Com es pot transformar l’Aràbia Saudita? Alguns saudites creuen que poden introduir reformes graduals que millorin les condicions de vida i contribueixin a obrir l’espai social sense fer que el vaixell trontolli massa, i assenyalen les mesures del difunt rei Abdullah, al qual consideren un reformista. Aquestes mesures inclouen designar dones per al consell de la Xura, concedir-los dret de sufragi en les eleccions municipals i introduir canvis en la legislació laboral destinats a ampliar els drets dels treballadors. Aquestes reformes, asseguren, són el resultat d’una “pressió tova” que prové de baix, i advoquen per continuar aquest camí. D’altres afirmen que dedicar esforços a obtenir reformes limitades d’aquest tipus és una pèrdua de temps, i addueixen que molts dels petits avenços assolits amb el rei Abdullah van quedar anul·lats quan el rei Salman va arribar al poder el 2015. L’única manera d’aconseguir avenços permanents és mitjançant una reforma estructural.

Però com? Diversos grups de respectats advocats, acadèmics i experts advoquen des de fa temps perquè el regne passi de ser una monarquia absoluta a una monarquia constitucional, en la qual el rei segueixi sent el cap d’estat però amb un govern electe que representi la ciutadania.

Els reformistes han redactat múltiples peticions, han recollit signatures i han sol·licitat reunions amb els funcionaris del govern per discutir les seves reivindicacions. Una de les seves propostes preveia, el 2003, la creació de Parlaments d’àmbit regional i nacional en un termini de tres anys; el 2011 una altra proposta demanava la participació de les dones en la vida política; una altra, a càrrec de periodistes i activistes d’internet, apel·lava als joves i reclamava el dret a crear associacions polítiques i professionals. Una altra arribava a exigir la codificació de la llei amb la finalitat de limitar el poder discrecional dels jutges; legislar contra la discriminació sectària, tribal i regional; transparència total en l’ús de fons públics; llibertat de premsa, i la fi de les detencions indefinides.

El règim ha rebutjat totes aquestes peticions. Quan se’ls reclama que elaborin una Constitució, els mandataris insisteixen que la Constitució saudita és l’Alcorà i que una Constitució redactada per l’home vulneraria la tradició islàmica. Encara pitjor, la reacció del govern davant d’aquestes iniciatives va ser arrestar-ne els líders i ficar-los a la presó, juntament amb els advocats que els defensaven.

La minoria xiïta de la Província Oriental sap molt bé com reprimeix el govern els que s’oposen a la seva autoritat de manera pacífica. Des de fa dècades els activistes xiïtes exigeixen igualtat i drets civils plens. Va ser precisament entre la comunitat xiïta que la Primavera Àrab va trobar cert ressò. Els joves activistes van organitzar protestes que van ser sufocades a força de cops, trets, empresonaments i tortures a mans d’agents del govern. L’execució del destacat clergue Al-Nimr i d’altres presos xiïtes el gener del 2016 va estendre la por i la ràbia entre la comunitat xiïta i va posar de manifest la fèrria determinació del govern a l’hora d’extirpar la dissidència no violenta.

Les lleis antiterroristes del 2014 van servir per institucionalitzar aquesta ofensiva i es van valer dels atemptats de l’Estat Islàmic al regne com a excusa per criminalitzar gairebé qualsevol forma de dissidència. La decisió del govern d’actuar davant de les protestes no violentes com si fossin actes de terrorisme era un esgarrifós missatge destinat a tots els activistes i aspirants a activista. Aquest és el motiu pel qual avui dia gairebé tots els activistes no violents són a l’exili o s’han traslladat a l’àmbit virtual: internet.

“L’única manera que tenim de comunicar-nos i llegir les opinions dels altres és a través de les xarxes socials -assegura l’activista Manal al-Xarif-. És el nostre Parlament particular, en el qual podem debatre i fer coses que al món real són impossibles”.

En efecte, les xarxes socials són un dels pocs espais on està permès desfogar-se. Els saudites dominen les noves tecnologies, sobretot els joves. Pot ser que no critiquin obertament el govern amb protestes a la plaça pública, però utilitzen Twitter, YouTube, WhatsApp, Snapchat i Instagram per aconseguir foradar una societat hermètica. L’Aràbia Saudita té més telèfons intel·ligents per càpita que els Estats Units o Europa, i els saudites són la població àrab amb més presència a la xarxa: el país registra el nombre d’usuaris de YouTube per càpita més elevat i genera uns cinquanta milions de tuits al mes!

Els saudites fan servir les xarxes socials per debatre-ho tot, des de la corrupció del govern fins a les repressives normes socials. Un vídeo d’una dona que es va gravar durant una discussió amb la policia religiosa es va convertir en viral: s’hi veu un agent que li demana que abandoni uns grans magatzems perquè se li veuen una mica els cabells i porta les ungles pintades. La dona li diu a l’agent a crits que es preocupi de les seves coses i fins i tot crida la policia regular per presentar una queixa. “Pujaré això a Twitter i a Facebook”, amenaça la dona. El vídeo va tenir més de 3,5 milions de visites.

Sovint els activistes que defensen els drets humans a internet utilitzen pseudònims per mantenir l’anonimat. D’altres surten (o fugen) del país i des de l’estranger organitzen campanyes a favor de l’alliberament dels presos polítics. Ensaf Haidar, la dona del bloguer Raif Badawi, actualment a la presó, va escapar-se amb els seus fills al Canadà, des d’on ha organitzat una extraordinària campanya per alliberar el seu marit. El 2016 encara no ha sigut alliberat, però el clam internacional que van provocar les primeres cinquanta fuetades que imposava la seva condemna ha impedit que el govern li apliqui les 950 restants.

El govern rastreja internet per censurar i castigar els “activistes del hashtag ” i dicta arbitràriament llargues penes de presó per un tuit o una entrada en un blog. Però atesa la seva ubiqüitat, controlar la xarxa és impossible.

Un dels beneficiaris d’aquesta obertura virtual és Salman al-Awdah, un erudit religiós amb més de 4,5 milions de seguidors a Twitter i vídeos a YouTube vistos per milions de persones. Al-Awdah va passar diversos anys a la presó acusat d’incitar a la rebel·lió contra la monarquia, però després de la Primavera Àrab es va convertir en líder del canvi no violent. Afirma que la democràcia és l’única forma legítima de govern, que l’islam no permet la teocràcia i que no hi ha despotisme pitjor que el que es practica en nom de la religió. El govern manté Al-Awdah apartat dels mitjans impresos i la televisió i li impedeix viatjar a l’estranger, tot i que li ha permès seguir tenint presència a la xarxa, potser perquè a hores d’ara ja és “un peix massa gros per ficar-lo a la presó”.

No obstant això, l’activisme a internet té un recorregut limitat. És una via a través de la qual es pot educar la gent i donar curs a la indignació, però necessita el reforç de l’organització cara a cara. Mentre les forces de seguretat segueixin imposant límits estrictes a l’activitat política i a l’activisme social, la lluita pel canvi seguirà veient-se frustrada. Però fins quan? El professor Abdullah al-Hamid adverteix que “sense una nova cultura de l’activisme pacífic, la gent es tancarà en la clandestinitat i acabarà erupcionant com un volcà”.

La perspectiva d’una nació “erupcionant com un volcà” aterreix molts reformistes. Quan observen el resultat dels sismes polítics que han afectat la regió no veuen res més que caos i violència. Qui aconseguirà el poder si la casa dels Saud cau?, es pregunten. Qui omplirà aquest buit en un país sense partits polítics, associacions independents ni llibertat de premsa? Podria ser que la Província Oriental, xiïta i rica en petroli, exigís la independència i s’emportés el cru. L’exèrcit podria dividir-se en faccions rivals. Al-Qaida, l’Estat Islàmic, les tribus locals i altres grupuscles que poguessin sorgir després de la desintegració de l’estat saudita podrien enfrontar-se pel poder i crear una situació semblant a la de Líbia. Compte amb el que demaneu, adverteixen alguns saudites, que consideren que l’única manera d’evitar el caos és aconseguir que el canvi obtingui el beneplàcit dels governants.

¿Però els governants advocaran pel reformisme? Alguns membres de la família reial són menys conservadors que els clergues i voldrien veure més signes d’apertura (per exemple, que les dones poguessin conduir), però saben que si tiben massa la corda els conservadors es rebel·laran.

N’hi ha que veuen el potencial per al reformisme en els clergues que estan farts de la corrupció i que voldrien lligar curt la família Al-Saud. No obstant això, els clergues de rang més alt insisteixen des de fa dècades que els musulmans han d’obeir els seus governants encara que siguin injustos i castiguen la dissidència en el si de l’estament religiós. Durant la Primavera Àrab van emetre una fàtua que prohibia les manifestacions i fins i tot les recollides de signatures. Finançat i protegit per la família Al-Saud, l’estament religiós no mossegarà la mà que l’alimenta. El resultat és un tirànic cercle tancat que no admet la dissensió i que legitima els extremistes violents com Al-Qaida i l’Estat Islàmic. Quan la ciutadania només té dues opcions -una dictadura corrupta o l’oposició violenta-, ningú no s’hauria de sorprendre que milers d’homes joves saudites jurin lleialtat a l’Estat Islàmic o a Al-Qaida.

Es necessita una tercera via, alguna cosa fora dels confins de la tirania i del terrorisme. Aquesta tercera via, el camí democràtic, pressuposa l’existència d’una societat civil activa.

Per això bloguers com Raif Badawi haurien de tenir llibertat per expressar les seves opinions a la xarxa en lloc de podrir-se a la presó. Els joves xiïtes com Alí al-Nimr haurien de ser lliures d’organitzar protestes pacífiques a favor dels drets de la comunitat xiïta. Les dones com Loujain Hathloul haurien de poder organitzar les dones per reclamar el seu dret a conduir. Advocats com Walid Abu al-Jair haurien de ser capaços d’oferir assessoria jurídica a aquests activistes. Professors, escriptors i advocats haurien de poder unir-se en agrupacions com l’Associació Saudita de Drets Civils i Polítics amb la finalitat de suggerir reformes que canalitzessin el país cap a la democràcia.

Si els grups de defensa dels drets humans, les organitzacions de dones, els col·lectius jurídics i els activistes socials poguessin funcionar de manera oberta, la ràbia i l’afany de participació de la ciutadania tindrien una via d’escapament. Però els clergues obsessionats amb el gènere i els prínceps gerontocràtics trobarien molta més competència a l’hora de donar forma al futur del país.

Què poden fer els Estats Units i Occident per ajudar la societat civil saudita?

Any rere any, el departament d’Estat nord-americà elabora un informe de camp sobre l’Aràbia Saudita en què s’exposen, amb tota mena de detalls, les “omnipresents restriccions als drets humans, com la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, de moviment i de religió, així com l’absència d’igualtat de drets en el cas de les dones, els nens i els treballadors estrangers”. Malgrat això, el govern arxiva l’informe i es nega a criticar públicament la monarquia, a aplicar sancions i fins i tot a restringir la venda d’armes.

En una esplèndida entrevista el 2016 entre el president Obama i el periodista Jeffrey Goldberg, Obama va criticar els governants saudites per permetre una misogínia d’estat, fomentar una interpretació intolerant de l’islam i negar-se a “compartir” el Pròxim Orient amb els seus enemics iranians.

El més revelador és que en aquesta entrevista Goldberg afirma que a Obama “l’irrita clarament el fet que l’ortodòxia de la política exterior l’obligui a tractar l’Aràbia Saudita com un aliat”. Crida l’atenció que el president dels Estats Units, l’home més poderós del món, se senti constret per una aliança que data del temps de la Guerra Freda i que ja no serveix els interessos nord-americans, si és que en algun moment va ser així. És hora de trencar amb l’ortodòxia i examinar de nou les pressuposicions bàsiques d’aquesta aliança:

Pressuposició 1. Necessitem aliats estables a la regió, i l’Aràbia Saudita és un dels pocs amb els quals es pot comptar.

Durant dècades, el govern nord-americà ha vist els saudites com un suport estable enmig d’una regió volàtil. Pot ser que això fos així fa molts anys (amb l’ajuda militar nord-americana, esclar), però avui, certament, no. L’Aràbia Saudita és la responsable de bona part del caos de la regió, i el mateix regne podria erupcionar com un volcà en qualsevol moment.

Pressuposició 2. Necessitem el petroli saudita per satisfer la nostra demanda energètica.

Els Estats Units obtenen només el 13% del seu petroli de l’Aràbia Saudita i hi ha superabundància de cru en el mercat global. La producció interna dels Estats Units i el creixent subministrament provinent de països no àrabs, sumats a l’alternativa de les energies verdes i a les millores en la conservació i l’eficiència energètiques, redueixen la dependència del petroli saudita. A més, algun dia l’Aràbia Saudita esgotarà la seva producció. S’han acabat els dies en què els saudites podien utilitzar l’or negre per tenir d’ostatges els Estats Units. Avui són els mateixos saudites els que són ostatges de la seva dependència dels ingressos del petroli.

Pressuposició 3. Necessitem la col·laboració de la intel·ligència saudita per acabar amb els atemptats terroristes.

Tants anys de col·laboració amb els saudites en matèria d’intel·ligència no van servir per evitar els atemptats de l’11-S.

Actualment els saudites col·laboren oferint informació i ajuda simbòlica en la lluita contra l’Estat Islàmic, però alhora són els responsables que s’hagin creat aquests mateixos grups sobre els quals donen informació. A més, si el govern nord-americà no hagués donat suport a aquest règim antidemocràtic i despòtic (per exemple, amb la retirada de totes les seves tropes de territori saudita), avui els Estats Units no serien un blanc tan important per als terroristes.

És vergonyós que durant dècades el govern nord-americà i els seus aliats occidentals hagin donat suport als reis, prínceps i fanàtics religiosos saudites. És vergonyós que els Estats Units hagin autoritzat la venda per valor de milers de milions en armes a un règim que decapita els protestants pacífics i bombardeja els civils dels països veïns. El govern nord-americà hauria de prohibir la venda d’armes al regne, com ja fan alguns països europeus. En lloc de fer visites d’estat, signar acords comercials i concedir l’estatut de “millors amics per sempre” als saudites, la relació amb els Estats Units hauria d’estar condicionada als avenços democràtics.

Els veritables aliats dels Estats Units haurien de ser els líders dels moviments en defensa dels drets humans, els activistes demòcrates, els advocats que exigeixen un sistema jurídic imparcial, els treballadors immigrants que reclamen els seus drets, les dones que intenten enderrocar un sistema que les manté sota tutela, les minories religioses que demanen ser reconegudes com a ciutadans de ple dret. Aquests són els grups i les persones que mereixen el nostre suport, la nostra amistat i la nostra admiració. Aquestes són les persones que poden construir un país modern que respecti i protegeixi els drets de tots els seus habitants.