BarcelonaAmagada sota el mercat del barri, la cuina comunitària de Sant Antoni és un punt de trobada on cada dia de la setmana hi passa una cosa diferent. S'hi preparen àpats per a l’ONG Veí a Veí, s’hi elaboren berenars per a l’escoleta del barri, s’hi ensenya cuina a infants de les escoles properes, s’hi organitzen trobades de veïnes per conversar sobre temes que els preocupen… En definitiva, s’hi encabeixen molts projectes diferents que promouen la diversitat cultural, la integració social i la creació de nous teixits socials, intergeneracionals i culturals al barri. Des del setembre del 2023 l’espai és gestionat per la Federació d’Entitats de Calàbria 66, una suma de col·lectius i veïnat que s’encarreguen que sigui un espai divers i dinàmic.

Començar i acabar la setmana trencant estereotips

Avui l’olor de sopa omple la cuina. La Davia, habitual a l’espai comunitari, s’encarrega de fer harira, un plat típic del Marroc. Hi posa pollastre, arròs, tomàquet, ceba, alls, pastanagues, ras-alhanut i un llarg etcètera d’espècies més. Mentre tot bull, pela i talla patates, tot i que ella no tastarà res perquè fa el Ramadà.

A la taula central de la cuina s’organitzen ingredients per fer pastissos de pera i massa per a bunyols, tot sota la supervisió de la Pilar, voluntària habitual que ha vingut a donar un cop de mà. El Jay celebra en un castellà banyat d’accent anglès que la barreja per al pastís li ha quedat bé i volta per la cuina fent salts ensenyant-ho a tothom. “Vull aprendre tots els passos per fer bunyols”, anuncia la Daniela a la Pilar mentre trenca un ou.

Els dilluns i els divendres a la cuina s’hi du a terme el projecte Mengem plegats, una iniciativa de la Fundació Àmbit Prevenció amb la cuina comunitària de Sant Antoni on persones que viuen al carrer comparteixen alguna cosa més que menjar. “Volem crear comunitat i trencar estigmes, volem que realment sigui una cuina intercultural, volem una cuina per a tothom, oberta a tothom, que sigui el xup-xup del barri. Per aconseguir-ho cal que el veïnat conegui les diferents realitats del barri, perquè la desconeixença genera por i rebuig”, assegura Carme Vinyeta, coordinadora de la cuina.

“Quan ens trobem preparem receptes, mengem plegats, recollim i netegem, i en acabar fem un cafè i petem la xerrada. Són estones de qualitat que passes amb algú que s'interessa per tu”, comenta la Loreto, voluntària i assídua en diferents projectes de la cuina. Amb el pírcing al nas a conjunt dels seus cabells blaus, explica que les persones que estan a carrer són desconfiades per tot el que els toca viure. “Però quan venen aquí saben que poden deixar les jaquetes i no passa absolutament res, o compartir el tabac. Surten d’aquí amb una motxilla de coses bones, fem una mena de vincle i saben que no estan sols”, afegeix.

Menjar, cuinar, mirar-se

“La idea és compartir aquest espai comunitari, on cadascú aporta una miqueta els coneixements de cuina que té i on les persones usuàries poden compartir les seves vivències o com estan aquell dia”, comenta Natalia Lanzas, tècnica d’intervenció al Centre d’Acolliment Diürn de la Fundació Àmbit Prevenció. Lanzas està molt satisfeta amb com està funcionant la iniciativa, i assegura que la pràctica de dinar a la cuina comunitària canvia radicalment per a aquestes persones respecte dels menjadors socials als quals acostumen a anar, ja que “aquí cuinen i formen part de l’experiència completa”. Fa poques setmanes també han començat a incorporar a l’activitat la compra d’ingredients al mercat, on pugen i s’abasteixen del que necessiten per cuinar aquell dia. “Creiem que així fem més barri, que les participants poden conèixer veïns i veïnes i paradistes del mercat i que les persones en situació de carrer menjaran aliments de més qualitat”.

“La cuina m'ajuda, i no solament la cuina, sinó les persones com l'Isa i la Natalia, que tenen molta empatia amb nosaltres. Però per a mi personalment la cuina m'ha estat de molta ajuda per treballar la paciència, que no en tinc gaire…”, reconeix el Harys. Fa cinc anys que viu a Barcelona, els dos últims al ras. Actualment dorm a la muntanya de Montjuïc i participa del Mengem plegats sempre que pot. De baixada triga una mica menys de mitja hora, però de pujada són tres quarts, perquè està ben amunt. “De totes maneres, participo de molts espais i això em manté el cap ocupat, aprenent coses. No em quedaré de braços plegats, no he vingut per ser un mantingut i un paràsit”, afirma.

La situació de les persones que viuen al carrer condiciona la seva participació en activitats i espais com la cuina. Quan plou potser no tenen aixopluc, les poden fer fora d’allà on estan, canvien de lloc sovint, els poden robar les pertinences, potser no tenen mòbil o alarma per arribar puntuals, el torn de dutxa s’allarga i fan tard… Són moltes les coses que els poden passar, però Lanzas assegura que el compromís amb el projecte és ferm i que “s’ha convertit en un espai de socialització que respecten i s’han fet seu”.

El Harys assegura que li agrada menjar, però el que més li agrada són els moments de seure al voltant de la taula i mirar-se als ulls amb la resta de companys i companyes. “M’agrada aquesta cosa bonica de compartir un àpat, que crec que tots en algun moment l'hem viscut a les nostres llars”, diu.

'Cuina oberta', cuina de vincles

És dimecres a la tarda i la cuina es va omplint de mica en mica. Les primeres usuàries arriben puntuals a les quatre de la tarda i seuen a xerrar al voltant de la taula principal. Comenten que per fi tenen arreglades les dues batedores que s’havien espatllat. “Passa molta gent, per aquí, i s’havien reescalfat”, comenta la Pilar. Les han dut a Millor que nou, un programa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que fomenta que els objectes no es llencin fins que realment hagin esgotat la seva vida útil.

La Cuina oberta és una activitat amb molt èxit i es repeteix cada dimecres. Una quinzena de persones es reuneixen per cuinar, xerrar, compartir moments i practicar català. “Treballem molt la soledat i la intergeneracionalitat, perquè ve gent molt jove i gent més gran, i amb això creem una experiència única”, explica Vinyeta. Més enllà de la recepta que toca cada setmana, el que destaca la coordinadora és que cadascú hi aporta la seva manera de ser i fer, i es comparteixen moments de complicitat. “A través de la cuina es creen uns vincles molt bonics, és per això que diem que la cuina és l'excusa”, afegeix.

“T’agradi cuinar o no, al final acabes tallant ceba o fent el que sigui, i això ajuda molta gent gran que potser no té ningú a casa, i d’altres persones aprofiten l’estona de cuinat per aprendre català. És una cuina per a tothom”, reivindica la Pilar, usuària des del principi. A més, assegura que a ella la cuina l’ha ajudat a sortir de casa.

“Jo vinc perquè m'entretinc. M'ho passo molt bé amb tots els grups. A la cuina hi ha molta gent, soc del barri, i m'han donat suport quan el necessitava. Són una gent extraordinària”, diu el Josep Maria. Assegura que passa per la cuina diversos dies a la setmana i s’ofereix a donar un cop de mà on calgui. Protesta mig de broma perquè no el deixen beure refrescos ensucrats a dins de la cuina, però està content d’haver trobat aquest refugi on ocupar hores del dia i conèixer gent.

“A mi m’agrada funcionar assembleàriament, i aquí no hi ha relació de poder, ho fem tot entre totes, i gràcies a participar en aquest espai algunes persones entendran que es pot funcionar bé així”, comenta la Loreto. “Si no saps cuinar, doncs peles cebes i remenes, cap problema!”, afegeix.

L’Ousman participa a la cuina comunitària els dimarts i els dimecres. Ho fa perquè s’hi fan amistats i s’hi socialitza. “Quan vinc estic més content, la setmana millora. Fem receptes que ens agraden amb el que tinguem aquell dia i les fem en comunitat, i ens les mengem o les deixem per a un altre dia o per a qui vingui després”, explica. Ara bé, el dia que toca cuinar amb formatge no se’l veu per la cuina, perquè no li agrada gens.

Arremangar-se per cuinar en equip

Es comencen a descobrir ingredients que formaran part de les dues receptes d’avui. Hi ha el grup de la sopa filipina, on unes persones tallen pastanagues en juliana i d’altres api a rodanxes. Les cebes, a trossets petits, i les mongetes tendres per la meitat. “Això és una feinada!”, protesta algú de fons. El grup que fa les galetes de coco s’encarrega de barrejar tots els ingredients en un bol gran procurant mesurar totes les quantitats segons les indicacions de la Pilar, ja que la recepta és seva. Acabaran sortint més de 50 galetes i les escampen per la superfície d’alumini perquè es refredin i quedin dures. “Quan estan calentes són toves i no queden tan bé”, adverteix la Pilar.

A mesura que tothom té les elaboracions en marxa, la Carme ho aprofita per repassar en veu alta les activitats dels pròxims dies a la cuina comunitària. En acabat i com si res, s’ocupa del pollastre que anirà dins l’olla per fer el brou de la sopa. Tot seguit, les verdures i un bon tros de gingebre entren al ball de l’olla amb el pollastre i bullen durant estona.

Poc abans que s’acabi de cuinar la sopa, el grup pacta què volen cuinar la setmana vinent, i sembla que hi ha consens per fer sopes d’all, amb les quals aprofitaran l’excedent de pa que hi ha al barri, i una coca de llardons amb l’excusa del Carnestoltes. L’Ousman respira tranquil perquè el dia que ve tampoc s’hi cuinarà res amb formatge.

Els dijous, una mica de tot

Els dijous són un dia especial a la cuina comunitària, perquè cada setmana és diferent. És el dia comodí, en què s’emmarquen activitats variades amb el mateix objectiu de continuar creant germanor. Les veus al plat, per exemple, és una trobada on es cuinen i tasten sopes d’arreu del món. Un acte de promoció de la interculturalitat i respecte per les diferents cultures i costums dels veïns i veïnes del barri. Cuina peruana, xinesa, filipina… totes les gastronomies hi tenen cabuda els dijous i, a banda de cuinar, l’espai es converteix en un lloc per conversar sobre els reptes i oportunitats que ofereix la diversitat cultural.

Els dijous també es fan els Berenars en català, organitzats conjuntament amb el Consorci per a la Normalització Lingüística. Una activitat on qui vulgui pot passar la tarda xerrant i practicant el català i on cadascú es porta el seu berenar.

I el tercer dijous de cada mes toca el projecte Veïna, baixa la cadira, una iniciativa en què les veïnes del barri es preparen un tema de conversa que pot interessar les altres veïnes del barri. I tot i que aquest dia no es talla, ni es fregeix ni es bull res, s’escull la cuina com a lloc de confidències, “perquè antigament tot passava al voltant dels fogons, és un espai de complicitat entre dones”, aclareix Vinyeta. “És un espai de cura on se senten segures, perquè també venen algunes dones que han patit violència, i aquest és un espai molt tranquil”, afegeix. I que no cuinin no vol dir que no mengin! Les persones de la Cuina oberta sempre intenten deixar alguna coseta per picar l'endemà.