The New York TimesUNA MAJORIA ACLAPARADORA de les 43.000 varietats d’aranyes que es coneixen al món són solitàries i irritables. Teixeixen teranyines, disparen llaços escorredors, liqüen les seves preses i ataquen els intrusos. Totes van a la seva. Però hi ha unes 25 espècies d’aràcnids que han canviat el rigor de la vida d’ermità per una estratègia més social i cooperativa: grups de desenes o centenars d’aranyes uneixen les seves forces per explotar recursos que un sol individu seria incapaç d’aprofitar pel seu compte.

Si estàs a punt d’eliminar amb un diari enrotllat la pobre aranya Carlota que penja de la barra de la cortina, només perquè suposadament et desperta una “por ancestral”, has de saber que, per estrany que et sembli, les aranyes gregàries, aquestes rara avis, poden ajudar-nos a comprendre millor una sèrie de misteris humans. D’on vénen les nostres personalitats? Per què hi ha persones a qui sembla que se’ls hagi menjat la llengua el gat a les festes, mentre que d’altres parlen pels descosits? O per què sembla, encara que passin els anys, que res no hagi canviat des que anàvem a l’institut? “M’omple de satisfacció veure que el ser viu més demonitzat ens pot ajudar a entendre qui som”, confessa Jonathan N. Pruitt, biòleg de la Universitat de Pittsburgh i estudiós de les aranyes gregàries.

PERSONALITATS MOLT ANIMALS

La nova recerca sobre aquests aràcnids forma part d’una branca de la ciència en expansió, l’estudi de la personalitat animal, que té com a objectiu descriure, quantificar i entendre les moltes diferències estilístiques que s’han observat en un ampli ventall d’espècies, com ara els micos, els visons, el mufló de les Muntanyes Rocalloses, els sepiòlids, el diamant clapat i la hiena tacada. S’ha demostrat que els animals presenten diferències, en alguns casos enormes, en trets com ara la timidesa, l’audàcia, l’agressivitat i la neofòbia (la por del que és nou). Dues de les preguntes del milió d’aquesta disciplina són d’on vénen aquestes diferències i per què existeixen.

Pruitt i Kate L. Laskowski, investigadors de l’Institut Leibniz d’Ecologia d’Aigua Dolça i Pesca Interior de Berlín, han publicat fa poc a The Proceedings of the Royal Society B un article en què exposen que la formació del caràcter en les aranyes gregàries és un afer comunitari. Per bé que els individus ben aviat exhibeixen els primers signes de predisposició bàsica -una relativa tendència a la timidesa o l’audàcia, la irascibilitat o la docilitat-, la resta d’aranyes del grup exerceixen després una influència poderosa sobre la personalitat de cadascuna.

En experiments de laboratori, els investigadors van demostrar que les aranyes que estaven exposades al mateix grup un dia rere l’altre desenvolupaven personalitats més fortes i distintives que les aranyes a les quals es canviava de grup. Així mateix es va observar que les diferències de personalitat entre aranyes que es mantenien en un entorn social estable s’intensificaven amb el pas del temps. Dit d’una altra manera, el fet de viure en un entorn social previsible, lluny de fomentar la convergència, accentuava les peculiaritats i l’estil personal de cada aranya, de la mateixa manera que a mesura que transcorren les setmanes de rialles enllaunades, els personatges d’una sitcom (la noia gòtica, el venedor pesat, el bufó entranyable) s’ajusten cada vegada més a un estereotip. “Com més temps passaven les aranyes amb els mateixos individus, més forta es tornava la seva personalitat i més es diferenciaven les unes de les altres -comenta Pruitt-. Les agressives es tornaven molt més agressives; les dòcils, més dòcils”. Els seus comportaments esdevenien més uniformes amb el pas del temps, explica, “fins al punt que gairebé semblaven inflexibles”.

TREBALLAR EN EQUIP

Els investigadors entenen el desenvolupament de personalitats fortes com la versió conductual del que es coneix com a diferenciació de nínxol, un procés que consisteix a especialitzar-se per fer front a un entorn densament poblat i competitiu. Aquest concepte se sol aplicar amb més freqüència a l’estudi del comportament animal pel que fa a l’obtenció d’aliments.

A tall d’exemple, quan els peixos de la família dels gasterosteids s’alimenten en aigües densament poblades, comenta Laskowski, “alguns s’especialitzen en els animalons que hi ha a les roques i d’altres en el plàncton de petites dimensions”. Però “si no has d’estar-te barallant constantment”, explica l’expert, adaptes tàctiques diferents. “Tens el teu propi nínxol i no el canvies”.

En el cas de les aranyes, la diferenciació conductual sembla la raó dels seus costums gregaris i, en conseqüència, del seu èxit extraordinari. Els investigadors van estudiar la Stegodyphus mimosarum, una petita aranya social que viu en colònies d’entre 20 i 300 individus que teixeixen grans teranyines comunitàries de la mida d’un cotxe als arbres i arbustos del Kalahari, a l’Àfrica meridional. La força de les comunitats d’aranyes es fonamenta en la divisió del treball: algunes s’especialitzen en la reparació de la teranyina i d’altres a atacar i sotmetre les preses. També n’hi ha que s’ocupen de les aranyes més joves, regurgiten aliments liquats a la boca dels seus descendents i, en cas de necessitat, liqüen el seu propi cos per alimentar la generació següent. Les aranyes gregàries prosperen gràcies al treball en equip i l’especialització professional. “Els permet capturar preses molt més grosses”, afirma Pruitt. “En algunes d’aquestes colònies he vist esquelets d’ocells i de rates”, afegeix.

Però com es decideix qui fa què? Entre els insectes gregaris, com ara les abelles, la tasca depèn de l’edat. Les abelles joves treballen a la llar d’infants. Les més grans es dediquen a buscar aliment o a defensar el rusc. Pel que fa a a les formigues, l’alimentació que se’ls proporciona en estat larvari és el que determina que acabin sent soldats o obreres. En el cas de les aranyes, segons sembla, el que dicta la professió és la personalitat. Pruitt i els seus col·legues han descobert que les aranyes que s’ocupen de defensar la colònia i d’atrapar preses obtenen una puntuació alta en experiments per mesurar-ne l’agressivitat, mentre que les que es cuiden de les més joves són mesurablement més manses. De tota manera, el procés de descobriment de la vocació d’una aranya és gradual i depèn d’una estimació de les necessitats del conjunt de la comunitat.

AGOSARADES O TÍMIDES

Per comparar el desenvolupament de la personalitat en un entorn social estable i en un entorn social canviant, els investigadors van fer dos experiments. En el primer i el més reeixit amb diferència, van simular que un depredador s’acostava a les aranyes fent servir un aspirador nasal. Els animals hi van respondre fent-se passar per pedres: arrupint-se i encongint les potes. Els científics van prendre les seves reaccions -el temps que van trigar a moure’s després de quedar-se immòbils- com a indicador de l’audàcia dels animals, i el cert és que van detectar diferències espectaculars. Les aranyes més agosarades trigaven 4 o 5 segons a posar-se en moviment des de la irrupció del que percebien com una amenaça, mentre que les més tímides es mantenien inertes durant 10 minuts o més.

El segon experiment, en què es feia servir una fulla per simular el contacte d’una presa amb la teranyina, va resultar menys efectiu a l’hora de revelar les diferències de personalitat, com reconeix Laskowski. Possiblement pel fet que les aranyes de laboratori estaven ben alimentades i hi havia poques variacions en l’ímpetu amb què buscaven els aliments ficticis.

Alison M. Bell és investigadora de la Universitat d’Illinois i es dedica a l’estudi de la personalitat dels peixos de la família dels gasterosteids. Afirma que l’estudi sobre les aranyes gregàries exemplifica amb tota claredat la plasticitat i la diversitat de personalitats en el món animal. “El fet que les interaccions socials donin lloc a nínxols socials em sembla una idea d’allò més atractiva i està en consonància amb la nostra experiència com a humans -comenta-; quan entres en un grup, el teu comportament canvia en funció de la naturalesa del grup, però només pot canviar fins a un cert punt”. I tanmateix, ho pot fer fins passat molt de temps. Poc després d’haver obtingut els resultats dels seus experiments, Laskowski ho va comprovar en la seva pell. Va quedar amb una colla d’amics a qui no havia vist des que van acabar el batxillerat, fa uns deu anys. “Tot d’un plegat vaig tornar a ser la Kate de l’institut”, conclou.