L’ any passat, per aquestes mateixes dates, deixava enrere la població a la vora de l’Atlàntic on havia passat una bona temporada de pandèmia, i marxava cap a Buenos Aires amb la intenció de trobar en algun moment un vol cap a Barcelona. Els amos del complex hoteler Casaplaya, a la localitat de Mar Azul, havien decidit deixar tancat l’espai per prudència durant aquella temporada. Havien llegit la meva novel·la Haru, sabien que tot just estava passant per l’Argentina i van decidir, en un acte de màxima generositat, convidar-me a ocupar una de les seves deu precioses cabanes. La número 6.

Van decidir oferir a una persona que els resultava desconeguda la seva hospitalitat. Al meu torn, vaig decidir acceptar d’unes persones que em resultaven desconegudes aquell enorme regal. Sabia, a més a més, que seríem veïns, perquè ells tenen casa seva allà mateix. El Tomàs i l’Oscar, matrimoni –que mentre jo era allà van adoptar un gat i una gata, l’Aki i l’Umi–, em van rebre com si em coneguessin de tota la vida. La connexió va ser immediata. I jo vaig tardar pocs minuts a entendre que havia arribat a un paradís.

Les cabanes són al mig del bosc, a la vora de l’oceà, al costat d’unes platges quilomètriques i buides on de tant en tant es poden veure llops marins.

La sensació era, en part, com la d’haver arribat a un dels punts extrems on el món s’acaba. El silenci només l’interrompia el cant dels ocells, els esgarips de les aus. I algun gos que veia passar un gat. El galop d’alguns cavalls. Els crits d’alguns nens als quals havien permès sortir a jugar una estona.

Poblacions que semblen una faula

Els carrers, de sorra, semblen el temps ja sense gàbia de vidre, caigut de rellotges esquerdats. Els tolls que els aiguats deixen a les platges, els miralls en què, en qualsevol moment, algun déu o alguna deessa es mirarà tot just acabat de despertar i abans de pintar l’horitzó de tots aquells colors inversemblants, més dignes d’una aurora boreal que d’una sortida de sol.

Mar de las Pampas, Mar Azul, Las Gaviotas, els noms de les petites poblacions que integren aquesta zona, semblen una faula i sostenen un nivell de màgia literària que fa de cada passejada un moment de meditació, de trobada amb el més genuí, de consciència de la innegable animalitat humana, exposada al clima, al pas del temps, a la mesura de l’espai.

Hi ha de tot però poc, vull dir sense excés. Hi ha el necessari, que és una mica més que l’imprescindible. I entre el que és necessari, unes quantes llibreries i una llibretera, la Li, de Libros del Bosque, que cada dia sembla sortida d’una ficció diferent, tan variada és la seva admirable capacitat per tractar tots els temes sobre els quals li preguntis o que li proposis. Com tota bona llibretera, està plena no només de paraules sinó de silencis fets de curiositat.

Durant la temporada que vaig passar a la cabana em vaig dedicar a passejar, sí, però també a llegir i a escriure, i a fer mòbils amb pals i pedres i petxines que trobava al bosc i a la platja –alguns dels mòbils encara pengen dins i fora de les cabanes de Casaplaya; el Tomàs i l’Oscar m’ho recorden, de tant en tant, enviant-me alguna fotografia.

També em vaig fer amiga d’un nen. Li diuen Patito. Li vaig regalar una brúixola. Se li va posar cara de pirata aventurer i d’explorador intrèpid, tot al mateix temps. Vaig pensar que li resultaria útil, a algú que creixia en un paradís que, sense dubte, és un dels punts extrems on s’acaba el món. La brúixola l’ajudarà a trobar el següent o, potser, a fer-ne d’aquest un de millor.