Com en totes les àrees de la creativitat i en tants altres àmbits de la vida, el valor d’un projecte arquitectònic també es pot mesurar per com resisteix el pas del temps. Passats els anys, les obres que van néixer trencadores, aquelles que porten el segell de l’originalitat, són les que es poden veure caducades o poden mostrar-se extraordinàriament joves. L’edifici 05.05 BAD, un projecte de Lagula Arquitectes que va ser concebut fa més de quinze anys i amb la construcció acabada fa una dècada llarga, és avui un habitatge plurifamiliar singular, que conserva la frescor i la valentia de quan es va projectar.

En el cas d’aquest bloc de pisos situat a l’antic barri de pescadors de Badalona, es podria dir que el qualificatiu plurifamiliar respon més a una convenció en la nomenclatura que no a la realitat. L’edifici neix d’un petit solar propietat d’un matrimoni. Quan els tres fills es van fer grans i van formar les seves pròpies famílies, entre tots van decidir aixecar un edifici de planta baixa i quatre plantes (un habitatge per planta, un per als pares i un per a cada fill). Així, es van constituir en cooperativa per assumir l’obra entre tots i, partint d’un pressupost ben ajustat, van encarregar el projecte a Lagula Arquitectes, un estudi amb seu a Barcelona fundat i dirigit per Toni Alonso, Martin Ezquerro, Ignacio López, Manel Morante i Marc Zaballa. No s’atribueixen tot el mèrit: “Perquè surti un bon projecte, al darrere hi ha d’haver un bon client”.

El fet de ser, en conjunt, una casa familiar, però alhora haver de projectar quatre pisos no només independents sinó força diferents entre si -s’ha de pensar que cada membre de la família tenia una situació vital diferent: una germana amb tres fills, un germà que aleshores vivia sol, etc., situacions que per suposat amb els anys han anat canviant- obria la porta a certs jocs per a la concepció dels espais comuns i de les relacions. Des del principi, aquest ambient familiar va portar a concebre les zones comunes, com ara l’entrada a l’edifici, l’escala o la coberta de la casa, com a espais amables, càlids i allunyats de la neutralitat que, com a llocs de pas, solen tenir en una altra mena de comunitats de veïns. De fet, l’escala en espiral és el lloc on han jugat i encara juguen els nens de les diferents generacions de la família. És més, els colors que es van aplicar a distints elements arquitectònics i decoratius van ser triats pels fills d’una de les germanes.

Els arquitectes de Lagula reconeixen la importància que té en el resultat d’aquest projecte el ceramista Antoni Cumella, que no només va entendre l’esperit que els arquitectes proposaven donar a la façana principal de l’edifici a través d’una gelosia, sinó que en va suggerir un model que ha enriquit i ha singularitzat la imatge exterior, però també la vida a l’interior dels habitatges. Amb unes peces de ceràmica el forat de les quals és una forma ovalada per fora i circular per dins, es recull més llum, alhora que la presència dels colors entre taronges i grocs a les zones més properes a les finestres donen calidesa a la llum dins la casa. Gràcies a les rajoles, d’un taronja molt viu, i a la gelosia blanca i acolorida en certes zones, seguint la idea dels arquitectes, aquesta façana -la del carrer- fa una actualització interessant i lliure de l’arquitectura modernista que caracteritzava aquest barri, sense oblidar els anys 70 del segle XX com a època de la transformació de la zona.

Accés directe a un espai diàfan

Un ascensor dona accés directe a la sala d’estar de cada un dels pisos. Tot i les diferències que hi ha entre ells pel que fa la distribució, són espais diàfans, amb una zona central sense gaire talls que va des de la façana ceràmica del carrer fins a la façana amb orientació sud-est que dona al pati i que és més sòbria i molt més transparent.

Els pisos no són grossos, no arriben als 80 m, però ofereixen als seus habitants la sensació d’amplitud necessària, ja que deixen l’espai comú -sala, menjador, cuina- obert a la zona central, i es reserven els laterals per a les habitacions, lavabos i serveis darrere de tancaments flexibles que promouen la dinàmica de tot plegat.

Amb un terra continu fosc i un sostre de formigó, i sense sòcols per seguir amb l’austeritat a la qual obligava el pressupost, els habitatges, situats entre dues façanes contraposades, tenen una excel·lent ventilació creuada. I tenen -només s’ha de mirar algun dels dormitoris- una llum natural banyada dels colors d’un exercici de creativitat que pren sentit amb el pas dels anys.