BarcelonaL'arquitectura catalana més puntera és arrelada i, al mateix temps, global, experimental i radical. I molt sovint els seus autors, més que en les formes, pensen en l’impacte social dels seus treballs. Una vegada més, la Biennal d’Arquitectura de Venècia serà l’aparador global de l’excel·lència d’un reguitzell d’arquitectes catalans i balears de diferents generacions, en àmbits entre els quals hi ha el pavelló català dins els anomenats esdeveniments col·laterals, l’exposició central, comissariada per l’arquitecte i enginyer italià Carlo Ratti, i el pavelló espanyol, on els arquitectes catalans seran majoria, i finalment, el pavelló del Vaticà. “Cal expandir la idea de sostenibilitat”, adverteix l’arquitecta Mireia Luzárraga, fundadora amb Alejandro Muiño de l’estudi Takk, que seran els responsables, juntament amb la també arquitecta Eva Franch, de Parlaments d’aigua, el pavelló català, impulsat per l’Institut Ramon Llull, dins els esdeveniments col·laterals, tot i que també estaran representats al pavelló espanyol. “És evident, com acabem de veure amb l’apagada que vam patir dilluns –subratlla Luzárraga– que el context contemporani i el futur ens posaran reptes contínuament a causa de la crisi climàtica, de les qüestions geopolítiques i de l’esgotament dels combustibles fòssils. Com a arquitectes, tenim la responsabilitat d’assumir un paper protagonista en aquests temes i d’intentar oferir futurs on aquests reptes es puguin abordar amb facilitat”.

Més que una biennal tradicional, el comissari de la pròxima edició de la Biennal d’Arquitectura, Carlo Ratti, ha volgut fer una “crida a l’acció”. En aquest reportatge parlem amb alguns dels arquitectes catalans i balears que hi seran i abordem de quines maneres responen als desafiaments del món d’avui, ja sigui des de les taules de dibuix o des de les aules universitàries.

Les múltiples maneres d’interpretar un lloc

Una de les propostes més agosarades és la de l’estudi Maio al pavelló del Vaticà, un reflex de la sensibilitat, la imaginació i l’ambició amb les quals els arquitectes interpreten el lloc on treballen, perquè adaptar-se a les característiques del lloc i als materials és una de les estratègies per fer uns edificis més sostenibles. Però Maria Charneco, Alfredo Lérida, Guillermo López i Anna Puigjaner, juntament amb la mexicana Tatiana Bilbao, ho han portat a una altra dimensió, fruit de l’afany que va tenir el papa Francesc de vincular l’arquitectura amb la societat. “Som un despatx d'arquitectura que fa molts temes de justícia social i de gènere”, afirma Anna Puigjaner. Aquest estudi és conegut pels seus plantejaments de cuines col·lectives i l’habitatge social inclusiu, i el que van proposar al Vaticà va ser “treballar la capacitat que té un pavelló per construir societat i ciutat”, com diu també Puigjaner. Tot plegat es materialitzarà en un espai que l’Ajuntament de Venècia els ha cedit durant tres anys i el pavelló consistirà en la restauració del mateix pavelló. “Aquestes cures sobre l'edifici també es faran servir per visibilitzar tècniques constructives venecianes que estan en perill de desaparició i que són molt importants per la pròpia cultura veneciana, és a dir, reparar l’edifici també significa reparar el teixit cultural i social de la mateixa Venècia”, explica l’arquitecta. A més, el pavelló inclourà un menjador social i activitats organitzades amb el conservatori municipal. “Amb aquest pavelló es tracta de crear una plataforma que creixerà al llarg del temps, i que aconseguirà reforçar la inclusió social i els vincles de les comunitats que viuen al voltant. Per a nosaltres l’arquitectura és una eina de transformació i inclusió social”, subratlla.

Una altra proposta arrelada profundament al lloc és la dels habitatges socials a Palma que l’estudi Harquitectes mostrarà al pavelló espanyol: el 40% del volum dels blocs que van fabricar estan fets amb el marès de l’escola que hi havia en el solar, que s’havia d’enderrocar perquè estava en mal estat i fora de normativa. “Intentem aprofitar el context en el qual treballem en el sentit més ampli possible, i en aquest cas el context ens va proveir d’aquest material d’enderroc, que es va convertir una mica en el pilar i en el motiu central de l’estratègia del projecte”, afirma Xavier Ros, cofundador d’Harquitectes juntament amb David Lorente, Josep Ricart i Roger Tudó. “No fem servir la pedra com s’ha fet servir tradicionalment, sinó que la reutilitzem en aquest formigó ciclopi que acaba sent el més característic d’aquest edifici: és l’estructura, és el que divideix tots els espais, el que fa que els apartaments a dins tinguin inèrcia...”, explica.

Els Harquitectes viuen un moment excepcional després de guanyar alguns grans concursos, entre els quals hi ha els de les ampliacions del Macba i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i s’han convertit en un referent per a un altre dels estudis més destacats de l’escena catalana i balear, el Ted’A, coneguts per la seva innovació i el seu refinament. Ted’A, format per Jaume Mayol i Irene Pérez, també serà al pavelló espanyol amb un habitatge a la localitat mallorquina de Llubí, Ca na Catalina i en Joan. “Torna a passar el mateix que passava abans del segle XX, de servir-se d'aquells recursos que tens a mà per donar una resposta d'hàbitat o de confort natural a un determinat programa", afirma Jaume Mayol. "Al segle XX va semblar que tot era possible amb les energies fòssils –afegeix–, i no ha sigut així, per la qual cosa hem de recuperar aquesta mirada ancestral, aquest coneixement vernacular i secular que realment ha construït les identitats locals de cada racó del món amb una mateixa mirada, és a dir, la tradició japonesa i la tradició mallorquina és exactament la mateixa mirada però en llocs diferents del món". En aquesta línia, una de les claus de Ca na Catalina i en Joan és l'afany de Mayol i Pérez per "escoltar el material", que sovint pot ser el marès o algun altre tipus de pedra, i treballar-lo segons "les lògiques del mateix material".

D'una altra banda, la ceràmica és el material omnipresent en una altra obra del pavelló espanyol, la rehabilitació de l’antiga cooperativa agrícola de Flix, de Josep Camps i Olga Felip (Arquitecturia). En aquest cas la troballa d'una bòbila que va produir les peces ceràmiques va ser clau. Camps i Felip no treballen, aborden els projectes amb una idea preconcebuda sobre els materials. "El material nosaltres sempre el treballem de dues maneres: podem reaprofitar materials industrials que existeixen en el mercat, no rebutgem les possibilitats que ens dona la tecnologia. Així pot ser que apliquem materials industrials d'una forma artesanal i que, sistematizem l'ús d'un material de producció artesanal", afirma Josep Camps.

Fer arquitectura amb tots els mitjans

La feina de l’estudi Takk i Eva Franch al pavelló català promet, i també serà molt interessat descobrir com Franch, que ha tingut una trajectòria sobretot internacional, mira cap a casa amb el projecte que ha fet a quatre mans amb José Luis de Vicente, amb qui forma el col·lectiu FAST. El projecte La tempesta: arquitectures de geoenginyeria vernacla és una reflexió sobre les coeteres del delta de l’Ebre, on els pagesos guardaven els coets que disparaven per impedir que es produïssin pedregades que els poguessin fer malbé l’arròs. Això ja no es fa, però els edificis han quedat, i aquella antiga pràctica es pot veure com una metàfora de l’actual canvi climàtic. “L’arquitectura avui l'hem d'entendre sempre en relació amb els sistemes ecològics i socials, però aquestes dues qüestions ja fa temps que s’extrapolen a qüestions planetàries”, afirma Eva Franch. La forma que Franch i De Vicente han donat a la seva recerca és d’una pel·lícula documental de caràcter especulatiu. “Aprofitarem la Biennal d’Arquitectura per reivindicar el Delta davant injustícies històriques que ha patit, com un territori que moltíssimes vegades ha estat oblidat i que creiem que s’ha de posar al centre de la política nacional, perquè entenguem que s’han de prendre accions immediates per protegir un territori que està en perill de desaparició pel canvi climàtic, però també per qüestions històriques entre les quals hi ha la falta de sediments i la d’aportació d’aigua”.

També està en risc la llacuna de Venècia, i aquesta qüestió l’aborda l’arquitecta més jove entre els catalans, Caterina Miralles Tagliabue. Els seus cognoms la delaten com a filla de dos dels arquitectes més importants de les últimes dècades, Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. Formada a l’Architectural Asssotiation de Londres, Miralles Tagliabue afirma que venir d’una família d’arquitectes li ha permès tenir una perspectiva del món de l’arquitectura “des de dins”, com diu, i reconeix que els seus cognoms a vegades han sigut una "ajuda". Serà a la Biennal d’Arquitectura després de passar el llarg procés de selecció d'una beca per a joves arquitectes pionera dins la Biennal, gràcies a la qual ha pogut crear un equip multidisciplinari de treball i fer un audiovisual sobre “les diferents intel·ligències que conviuen a la llacuna de Venècia. “Està tan tocada que no es pot distingir el que és natural del que és artificial”, explica. Així mateix, entre l’arquitectura, la recerca i les arts plàstiques, amb aquest treball Miralles Tagliabue dona visibilitat a un col·lectiu local com és el dels pescadors que hi ha a la llacuna.

Les universitats, un motor de recerca

Des de fa una dècada, la Biennal d’Arquitectura de Venècia s’ha convertit en un mirall dels desafiaments ambientals i socials que els arquitectes tenen damunt la taula. Com que els successius comissaris han volgut aprofundir en trobar alternatives de futur, les universitats han adquirit un pes destacat. Per això no és estrany trobar entre els arquitectes catalans representants de l’Escola Superior d’Arquitectura de la UPC, tant la de Barcelona com la del Vallès, i arquitectes que exerceixen de professors en universitats europees i nord-americanes, com Eva Franch a la UMPRUM, l’Acadèmia d’Arts, Arquitectura i Disseny a Praga; Mireia Luzárraga a la Universitat de Colúmbia, i Enric Ruiz-Geli, que exerceix a l’Institut Politècnic de la Universitat Estatal de Virginia. “La relació entre la universitat amb el món real és necessària, i útil”, afirma Pere Joan Ravetllat, que estarà representat a l’exposició amb els prototipus per regenerar habitatges de manera sostenible creats pel grup de recerca Rehabilitació i Restauració arquitectònica de la UPC, del qual és coordinador. “La universitat necessita sortir al carrer –adverteix Ravetllat–, la recerca ha de ser una recerca aplicada, no una recerca només erudita i tendent a una cosa introspectiva. Hem de ser capaços de fer aquesta recerca ciutadana visible, que la gent entengui que l’arquitectura millora la vida dels ciutadans”.

L’habitatge també és el protagonista de Recycling Intelligences, el projecte que presentaran un grup d’investigadors de l’Etsav i la UdG. Es tracta d’una investigació que aplica un model d’IA a un conjunt d’unes cinc-centes propostes de concursos d’habitatge social per generar noves propostes, que a Venècia es traduirà en una instal·lació amb unes cinc-centes maquetes impreses en 3D. “La introducció de les noves tecnologies en el que són els reptes més urgents de la societat és molt rellevant”, afirma Lluís Ortega, de l’Etsav. “Crec que és molt important que entre tots els que ens dediquem a reflexionar sobre l’espai construït i generar noves propostes siguem capaços de contribuir al debat social des de la nostra perspectiva, que és també una mica especulativa”, subratlla. “L’habitatge social que va a concurs té una qualitat molt alta, especialment el que es fa a Catalunya, així que teníem la garantia que podíem fer una base de dades la qualitat de la qual era més alta que en altres llocs del món“, diu Julia Capomaggi, de la UdG.

En canvi, el paper d'Enric Ruiz-Geli té un catàcter més pràctic. "El meu treball com a arquitecte català dins d'una universitat americana durant aquests set anys que estic a Virgínia Tech, no és fer classes, sinó obrir espais acadèmics de pedagogia experimental on fem projectes", afirma Enric Ruiz-Geli. "Aquests projectes són Living Labs, que combina el món acadèmic i el món industrial. Soc un professor of Practice, un catedràtic que té una empresa, que té un despatx d'arquitectura". explica. El Virginia Tech Honors College del qual Ruiz-Geli forma part és un model en el qual entre dotze i quinze estudiants de diferents disciplines són triats amb l'objectiu de fer un projecte de manera conjunta. "Són estudiants de vint anys, al seu inici des de la carrera universitària. Amb aquest model el coneixement es multiplica i aquestes disciplines muten. Les persones que entren en la disciplina de biologia comencen a estar interessats en el disseny. El del món de la música està interessada en les dates al món de la computació".

Axí mateix, el projecte, batejat com Unearthed Pollination i Second Nature, és una iniciativa poc habitual dins la Biennal d'Arquitectura. "És una bona oportunitat que les universitats estiguin benvingudes a la Biennal. Però el que estem fent nosaltres amb Virgínia Tech i Cloud9 és una col·laboració entre la indústria i la universitat, entre el món professional i el món acadèmic", diu Ruiz-Geli, que va començara rebre ofertes d'universitats americanes, entre les quals hi ha el MIT, Princeton, Yale i Columbia, després que el Mediatic considerat com un dels millors edificis del món el 2011.

La vocació internacional

Els fundadors de Takk estan establerts entre Barcelona i Nova York, i el seu radi d’acció és global. Mireia Luzárraga és madrilenya i Alejandro Muiño, barceloní. Tenen l’estudi i l’habitatge a l’Hospitalet de Llobregat, però no conceben la seva feina com a professors i arquitectes sense el vessant internacional. “Per a nosaltres és fonamental estar en contacte amb tota l’escena de pensament crític i disseny contemporanis, per tenir-hi una veu i poder generar debats sobre els contextos i les crisis contemporanis”, afirma Luzárraga. Els Takk han trobat a Nova York algunes de les veus més innovadores del seu camp, cosa que combinen amb els seus treballs com a arquitectes. “Pensem que la nostra aportació en les discussions contemporànies la fem mitjançant la pràctica, no podem deixar-la més coixa que la docència més coixa que pràctica. Necessitem seguir produint per tenir una veu”, explica. Per aconseguir-ho, fan un exercici d’adaptació constant, perquè sovint estan dividits entre Barcelona i Nova York, i Luzárraga sovint ajusta els seus horaris per poder coincidir amb els catalans.

Un altre dels catalans participants en l'exposició central serà Vicente Guallart, que signa juntament amb el seu soci a l’empresa Urbanitree, Daniel Ibáñez, el projecte del Barcelona Urban Tech Hub. Guallart respon les preguntes de l’ARA des de la Xina, on està presentant una proposta de concurs per renovar el front marítim de Xiamen. Ibáñez viu entre Barcelona i Boston, perquè dona classes a la Universitat de Harvard. “Tant el Daniel com jo seguim la tradició de Solà-Morales o Oriol Bohigas de connectar molt l'escola amb el despatx. Vam crear el nou entorn de l'Iaac ( Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya) fa vint-i-cinc anys, seguim una tradició molt acadèmica i, en paral·lel, exercim d'arquitectes“, diu Vicente Guallart. Pel que fa a la pràctica, se sent lligat a la tradició de l’arquitectura catalana en la mesura que està “molt centrada en construir bé”. Així mateix, en l’afany de “renovació constant i de trobar nous reptes”, per la qual cosa s’han convertit en un dels estudis més avançats en l’arquitectura feta amb fusta i l’aprofundiment en la ciutat autosuficient. Així, doncs, Guallart ha anat trobat referents i còmplices més enllà dels locals: “L’Iaac té una àmplia xarxa internacional, i en moltes ocasions, ens sentim més emparats pels nostres amics internacionals que no pas per la realitat local, que continua sent molt local”.

Edificis que animen tot un país

Per a Benedetta Taglibue tornar a Biennal d’Arquitectura significa a tornar a casa: “Fa molts anys que visc a Barcelona i em sento molt d'aquí, però és veritat que tinc aquesta part de ser una mica d’arreu del món”, afirma. Formada a l’Institut d’Arquitectura de Venècia i a Nova York, Tagliabue ha tornat a la Biennal sempre que ha pogut, i enguany ho farà amb diferents projectes, entre els quals hi haurà, a l’exposició central, un pavelló de fusta i paper per reclamar un ús responsable de l’aigua, en la línia de projectes anteriors de l’estudi centrats en la sostenibilitat, com l’estació de tren i metro Centro Direzionale de Nàpols, amb una gran coberta de fusta; mentre que el pavelló d’Itàlia inclourà el Parc del Mar a Rímini, amb el qual Tagliabue planteja “una nova connexió de la ciutat amb la platja i el mar”.

La trajectòria d'aquesta arquitecta ha tingut sempre un marcat caràcter internacional, primer al costat d’Enric Miralles, i més endavant com arquitecta principal de l’estudi Enric Miralles Benedetta Tagliabue (EMBT). També quedarà recollida a la Biennal d’Arquitectura aquesta escala global de l’estudi, ja que el pavelló d’Albània mostrarà alguns projectes seus, entre altres estudis internacionals amb els quals les autoritats albaneses volen impulsar l’arquitectura del país. “A Albània l'han deixada durant anys sense una bona construcció, i ara el president, Edi Rama, com que és un enamorat de l’arquitectura vol insistir en la bona construcció, i nosaltres formem part d'aquesta armada dels bons arquitectes”, diu Tagliabue.