DRONES, AVIONS, MOLINS DE VENT, LÍNIES ELÈCTRIQUES... Per observar, viatjar, transportar, vigilar o produir energia. Aquests són els artefactes i serveis al servei dels humans que ocupen l’espai aeri, sovint sense tenir en compte que, encara que no estigui estipulat ni per llei ni per contracte, les aus són l’usufructuari més antic del cel. Els humans hem envaït el seu espai vital sense ordre ni concert, sense tenir en compte que per viure les aus s’han de poder moure lliurement, sense córrer el risc d’estavellar-se contra qualsevol d’aquestes tecnologies. Els últims a arribar han sigut els drones. Algunes organitzacions, com SEO/BirdLife, ja han avisat que cal una regulació que eviti les col·lisions amb les aus. Hi ha arguments científics de pes, que aquesta setmana la revista Science destaca en un article signat per investigadors de l’Institut de Recerca en Biodiversitat i Medi Ambient (INIBIOMA) de la Universitat del Comahue, a l’Argentina, i del Lab for Animal Movement, de la Swansea University, al Regne Unit. Alerten, sobretot, dels perills que cal investigar, fins al punt que plantegen la necessitar de crear reserves al cel, igual que n’hi ha a la terra.

Al mateix temps, però, els drones també són una potent eina per recollir dades sobre la vida dels ocells que si no serien impossibles de saber. Així doncs, resulta necessari posar normes per aprofitar el millor dels drones i evitar-ne el pitjor.

ELS RISCOS

L’espai aeri és imprescindible per a alguns processos ecològics clau. Milers de milions d’aus migren cada any, una activitat necessària no tan sols per a la seva supervivència com a espècie, sinó també per a l’equilibri dels ecosistemes que els acullen. Les aus són portadores de nutrients i d’altres elements que formen part de l’ecosistema que les espera. Sense elles es trencaria l’equilibri. Segons els autors de l’article a Science, els esforços conservacionistes respecte a les aus migratòries s’han centrat molt en el que passa a la terra (l’alimentació, la reproducció, les àrees on paren...), però encara no s’ha fet prou per saber a fons què passa a l’aire. Tot i que es coneixen amb detall algunes rutes migratòries, encara queda molt per descobrir.

Els autors de l’estudi lamenten la falta d’atenció a la dinàmica aèria de les aus que viuen en un entorn fix. “Actualment coneixem molt millor les rutes migratòries d’animals que travessen continents que el moviment de les aus a les nostres ciutats o als parcs”, expliquen els autors. És el cas de les gavines i altres ocells urbans. Estudiar-los no és fàcil: el medi aeri és molt dinàmic i, a part de les rutines, aquests animals canvien de trajectòria segons els corrents de vent. “Cal tenir dades detallades sobre com utilitzen l’espai aeri en les seves dues dimensions, l’horitzontal i la vertical, a escala de metres i de quilòmetres”, indiquen. I no tan sols per evitar els xocs, sinó també per no espantar-los.

Si es disposés d’aquesta informació, seria possible regular el vol dels drones o dotar-los de tecnologia per evitar ferir els ocells. “A la major part del món falta un debat seriós sobre l’ús de vehicles aeris no tripulats”, opinen els autors. Són pocs els països on hi ha una normativa. Al Canadà i als Estats Units l’ús de drones està regulat i només estan permesos els que volen a una altura per sota dels 120 metres. ¿Però aquest límit serveix en tots els casos i entorns?

Un dels pocs estudis que s’han fet sobre aquesta qüestió l’han dirigit investigadors de la Universitat de Montpeller. Han observat com reaccionen les aus que viuen en zones humides: els flamencs comuns, els collverds i els tiforts clars. Van fer més de 200 aproximacions de vol amb un drone Phantom. Els científics van observar que quan el drone s’acostava en un pla molt horitzontal, en el 80% dels vols es podia arribar a apropar a les aus a un màxim de 4 metres de distància sense espantar-les, un fet força sorprenent si es té en compte que aquestes aus són molt susceptibles davant la presència dels humans. Però la seva susceptibilitat a la presència del drone variava segons l’angle al qual s’acostava el vehicle. Com més vertical, més s’espantaven, segons els investigadors, perquè les aus interpreten el moviment com l’atac d’un depredador. Davant aquesta conclusió, els autors recomanen no apropar aquests artefactes a més de 100 metres de les aus.

EINA PER A LA CONSERVACIÓ

L’article de Science també demana que es tingui més cura en l’ús militar dels drones per arribar a llocs inaccessibles. Sovint això implica volar per congostos i zones rocoses on viuen voltors i altres espècies que requereixen protecció. Però, tenint en compte que es tracta de zones poc conegudes, al mateix temps reivindiquen fer servir les naus no tripulades de forma regulada i racional per conèixer millor els espais i aplicar regulacions de manera racional, sense límits il·lògics. També s’han començat a dissenyar drones que farien la feina d’espantaocells. Investigadors del CSIC han creat un drone que imita els depredadors d’alguns ocells, en la forma i en la manera de volar, per evitar la seva presència quan es fumiga i, per tant, procurar que no quedin contaminats. Una empresa holandesa ha ideat com imprimir en 3D carcasses de drones que imitin les espècies depredadores que interessen en un entorn concret, que servirien per espantar aus en zones agrícoles o als aeroports.

Però els científics també demanen que la tecnologia avanci per incorporar eines que evitin els xocs. Per exemple, alguns avions tripulats han introduït tecnologies que utilitzen llum ultraviolada que els ocells poden percebre i, per tant, apartar-se per no xocar. S’està experimentant amb radars que detecten les aus i modifiquen la velocitat de les turbines.