FINS FA POC MENYS DE DOS ANYS M’POCO ERA UN AEROPORT INTERNACIONAL, L’AEROPORT INTERNACIONAL DE BANGUI.Avui és l’únic aeroport internacional del món convertit en un camp de desplaçats. Més de cent mil persones el van envair a partir del mes de desembre de l’any 2013 per refugiar-s’hi i protegir-se de les massacres que assolaven la República Centreafricana, i a hores d’ara encara hi queden uns vint mil desplaçats.

Viuen instal·lats al voltant de la pista central, ocupant els antics hangars, barrejats entre el fuselatge d’avions desballestats, protegint-se del sol sota les ales d’avionetes rovellades, adossats a les tanques protectores de les instal·lacions aeroportuàries i dels aquarteraments militars que han aixecat les forces d’intervenció franceses de l’operació Sangaris i els soldats estrangers de les Nacions Unides. El seu espai de lleure és la maresma que envolta l’aeroport, però també el ciment i l’asfalt de la pista central on aterren els grans avions.

Les autoritats del país, autoritats de transició, de nyigui-nyogui, en un país en reconstrucció, traumatitzat, els volen fer fora de l’aeroport per una qüestió d’imatge -diuen-, i perquè -sostenen-, malgrat la devastació i el terror que encara els produeix la ciutat de la qual van fugir, ja comença a ser hora d’anar recuperant a poc a poc la vida de cada dia, la vida normal.

Sembla un argument força convincent, però tothom sap que no serà suficient per fer-los fora de l’aeroport fins que no es recuperi la seguretat als barris on vivien. Potser s’imposarà, finalment -com un argument decisori molt més plausible-, la pressió de la companyia Air France, que per culpa d’aquesta invasió humana s’ha vist obligada a canviar els horaris dels seus vols a Bangui, ja que no es considera prou prudent arribar-hi de nit com s’havia fet fins ara. Amb la foscor augmenta el perill que passi alguna desgràcia i es multiplica la possibilitat que algun infant, algun animal o alguna persona despistada passegi fora de control per la pista reservada a l’aterratge del gran ocell metàl·lic provinent de París. De dia el perill segueix existint -hi ha un continu trànsit de persones i animals que van i vénen des del camp de desplaçats fins als terrenys de l’altre costat de la pista-, però aquest perill queda disminuït per la vigilància de la policia i dels militars que controlen aquesta massa humana que ha convertit l’arribada i sortida dels avions, les avionetes, els helicòpters, en un rellotge horari de l’esgotador i monòton pas del temps, potser un regal, un moment de distracció al seu patiment sense concessions ni horaris.

DARRERE LA TANCA

Si hi ha una imatge que simbolitza el que ha passat a la RCA durant aquests dos últims anys, una imatge que ens obliga a pensar el món d’avui tal com és, la divisió profunda que provoca la pobresa, la inseguretat, la por, la violència i el seu contrast amb el benestar, el dispendi i la indiferència dels poderosos, és la imatge de l’aeroport internacional de Bangui.

Els avions immensos, els helicòpters, les avionetes, el traginar amunt i avall de passatgers encorbatats, de batallons militars armats fins a les dents, el material de guerra sofisticat que entra i surt de la panxa dels avions de transport, el menjar, les medecines, el personal humanitari amb ordinadors d’última generació, els viatgers amb bitllet de tornada i la targeta de vacunació perfectament actualitzada, els periodistes empastifats de protector solar. I, a l’altre costat de la tanca, la gent afamada, vestida amb parracs, observant-ho tot des de lluny, amb els peus mal calçats sobre la terra seca, inclement, que configura els fonaments de la nova ciutat convertida en un refugi provisional sota un sol despietat. Una ciutat feta amb fustes reciclades de les escombraries, cartrons, plàstics, cortines i teles velles. Una nova ciutat que ha traçat un rusc inversemblant de carrers, avingudes, barris sencers. Ha coronat habitatges minúsculs amb sostres de xapa i ha obert un comerç precari de paradetes minúscules on es pot comprar aigua i oli en bossetes de plàstic, sal en petites dosis embolicades amb paper com si fos una papereta de cocaïna, caramels, galetes per unitats. En aquesta nova ciutat tampoc hi falten perruqueries, totes elles amb el cartell dibuixat que indica el tipus de tall que ofereix el barber, ni cinemes -s’hi han organitzat fins a deu cinemes!-, ni les cuines casolanes de llenya i de carbó ni els horts insignificants on cada hortalissa té un seguiment particularitzat, amb el seu aliment diari d’aigua vessada amb comptagotes. M’he aturat una estona a observar una noia jove que rega uns enciams amb un pot i una galleda que havia anat a omplir als tancs d’aigua de l’ajuda humanitària. M’ha semblat prodigiós que sigui capaç de fer brotar la planta verda enmig d’aquella pols i aquell sol encegador. Però encara he pensat que era més prodigiosa la seva mirada encesa, com si els enciams creixessin a la velocitat del desig, com si fossin absorbits, mastegats, assaborits per la nena des del primer dia de la vida de la llavor i cada dia de tots els dies successius de la seva existència vegetal abans de l’àpat definitiu i frugal.

POR A TORNAR A CASA

Fa uns mesos el WFM -el Programa Mundial d’Aliments- encara repartia menjar entre els desplaçats refugiats a l’aeroport. Però ho va deixar de fer, diuen, perquè el WFM també pensa, com ho pensa el govern de transició, que als desplaçats -als de l’aeroport i als del resta de la ciutat- se’ls ha de pressionar perquè es decideixin a tornar a casa. També volen evitar, diuen, problemes de seguretat, econòmics i d’higiene.

Actualment a la ciutat de Bangui encara hi ha nombrosos desplaçats que no s’atreveixen a deixar els camps situats en parròquies, mesquites o centres públics, perquè tenen por a tornar als seus barris, on es van produir assassinats en massa, així com el saqueig sistemàtic de les propietats. Durant els pitjors mesos de l’actual crisi -entre el desembre del 2013 i el gener del 2014- el nombre de desplaçats era de més de 500.000, en una ciutat de poc més d’un milió d’habitants.

Els desplaçats de M’poco van començar a arribar a l’aeroport el mes de desembre del 2013, fugint dels atacs de la coalició Séléka, que havia protagonitzat un cop d’estat al mes de març contra el president Bozizé. El canvi de règim, amb el suport de mercenaris sudanesos i txadians, va provocar una reacció de les comunitats musulmanes -enfortides pel nou poder- en contra dels cristians. Però al mes de desembre, amb l’arribada de l’operació militar francesa Sangaris, els grups d’autoprotecció Antibalaka, creats pels cristians, van girar la truita a la situació i es van llançar contra els musulmans per pagar-los amb la mateixa moneda, i molts musulmans -especialment els que tenien més recursos- van fugir del país. Els que s’han quedat a Bangui viuen avui en guetos, especialment al barri PK-5, l’antic centre comercial de la ciutat. Al principi les milícies cristianes Antibalaka només tenien ganivets i bastons, però aviat els van arribar -probablement per intermediació de l’antic president Bozizé- armes de guerra.

EL BARRI FANTASMA

He caminat per les maresmes que hi ha entre el camp de desplaçats de l’aeroport i un dels barris de Bangui on abans vivia bona part de la població refugiada. És fàcil imaginar-se els dies en què les famílies, perseguides pels grups d’assassins, corrien enfollides a través d’aquesta terra de ningú, on avui l’herba és més alta que la mida humana i que quan arriben les pluges es converteix en un fangar. Les històries que expliquen els supervivents són esgarrifoses: les decapitacions, les matances sistemàtiques dels homes i els nens, les violacions de les dones. Encara avui molts pocs s’atreveixen a transitar entre la vegetació per por a un atac aïllat. Especialment les dones i les nenes. De tant en tant es poden veure sepultures disperses fetes amb sorra i adornades amb una creu artesanal. Alguns dels supervivents van arriscar-se a tornar enrere per enterrar els seus familiars o veïns. Quan plou, m’expliquen, els cossos sobresurten de l’aigua i s’han de tornar a enterrar. Arribem al barri. Encara hi ha alguns ancians que no van voler marxar i es van amagar. Els que han sobreviscut semblen absents a tot el que els envolta. Esquelètics, els ulls brillants, ens observen des d’una llunyania que transcendeix la vida física. Són molt poques les famílies que han començat a tornar i s’esforcen a reconstruir la casa, a netejar els horts. A la nit, diuen, tenen molta por. La majoria de les cases estan destruïdes, completament saquejades. Abans era un barri normal: les gallines corrien pel carrer de terra i del portal acabat d’escombrar, l’ombra generosa dels arbres ben cuidats, els horts, els nens i les nenes davant la porta preparant els aliments, potser una petita motocicleta per anar a treballar. No queda res, tot ho domina la naturalesa salvatge que creix sense contemplacions, com si el temps dels homes fos un parèntesi del temps primitiu dels elements.

Torno a l’aeroport de Bangui. Em fixo en les reixes que hi ha protegint els aquarteraments militars. Aquí, darrere d’aquestes proteccions, entre les casetes dels vigies, es van produir les violacions d’alguns infants per part dels soldats que els venien a ajudar. Hi ha una investigació oberta. Relacions sexuals a canvi de caramels, i de diners. A canvi, també, d’abusar de la fascinació que provoquen en els nens petits aquests herois armats, espècimens singulars d’un món imaginat, pobladors d’aquella altra vida que deu existir més enllà de la línia de l’horitzó per on arriben els grans ocells metàl·lics que aterren a l’aeroport internacional de M’poko en horari diürn, no fos cas que atropellessin alguna criatura.