El 12 de març passat va tenir lloc una roda de premsa a la Casa Blanca amb el president Donald Trump; el seu vicepresident, J.D. Vance, i el primer ministre d’Irlanda, Micheál Martin. Després de parlar de la pau entre Rússia i Ucraïna i sobre economia, Trump va interrompre abruptament la conversa dient: "Sé que hem vingut a parlar de la inflació, però he de dir que m'encanten aquests mitjons. [...] Estic intentant estar concentrat, però estic molt impressionat amb els mitjons del vicepresident". Els mitjons en qüestió eren blancs amb trèvols verds, en deferència a Martin per ser un símbol d’Irlanda i de la festivitat de Sant Patrici. Sense entrar a valorar la preocupant i insensible facilitat amb la qual Trump pot enllaçar temes de gran transcendència en l’ordre mundial amb d’altres de tan fútils, és interessant analitzar com en els últims temps els mitjons han adquirit importància comunicativa entre la classe política.

Al llarg del segle XX, els mitjons d’home van viure sota un total anonimat, però a partir del 2010 van començar a assolir més protagonisme, sobretot entre els que havien de lluir cada dia un vestit sastre. Una nova tendència que va arrencar especialment al Regne Unit, on els homes, des que són petits, es veuen disciplinats en uniformes amb poques possibilitats de variació. I si bé a les escoles i els instituts anglesos hi ha estrictes restriccions d’indumentària, l’àmbit dels mitjons és l’únic que no està regulat, cosa que obre la porta a un petit espai de reivindicació i expressió d’individualitat. Un esperit de rebel·lia que, sent Anglaterra un dels referents indiscutibles en indumentària formal masculina, ha acabat arribant al món professional, com a mostra de personalitat, originalitat i creativitat, i a la casta política, per escurçar distàncies amb els electors.

Una primera transgressió en entorns professionals ha estat la moda dels mitjons vermells, els quals simbolitzen valors com la confiança, el poder i l’autoritat amb un toc de rebel·lia permesa, que no trenca l’etiqueta professional. Uns mitjons vermells que, a més, en la tradició britànica són un símbol exclusiu d’estatus habitual dins del món de la judicatura. Com a conseqüència, els mitjons vermells han saltat a l’esfera política a mans de figures com Rishi Sunak, Nayib Bukele i François Fillon. El següent pas de rebel·lia han estat els mitjons de colors llampants amb motius divertits, als quals també s’han sumat uns quants polítics, entre els quals destaca, en primer lloc, George H.W. Bush. Com a persona amb una personalitat introvertida, els mitjons divertits han estat una crossa comunicativa per a ell, que ha arribat a afirmar: “I’m a sock men”. Quan va quedar postrat en una cadira de rodes, els turmells van adquirir més visibilitat. Entre les múltiples versions de mitjons que ha dut són dignes de menció uns amb la cara de l’expresident Bill Clinton, tenint en compte que tots dos pertanyien a partits enfrontats.

El segon i merescut lloc és per a Justin Trudeau, primer ministre del Canadà, conegut popularment pels seus originals mitjons, amb aneguets de goma, frases de benvinguda al Ramadà, la recepta del gintònic o –els més comentats– els de la cara del personatge de Star Wars Chewbacca per inaugurar el Bloomberg Global Business Forum de Nova York el setembre del 2019. Trudeau se’ls ha fet tan seus que, en visites oficials a diversos països, els mitjons llampants i amb missatge han estat el regal de benvinguda.

Aquesta moda, que s'estén cada cop més, molts l’han batejat com la “diplomàcia de mitjons”, ja que sovint contenen al·lusions culturals del país del polític amb el qual et trobes. Tot i celebrar que els homes s’atreveixin a vestir d’una manera més lúdica, és cert que, en l’esfera política, massa sovint els mitjons acaben sent l’anècdota que recullen els mitjans. Un gest per part dels polítics per aconseguir visibilitat i més presència a les xarxes, alhora que els serveix per emmascarar i desviar l'atenció, tal com ha passat amb Trump, dels temes realment importants.