BarcelonaDavid Ruiz és dissenyador gràfic però també un enamorat del mar. Fa uns quants anys va decidir tancar l'empresa i posar-ho tot en pausa per complir un somni: fer la volta al món en solitari amb el seu veler.

Comencem pel principi. D'on surt aquesta passió pel mar i aquestes ganes d'aventura?

— La passió pel mar em ve de petit. Nosaltres estiuejàvem a la Costa Brava i un dia el meu pare es va comprar un vaixell petit, sense tenir-ne ni idea, era un desastre. Sortíem tota la família i ho passàvem fatal. Tots passàvem una por terrible. Llavors, d’adolescent, vaig començar a fer cursets de vela i després em vaig tornar un boig del windsurf. Fins que més gran ja vaig començar a treballar de valent, em vaig casar, vaig tenir dos fills, i vaig desconnectar absolutament del mar fins que vaig fer els quaranta anys. Com per un impuls, em vaig comprar un vaixell de vela i vaig tornar a navegar.

I al cap de deu anys estaves creuant l’Atlàntic en solitari. Deunidó.

— Sí, als cinquanta ja vaig poder complir el somni, que era fer l'Atlàntic en solitari.

Això, si no m'equivoco, ho has fet tres vegades.

— Sí, l'Atlàntic en solitari tres vegades. Pensa que abans de fer-ho, la màxima travessa que havia fet era de Barcelona a les Balears i ja em feia por. Però hi havia alguna cosa que em cridava. A la primera travessa de l’Atlàntic en solitari, vaig anar primer fins a les Canàries, i recordo que quan vaig sortir d’allà per anar cap al Carib em tremolaven les cames. Però va ser al·lucinant. Aquell viatge em va anar molt bé i em va donar molta força. Encara recordo quan vaig arribar a Saint Lucia, vint dies després de sortir de les Canàries. Aquella sensació encara em posa la pell de gallina. Va ser meravellós. I llavors vaig dir: ho he de repetir. Va venir la segona, després va venir la tercera i, finalment, la volta al món.

Però per fer aquestes aventures vas haver de deixar la feina?

— Sí. Jo vaig veure clar que havia de parar perquè soc un boig de la feina, tinc una feina creativa, i m'encanta, però m’absorbeix, i en aquell moment vaig veure clar que no podia ser que tota la meva vida me la passés treballant. M'ho demanava el cos. I llavors, vaig decidir que pararia de treballar almenys tres anys, amb la possibilitat que fossin quatre.

Ja amb la idea de fer la volta al món en solitari amb el teu veler?

— No. La idea era agafar el vaixell i tirar cap a l'oest. Sense posar-me la pressió de la volta al món ni res de tot això. En aquell moment vaig pensar que potser arribaria a una edat en què no tindria ganes de fer res i pensaria què havia fet amb la meva vida. I llavors la resposta seria que només he treballat: allò em semblava un drama. Vaig tancar l'estudi de disseny gràfic, vaig aconseguir que tots els treballadors quedessin col·locats, i vaig marxar.

Imagino que deu ser una decisió difícil.

— Sí. Vaig estar sis mesos preparant-m'ho. No podia fer-ho deixant aquí ombres i mals rotllos, no? I bé, sí, ho vaig fer. Al principi cap a l'oest, i fins que vaig donar la volta al món.

Això han sigut quatre anys, oi?

— Sí. Vaig sortir a finals del 2016, fins al 2020.

Què és el millor que et va passar?

— Doncs un viatge que no m'esperava, en paral·lel al viatge geogràfic que he fet, que és el viatge interior. Quan vas en solitari és absolutament diferent de quan vas acompanyat, perquè tens temps per aprendre a observar i a observar-te. I descobreixes moltes coses. Per exemple, que tu no ets els teus pensaments, que són inevitables, però que si ets conscient que tu no ets els teus pensaments, els pots controlar. I quan ho aconsegueixes, aconsegueixes controlar els sentiments. I les emocions les provoquen els sentiments. Per tant, acabes controlant les emocions. És com una distància, una mica des de la consciència. I això ara a mi em serveix per a la vida, tinc aquesta nova mirada.

I el pitjor que et va passar durant el viatge?

— M'ha canviat molt el sentit del que és bo i del que és dolent. És a dir, no canviaria res de tot el que em va passar perquè va ser un aprenentatge brutal. El pitjor que em va passar va ser al nord d'Austràlia, passant per l’estret de Torres, entre Papua Nova Guinea i Austràlia. Allà el vent s’accelera molt, hi ha uns corrents molt perillosos, i jo estava esgotat. Vaig arribar allà i vaig tenir una avaria al vaixell i vaig estar 48 hores sense poder deixar el timó i, per tant, sense dormir, perquè tenia un problema amb el pilot automàtic. Vaig arribar destrossat, de nit, i em vaig equivocar, vaig prendre una decisió equivocada, per falta de concentració. I aleshores vaig entrar per un lloc per on no havia d'entrar i em vaig trobar amb uns corrents brutals que la vela no podia aguantar perquè tenia el vent totalment en contra. Vaig engegar el motor i va començar a treure fum perquè no podia remuntar i, per evitar xocar contra unes roques, vaig haver de tirar l’àncora. Vaig quedar atrapat en un lloc fotut, perillós, sense saber què collons fer, i absolutament en xoc.

I com en vas sortir?

— Em va passar una cosa molt rara. Primer vaig arreglar el problema del motor, però no m'atrevia a fer tota la maniobra per sortir d’allà jo sol i, a més, el corrent continuava. Qualsevol error significava esclafar-me contra les roques. I tota aquella zona està plena de cocodrils. I de sobte, allà al mig em va entrar una eufòria brutal. Jo crec que va ser l'adrenalina. Vaig veure tota la maniobra que havia de fer, nítidament en el meu cap, pas per pas. Feta amb molta calma, però seguint un rigor perfecte per cada pas, sense cometre cap error. Vaig veure que podia. Vaig treure dos bafles i vaig posar la Cavalcada de les Valquíries de Wagner. A tot volum. I vaig començar a fer allò que tenia dibuixat al cap, pas per pas, amb una certesa absoluta. I me’n vaig sortir.

Quin és el màxim de dies que has estat sol, sense cap contacte?

— Trenta-tres dies. És la travessa que vaig fer de Panamà a les illes Marqueses, el primer arxipèlag de la Polinèsia, unes illes que estan apartades de tot arreu, meravelloses. Doncs arribar aquí després de trenta-tres dies sol, sense veure terra, empès pels vents i els corrents, és el més bonic que he fet mai. Vint-i-quatre hores abans d'arribar, encara sense veure terra, ja t’envaeixen les olors de les flors. Viatjant en veler també t'adones del que significa viatjar. Perquè, d'alguna manera, si viatges amb avió, o amb qualsevol transport públic, el viatge no el fas, arribes al destí de cop. En canvi, amb vaixell, quan arribes, ets conscient que estàs molt lluny. El viatge es transforma completament, perquè ets capaç d'admirar tot el que t'envolta, que és la natura, i entres en contacte amb la natura de manera espectacular. Que això no ho tenim. I això jo crec que és una de les causes del desequilibri que portem tots.

La falta de contacte amb la natura?

— I tant. Perquè al final la natura és la nostra essència, som natura. Jo m'he adonat que, després d'aquests anys connectat amb la natura, ha passat a ser protagonista de la meva vida. La natura, jo la veig completament diferent de com la veia abans. Tinc clar que nosaltres som una peça més, igual d'insignificant o igual d'important, ni millor ni pitjor. I la gent creu que el planeta és nostre i el dividim, i fem fronteres, i diem "Aquesta terra és meva", i això no té sentit.

I a banda de tempestes i fenòmens naturals, has passat altres moments de por?

— Bé, hi va haver un moment més complicat. Jo em vaig trencar els tendons dels bíceps enmig de l'Atlàntic. Perquè vaig trobar molt mal temps, una borrasca en contra. I això va ser també una prova brutal per a mi. Vaig passar quatre dies molt malament, perquè no podia ni treure'm la roba molla. Jo em deia a mi mateix: "Ets una formiga treballadora, tu has de fer la teva feina i passarà el que hagi de passar, però tu fes el que has de fer i fes-ho ben fet". Després, el temps va començar a millorar i vaig arribar al Carib, a Saint Lucia.

I tants dies sol... quan dorms, quan descanses?

— Dormir és el més complicat quan vas en solitari. Si hi ha costa a prop no pots dormir perquè és molt perillós. Però si estàs al mig de l’oceà, jo el que faig és que em poso un despertador cada mitja hora. I dormo amb tota la roba d'aigua posada. Estic preparadíssim per sortir. Amb això he après a adormir-me a l’instant en qualsevol circumstància, puc dormir a qualsevol lloc encara que hi hagi molt soroll. És un entrenament mental.

I els pirates, no et feien por?

— Avui el que tenim és informació, molta. Jo sé els punts calents de pirateria. El més perillós està al golf d’Aden. Jo volia entrar pel mar Roig, em feia molta il·lusió perquè m'encanta el Mediterrani. I això vol dir passar pel golf d’Aden. Vaig estar investigant i estudiant el tema. Hi ha tota una part que es diu la High Risk Area que, si vols passar, no t'ho poden prohibir però ja t’avisen del perill. Jo ho vaig fer i vaig estar-hi dotze dies. Cada dia cal enviar la teva posició a una agència de seguretat de la coalició internacional que custodia les aigües i reportar si veus alguna cosa estranya. I em vaig preparar també mentalment. Si hagués anat acompanyat, no hauria passat per aquí. I amb una dona, menys. Al final no em va passar res perquè crec que els vaixells com el meu ja no interessem als pirates, perquè el botí que aconsegueixen és poc, i si segresten és un embolic per a ells. Vaig passar per allà molt tranquil, la veritat. Perquè estava mentalitzat.

T’havies mentalitzat per no tenir por?

— La paraula és acceptació. Vaig dir-me: "Ho accepto tot. Intentaré que surti el millor possible, òbviament". Jo abans de sortir, vaig fer una llista de tot el que em podia passar i anava repassant i imaginant diferents escenaris, i això em va alliberar.

D'aquesta llista d'escenaris, n'hi havia algun que fes més por que els altres?

— Bé, el més fotut era perdre la vida, òbviament. Però com la podia perdre? Hi havia moltes maneres i les vaig estar repassant i mentalitzant, i al final vaig sortir tranquil. Perquè tenim por quan no sabem què pot passar. Si tens clar tot el que et pot passar, la por ja no existeix. Existeix una decisió teva.

Com t'adaptes o et readaptes a la vida urbana i a la rutina després d’una experiència així?

— Això és el que em feia més por abans de sortir, perquè m'havia llegit històries de gent que havia fet alguna cosa similar i alguns havien caigut en una depressió. Jo soc molt disciplinat i vaig pensar que m'ho hauria de treballar. Els tres primers anys de viatge vaig decidir oblidar-me de la meva feina i de què feia jo a Barcelona, o sigui, realment vaig desconnectar. Però l'últim any em vaig posar a fer els deures: durant vint minuts cada dia, pensaria en la tornada i intentaria il·lusionar-m'hi. I jo tinc un gran avantatge, que és el que m'ha salvat, que és que m'encanta la meva feina. Jo tenia ganes de continuar treballant. I amb això em vaig començar a il·lusionar i vaig estar tornant durant un any, mentalment.

Ho tornaries a fer?

— No ho tornaria a fer, però simplement perquè ja ho he fet. Perquè a mi m'encanta, això.

I alguna cosa similar? Ja tens en ment una altra aventura?

— Potser sí, però la part de navegant crec que ha arribat a la seva fi. Ja he fet tot el que volia fer.

És important acceptar que les coses a vegades s'acaben.

— Exacte. I a vegades ens costa.