01/03/2020

El bon gust

3 min

Els pijos dominen l’art del bon gust de la mateixa manera que dominen les claus de l’excentricitat. Aquest gust -el bo, el seu-és un dels mecanismes que utilitzen per expressar les seves preferències com a grup social, com a col·lectivitat, i s’ajusta, a la manera barroca, a un ideal. Encara que sembli increïble, el bon gust menysprea tot el que tingui a veure amb el plaer estètic, motiu pel qual s’entendria que els pijos busquin satisfacció en àmbits més enllà de la contemplació i de l’art, això és, en l’esport, les relacions socials, el sexe i, sobretot, l’acumulació de riquesa.

El bon gust és per a ells font constant d’integració, cohesió i reconeixement, mentre que el mal gust és clarament excloent i promou la rebel·lia, que és, com se sap, un dels malsons dels membres de la Vida regalada.

De tota manera, l’existència dels horteres és fonamental per tal de reafirmar-se en les pròpies conviccions i és per això que els pijos són hàbils en l’exercici del bon gust però també a l’hora de detectar en els altres, implacablement, l’afició i tendència al mal gust (no passa a l’inrevés: l’hortera, per molt en contacte que hi estigui, no és capaç de captar res que tingui a veure amb el bon gust).

El bon gust s’adquireix per imitació i segueix unes normes estrictes, un cànon (l’ideal que apuntàvem). Cal ser, per dominar-lo, obedient, disciplinat i dòcil.

Tot i que no s’exclouen i que de vegades podrien arribar a conviure, és diferent de l’elegància, un fenomen, un talent, que té a veure amb el gest i l’actitud, més que no pas amb l’herència, el context o el medi ambient.

El bon gust requereix inversió: sempre és preferible un jersei de caixmir d’Aramis que un de Mango. Millor la llana rústica de Jamieson’s que la globalitzada de Zara. Millor un sopar al Via Veneto que a La Tagliatella. Entre Cartier o Aristocrazy, millor Cartier. És de sentit comú, però no tothom ho veu tan clar: sempre apareix algun imbècil que en aquest punt es posa a defensar “les coses senzilles”, “les petites coses”, “els plaers que no costen diners”, “el pa amb tomàquet”, “beure aigua fresca d’un càntir”...

El bon gust s’entrena: “ ¡Cariño, me da un pasmo! ¿No pensarás salir a la calle sin pendientes, verdad? ”; “ No, cariño, no, el whisky, siempre sin hielo y no digas que no te gusta, di mejor que no lo comprendes ”.

El bon gust abomina de la cursileria però conviu a la perfecció amb la delicadesa, i és per això que els pijos combinen amb tanta naturalitat els estampats florals i senten predilecció pels tons pastel, remembrança, un cop més, del paradís perdut, o sia, d’aquella nursery governada amb mà de ferro pel seu osset de peluix (Archibald Ormsby-Gore, Aloysius...).

El bon gust està íntimament lligat amb el confort i amb l’afició al detall, però, també, amb ser pràctic i adequat.

Molt sovint bon gust és sinònim de ritual, de litúrgia, i és per això que té a veure amb la repetició i amb la immutabilitat. D’això, en una altra època, n’havíem dit “els bons costums”.

Els principals guardians del bon gust, el seu principal corrent de transmissió, els jutges implacables d’aquest assumpte, han estat, des de temps immemorials, els membres del servei -el majordom, el maître o la dida, el jardiner, l’aparcacotxes o el mosso de quadra-, que, amb mirada inquisidora i tremolor de llavis constant (la inevitable ràbia de classe), decideixen si estan servint un senyor o un autèntic arribista.

stats