SumatraEl vam albirar dalt d’un arbre, una bona mata de pèl rogenc de braços llarguíssims movent-se amb parsimònia d’una branca a l’altra. Amb ulls embadalits, vam resseguir com el mascle orangutan baixava pel tronc, els peus s'agafaven com si fossin mans, el cos penjat com el d’un trapezista; moviments segurs, pausats, res a veure amb l’atrafegament d’altres simis. Va tocar a terra i va començar a caminar sobre les quatre extremitats a pocs metres de nosaltres. Enorme, majestuós, indolent, i es va deixar admirar per uns instants més abans de perdre’s entre el boscatge. Ens vam quedar immòbils, emocionats, paladejant la imatge en silenci. L’havíem vist! Havíem pogut contemplar un dels animals més rars i en perill d’extinció del planeta: l’orangutan, l’home del bosc en llengua malaia, el Pongo Abelii, segons la taxonomia.

Els científics diuen que humans i orangutans compartim el 98 % del genoma. Són dels primats més intel·ligents, se’ls ha observat fent servir eines per obtenir menjar o creuar rius, utilitzar plantes per guarir-se o emprar fulles per amplificar el so de la boca per intimidar els rivals. També s’ha descobert que tenen un codi gestual que podríem anomenar llenguatge per comunicar-se entre ells, fins i tot fan vocalitzacions semblants al riure quan juguen, s’empaiten i es fan pessigolles.

A diferència dels humans, i d’altres simis, no conviuen en grup, són bàsicament solitaris. S’estan amb la mare els primers vuit anys de vida. El pare no intervé en la criança, ho aprenen tot d'ella: com s'han de moure per la capçada dels arbres, quines fruites o fulles s'han de menjar, quines s'han d'evitar, com s'han de fer el niu per dormir... Un cop superat aquest període, els adults passen la major part del temps sols. Poden sobreviure més de trenta anys, i els mascles arriben a pesar fins a noranta quilos i créixer una alçada d’un metre i mig.

L’orangutan és l’únic gran simi que habita a l’Àsia i antigament el seu hàbitat s’estenia per les selves de la Xina, del Vietnam, de Java, però ara només se’n troben al nord de l’illa de Sumatra i a Borneo, i cada any n’hi ha menys. És difícil establir la població actual, però hi ha estimacions que parlen que queden poc més de 50.000 exemplars. La raó principal d’aquest declivi espectacular és la pèrdua d’hàbitat per culpa de l’agricultura a escala industrial i especialment per la producció de l’oli de palma. S’han arrasat milers i milers d’hectàrees de boscos tropicals a Indonèsia i a Malàisia per plantar-hi palmeres per produir aquest oli tan sol·licitat en la indústria alimentària, la cosmètica o com a biocombustible. Aquesta expansió a gran escala de l’activitat humana s’ha traduït també en un augment de la caça furtiva per eliminar els animals que entren als cultius.

Dins d'un santuari protegit

Les plantacions de palmeres d’oli arriben fins a les portes del mateix Parc Nacional de Gunung Leuser, santuari protegit de més de set mil kilòmetres quadrats situat al nord de l’illa de Sumatra, on viu el mascle orangutan que hem contemplat meravellats. “Fins i tot en planten en terrenys dins el Parc Nacional” ens diu empipat el Fajar, el guia oficial que ens ha acompanyat en el recorregut. “Les autoritats fan els ulls grossos, tothom mira cap a un altre cantó”, exclama amb indignació.

Les autoritats indonèsies no només miren cap a una altra banda, sinó que protegeixen amb zel una indústria cabdal per a l'economia del país que va proporcionar l'any 2023 més de 39.000 milions de dòlars i que dona feina a 17 milions de persones, ja que Indonèsia és el primer exportador mundial d’aquest producte.

Passejant pels voltants de Batu Katak, un poble situat al llindar del Parc Nacional de Gunung Leuser, ho podem comprovar. Caminem per una carretera estreta enmig de milers de palmeres arrenglerades. Trobem uns treballadors que traginen al voltant d’una pila de manats acabats de recollir. Cada munió de nous vermelles són aixecades amb un ganxo –semblen pesar força– i carregades a la caixa d’un camió. Creuem unes salutacions de cortesia amb ells, intentem saber si treballen per compte propi per altri, però no aconseguim entendre’ns. Ens acomiadem amb somriures.

Més endavant, seguint per la mateixa carretera poblada de palmeres alineades, s’atura una moto i se’ns adreça el Samuel. A Sumatra tothom té ganes de practicar l’anglès que sap amb els estrangers que troba. El Samuel és un treballador d’un dels pocs hotels de la zona, fill del territori, i ens explica que treballar en els camps de palmeres resulta molt més productiu que fer-ho a les antigues plantacions de cautxú, exigeix menys dedicació, ja que no cal anar a recollir cada matí la llet dels arbres. Molts pagesos han reconvertit les seves terres perquè hi ha menys feina en la producció i els surt més rendible. Cada deu o quinze dies la palmera ja té a punt un ramat de nous madures i vermelles per collir i portar-les al molí. Hi ha plantacions en què les condicions de treball són molt bones, ens destaca el Samuel, el govern proporciona casa als peons, i també escola gratuïta per als dos primers fills; per això estan proliferant arreu petites colònies de cases pels treballadors de l’oli de palma.

Assegurar el futur

Aquesta expansió arrasadora de l’activitat humana fa recular la fauna. La reducció de l’hàbitat provoca que les poblacions d’orangutans, i d’altres animals en perill crític d’extinció com el tigre de malaia, el pangolí o el rinoceront de Sumatra se segmentin i s’aïllin. Perquè els orangutans puguin sobreviure a la natura és vital que quedi prou bosc que els proporcioni aliment. Més de tres-centes varietats de fruites formen part de la seva dieta, i necessiten poder passar d’una parcel·la a l’altra per garantir les oportunitats de reproducció i varietat genètica.

Per aconseguir que aquestes necessitats vitals es respectin i es garanteixin hi ha Batu Kapal Conservation, una fundació creada per una parella d’australians el 2013 que treballa en una zona d’amortiment de vida silvestre en terres privades adjacents al Parc Nacional de Gunung Leuser, declarat Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.

Contactem amb ells, i per correu electrònic ens expliquen que el seu propòsit és crear un corredor de vida silvestre entre el Parc Nacional i les terres particulars per reconnectar els hàbitats dels orangutans. Tenen un programa de voluntariat en el qual es fa un seguiment i es cartografia amb GPS la zona, els hàbitats, els arbres i les rutes dels animals per tal d’elaborar una llista completa d'espècies de fauna i flora. El projecte de Batu Kapal busca, a més, fomentar activitats agrícoles i d’ecoturisme a la zona que tinguin impacte mínim en el territori amb programes de reforestació i viver d’arbres, cursos d’anglès i de capacitació per a dones i infants, i de conscienciació ambiental per a la població local.

Malauradament, Batu Kapal Conservation és una anècdota. Malgrat que fa trenta anys que es va promulgar la llei de conservació d’Indonèsia que prohibeix explícitament fer mal, capturar o comerciar amb orangutans, la seva aplicació és mínima, les penes de presó són exigües i les multes ridícules. Queda clar que la protecció de la vida silvestre no està dins de les prioritats del govern indonesi, com tants altres al món. No ho tenen fàcil, els orangutans, per sobreviure en el món mentre no canviï la mentalitat extractiva i depredadora dels humans.