El govern de Nayib Bukele ha fet un nou pas en la seva estratègia de control i disciplina social. La capitana de l’exèrcit i actual ministra d’Educació, Karla Trigueros –una doble condició que resultaria un oxímoron en qualsevol estat de dret–, ha anunciat les noves normes sobre la indumentària escolar. L’objectiu declarat: reforçar la disciplina de l’alumnat. Les mesures obliguen a portar l’uniforme net i endreçat i, en el cas dels nens, adoptar un “pentinat escaient”: un tallat de cabells curt i uniforme que exclou estils populars entre el jovent, com el mohawk (cresta) o el conegut corte Edgar (tassa). Els que incompleixin aquestes regles s’exposen a sancions que van des de la rebaixa de notes fins a treballs comunitaris. Les imatges de fileres d’infants esperant que els rapin, més pròpies d’un quarter militar que no pas d’una escola, s’han viralitzat a les xarxes. La pregunta és inevitable: per què Bukele considera necessari rapar els nens d'El Salvador? I quina càrrega simbòlica amaga un element aparentment tan fútil com un pentinat?

Costa no evocar la seqüència inicial de La jaqueta metàl·lica (1987), en la qual Stanley Kubrick mostra una mena de litúrgia fúnebre: uns joves asseguts davant d’una màquina que els manlleva, literalment, una part de si mateixos. El que sembla ser una simple decisió estètica amaga, en realitat, una càrrega ideològica profunda. Es justifica, d'una banda, per necessitats higièniques, ja que redueix el risc d’infeccions i facilita el manteniment, i, de l'altra, per motius de seguretat en combat: els cabells llargs poden convertir-se en una vulnerabilitat a l'oferir a l’enemic un punt d’agafament. Però el veritable nucli d’aquest gest és un altre: la uniformització forçada. Tots iguals, tots anònims. El rapat no només esborra trets individuals, sinó que desmunta identitats i erosiona la resistència psicològica, cosa que obre la porta a la deshumanització. És l’escenificació plàstica del missatge de fons: l’individu ja no es pertany a si mateix, sinó que queda sotmès completament a la institució.

El rapat és un exemple paradigmàtic del que el sociòleg Erving Goffman va definir com a pràctiques de “mortificació del jo”, habituals en el que ell anomena “institucions totals”. Es tracta d’un procés calculat per trencar les defenses de l’individu, esborrar-ne les marques d’identitat i reconstruir-lo a imatge i conveniència de la institució. No és exclusiu de l’exèrcit: al llarg de la història, presons, monestirs i hospitals psiquiàtrics han compartit aquest ritual de submissió, sempre amb el mateix objectiu: aplacar la voluntat i sufocar l’esperit crític. També s'ha vist en contextos civils, com quan les dones eren rapades públicament després de la Segona Guerra Mundial a França, on els cabells eren instrument de càstig, humiliació i control social, i això demostra que la política sobre els cabells ha estat sempre un poderós mecanisme de dominació. No és un detall menor, sinó un mecanisme clau per sostenir règims autoritaris –com el de Bukele– que necessiten anul·lar la dissidència per imposar les seves polítiques. En aquest context, la moda i els pentinats, sovint menystinguts com a qüestions fútils, es revelen com a espais centrals de resistència i d’afirmació individual. No és casual que la mítica pel·lícula antibel·licista Hair (1979) convertís els cabells llargs masculins en un símbol contestatari i de rebel·lia: el que sembla superficial pot esdevenir una bandera capaç de fer anar de corcoll tot un sistema.

Segons el mite de Samsó, els seus cabells són un símbol d’identitat i força sobrehumana i, quan els filisteus els hi tallen, ell perd tota autonomia i poder davant l’enemic. De la mateixa manera, Bukele rapa els nens com una estratègia més per aconseguir convertir els salvadorenys en cossos dòcils, dirigits i manipulables. Però, com ens recorden Samsó, les dones rapades de França i els rebels de Hair, els cabells –i amb ells la resistència, les idees i la capacitat de rebel·lia– sempre tornen a créixer, i ni tan sols la màquina més disciplinària pot impedir que acabin rebrotant.