Sent com arrossega una tristor feixuga que li fa ranquejar tots els records. Sola, enmig del seu pis, que abans es deia en primera persona del plural. El paperet de la bústia de l’entrada l'hi recorda cada vegada que entra a allò que havia sentit casa en un temps pretèrit. Tres noms, un damunt de l’altre, en majúscula inscrits amb Dymo en una tira verda. Tres noms a sobre del 3B que durant set anys ha estat casa, refugi, zona de confort. Se’l van fer a mida dels somnis que compartien. El van reformar fa set anys a consciència: el bany, fet tot de microciment; la cuina oberta, amb la sala només separada per una gran illa, on hi van posar rajoles hidràuliques del model de Sybilla d’una fàbrica de Mallorca que els va costar una ronyonada. El parquet, de fusta. Els maons, a vista. L’habitació del nen, decorada amb elefants i cocodrils. Van fer-se el seu niu que els semblava un palau i es van prometre felicitat eterna. Se la van arribar a creure. Però llavors tot eren projectes, futuribles, il·lusions, projeccions cap endavant. El pis, tots els sopars amb els amics i les balconades obertes de bat a bat; els fills que volien tenir, els dos peixos taronges dins la peixera ovalada; l’estabilitat laboral en les feines que havien aconseguit a cops de màsters i cursos d’anglès. També els viatges que farien i que els tornarien, cada vegada, a la seva llodriguera on replegar-se de quotidianitat. 

Però queda tot tan lluny, ara, esvaït pel forat de l’aigüera, i de les clavegueres per on puja una ferum ofensiva que es queda enganxada als narius.

Ja fa nou mesos i la Cèlia no s’ha acostumat a la buidor del pis quan el nen és amb el seu pare. Les parets li cauen a sobre, l’aigua fa massa gust de ferro (com les llàgrimes o la sang) i sent que el cor no li batega. És incapaç de reconèixer els espais propis, tot li és aliè, distant, indiferent, despullat de qualsevol emoció. El pis no té cap mena de sentit perquè ha perdut l’objectiu pel qual va ser comprat, hipotecat i muntat. No se sent a casa sinó en un lloc desconegut, erm, llunyà.

Mira de passar-hi com menys temps millor, perquè des que ell va marxar-ne per començar una nova vida tres carrers més enllà no hi troba treva ni consol. El buit del pis són totes les absències que s’acumulen dins seu. No sent el nen. No sent el soroll dels teclats de l’ordinador d’ell a la sala. No sent el soroll de la rentadora, ni les rialles dels amics celebrant qualsevol cosa per petita que sigui. 

Els mateixos amics que ara li diuen que tot passa, que el temps posa a lloc les coses. Els que li diuen que s’apunti a alguna web de cites i que refaci la seva vida. Que passi pàgina. Que ja han passat nou mesos. Un embaràs. Un procés de dol comú. Gairebé un curs escolar. Nou mesos que, a la Cèlia, li semblen una eternitat. No sap en quin moment el guionista va imposar-li un gir en la seva història pautada. En quin moment tot se’n va anar en orris. Ara ha emmudit de cop la vida que omplia cada un dels racons d’aquell lloc i que els definia. És enmig d’un silenci tan eixordador que la col·lapsa i la mina. I per això ha pres una decisió definitiva. Posar a la venda el pis. Canviar de casa, de barri. Potser de ciutat. Amb el nen, ja s’ho muntaran. No li importa haver de fer quilòmetres, però ara ja sap que no pot viure allà on van posar totes les expectatives, on van ser tan feliços. No es pot viure dins de la nostàlgia perquè acaba rosegant l’ànima.

Està esperant el de l’agència immobiliària que s’ocuparà de tota l’operació. Li ha dit que vindrà acompanyat d’un fotògraf per a les imatges de la web. Que no la molestaran gaire tot i que potser canvien algun moble de lloc per tenir més profunditat de camp o una altra perspectiva. L’agent immobiliari és diligent i va per feina. Li parla de terminis, de percentatges, d’eficiència energètica i de posar al dia les factures de les derrames. Mentrestant el fotògraf es passeja per la casa, mou objectes amb delicadesa, troba les ombres, les clarors, els espais bonics. La litografia de la figuera; els dibuixos de nen penjats a la nevera; una polaroid de la propietària somrient feliç i amb biquini. La mira a través de l’objectiu i li percep la tristesa, el cansament, el neguit. Li diu que té una casa preciosa, que fa molt per a ella. Ella no li respon. A la Cèlia li agrada com es mou per la casa, com entra a les habitacions, com mira les coses amb curiositat i admiració. Com valora els objectes que ella torna a veure després de nou mesos, o potser fins i tot més. Troba que aquell home queda bé a casa seva i que l’omple d’alguna altra cosa que no és precisament espai. 

Quan acaba el fotògraf li demana el telèfon i li diu que li enviarà les fotos, a més de les que van per a l’agència. 

L’endemà ell li farà arribar una foto d’ella a contralllum de la finestra i ella s’hi veu serena i també bonica. Feia temps que no se sentia així. L'hi agraeix amb un missatge i el convida a un cafè, si li ve de gust. Al mateix temps que decideix que, de moment, no vendrà el que encara és casa seva.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify