Avui soc conscient que escriuré un article complicat. Sobretot perquè, més que reivindicar amb força alguna creença que tinc clara, simplement mostraré la meva vulnerabilitat com a persona que intenta reivindicar una societat més justa a través de la comprensió de la moda. Vulnerabilitat perquè no és fàcil manifestar públicament que no ho tinc clar, que hi ha temes que em generen una impossibilitat de tenir una opinió ferma. I el tema en qüestió té a veure amb dues peces de bany contraposades: el V-kini i el burquini. 

L’any passat, a la piscina del poble on estiuejo, unes noies amb burquini van ser increpades per uns banyistes que consideraven inadequada la seva manera de vestir. Argumentaven que era antihigiènic banyar-se amb roba –com si els seus banyadors no fossin tèxtils– i que, per tant, havien de ser expulsades. Jo, que convisc amb una incontinent vocació justiciera, vaig mediar en aquell conflicte per tal que no agredissin verbalment aquelles noies. Diluït el conflicte, elles em van agrair haver-les ajudat, malgrat que jo em vaig quedar amb la incòmoda sensació d’haver defensat, de retruc, una indumentària que resta llibertat a les dones. Aquesta disputa no ha estat un fet aïllat i enguany situacions com aquesta s’han intensificat. 

El burquini el podem percebre com una extensió d’un burca que, indubtablement, atempta contra drets i llibertats de les dones. Però, i si busquem per què va néixer? El 2003 Aheda Zanetti, una dissenyadora australiana d’origen libanès, va voler ajudar la seva neboda, que no tenia la possibilitat de participar en la cultura de platja pels preceptes de l’islam. Gràcies al burquini, ella i moltes altres joves van poder experimentar què era nedar amb més llibertat i tranquil·litat. La mateixa Zanetti va explicar: “Va ser la primera vegada que nedava en públic. Va ser preciós”. Per tant, amb la nostra tendència postcolonial de “salvar” aquestes dones, quina és la postura que hem d’adoptar en relació amb el burquini? 

Paral·lelament, una peça que està totalment en tendència són les calces de biquini molt escotades. Aquestes recuperen el V-kini dels anys 80 i l’auge hipersexualitzador del moment. La seva forma característica allarga visualment les cames, atorga voluptuositat als malucs i accentua el protagonisme de la zona púbica, amb una forma de V que dirigeix irremeiablement la nostra mirada cap a la vulva. En cap cas m'ha passat pel cap prohibir aquesta roba o alliçonar qui la porta, malgrat que crec que reforça la creença que el valor de la dona està en la seva capacitat per generar desig en l’home. 

El que és ben cert és que el cos de la dona i, per extensió, la roba de bany són terrenys altament polititzats. Puntes d’icebergs de qüestions molt més profundes que, en la majoria dels casos, patim les dones sense haver-les decidit. Com començava l’article, seguiré enredada en aquests esbarzers, intentant esbrinar quina és l’opció més justa i escaient. Però ¿escaient per a qui? El que sí que tinc clar és que aquesta opció no pot passar mai per increpar les persones aprofitant la seva vulnerabilitat.