Després d’un estudi d’escàs rigor científic però basat en una intrèpida observació empírica, puc assegurar que en nou de cada deu llars el calaix o armari destinat a l’emmagatzematge dels tàpers és absolutament caòtic. La llar que aconsegueix ser l’excepció ho és perquè algun dels seus membres té un sentit gairebé patològic de l’ordre. Es pot arribar a establir una certa correlació entre el nivell de desgavell familiar i el desordre del calaix dels recipients de plàstic. A mesura que augmenta el ritme frenètic dels habitants de la casa, s’incrementa el desori. Tant, que just abans d’obrir el calaix dels tàpers es pot experimentar uns instants d’un lleu aclaparament sabent que l’acte de remenar i buscar entre els pots i les tapes corresponents exigirà paciència i alguna dosi de frustració. Perquè el tàper que busques no estarà net i a punt de fer servir sinó a la nevera conservant algun aliment que ja està en mal estat. O per trobar un tàper que s’ajusti a la mida que correspon a allò que hi vols encabir. O per trobar la tapa que s’ajusta al pot escollit. O perquè de cop recordaràs que el tàper que necessites te l’has deixat a la nevera de la feina, a casa dels pares o dels fills, o se’l va emportar ves a saber qui.

L’armari dels tàpers, diminutiu heretat de la famosa marca Tupperware, és una font de sorpreses, decepcions i, molt de tant en tant, alguna alegria. Alguns dels recipients de plàstic que hi guardes apel·len a la nostàlgia. Són el record d’un sopar en què un amic va portar una truita de patates feta a casa seva i va marxar sense pensar a endur-se’l. “Ja te’l tornaré net!”, li vas dir per WhatsApp l’endemà. Però mai més ha fet el camí de tornada. Com que la resistència d’aquests recipients està feta a prova de generacions, alguns tàpers ens remeten a la infantesa o la joventut. Era el tàper que els pares s’emportaven quan passaven el cap de setmana a la segona residència i ara, cada vegada que poses l’enciam net en aquell pot plasticós de tapa verda, penses en els estius familiars de fa vint anys. Hi ha tàpers que són un misteri. Saps que no és teu, però ets incapaç de saber com va arribar a casa teva o qui n’era el propietari original. Altres et fan viatjar a alguna etapa de la teva vida. ¿Quanta gent conserva els recipients on transportava les farinetes dels seus fills que ja van a la universitat? Guardar la crema de verdures que ha sobrat en aquests pots és reviure amb nostàlgia l’època de criança des de la comoditat que ara les criatures ja són éssers autònoms més alts que tu. De fet, durant els primers anys de vida, el calaix dels tàpers es converteix en una zona de joc ideal per distreure els bebès que ja es distreuen assegudets mentre els prepares el dinar. Són resistents, inofensius i amb unes possibilitats de combinatòria infinites que estimulen la creativitat de l’infant. El calaix dels tàpers també té una part fosca: l’acumulació de tapes que no corresponen a cap recipient i que es guarden per si de cas mai apareix la seva meitat extraviada, capses que han perdut la tapa i que, malgrat tot, resisteixen a l’armari perquè sempre poden ser útils. Ordenar el calaix dels tàpers és una feina inútil que es blinda a les estratègies de qualsevol Marie Kondo de torn. Malgrat que et convencis de mantenir-lo en aquell estat de perfecció, en pocs dies torna el caos.

L’armari dels tàpers és, en certa manera, un reflex de les nostres circumstàncies vitals. La cultura de l’aprofitament, del per si de cas, de l’intent de previsió, de l’estalvi i la precarietat, del fem-ho pràctic, del compartir i del t’ajudo en el que puc, però també de les presses, del batibull i el desconcert dels temps que corren.