El 29 de febrer del 1940 Clark Gable va arribar amb la seva rialla de seductor a l’Hotel Ambassador de Los Angeles, escenari de la gala dels Oscars. Estava nominat al premi al millor actor per la seva actuació a Allò que el vent s’endugué, però Los Angeles Times havia tingut accés a la llista de guanyadors i Gable ja sabia que no li tocava rebre l’estatueta. Elegant, va fingir sorpresa quan es va anunciar que el premiat era Robert Donat per Adéu, Mr. Chips. Aquella nit Allò que el vent s’endugué va ser la gran triomfadora, amb vuit guardons, però els dos actors masculins del film, Gable -que feia de Rhett Butler- i l’anglès Leslie Howard -pel seu paper d’Ashley Wilkes- no van veure premiades les seves interpretacions de dos homes amb una actitud molt diferent davant la Guerra de Secessió dels EUA. En l’estrena del film, cap dels dos es podia imaginar que li tocaria anar a una guerra. I en aquest cas no era una ficció.

El juny del 1943 Clark Gable era a la base militar de Polebrook, a Anglaterra, on va fer unes contundents declaracions a la premsa: “Farem pagar als nazis el que li han fet al Leslie”. El primer de juny d’aquell any els nazis havien acabat amb la vida de Leslie Howard atacant el vol on viatjava. Gable ho va saber a Anglaterra, on havia arribat ja uniformat. Un cop els Estats Units havien entrat al conflicte, Gable havia enviat un telegrama al president Franklin D. Roosevelt demanant-li tenir un paper en la guerra, però Roosevelt li va respondre que el seu lloc era a Hollywood, fent films patriòtics. Gable no li va fer cas. Afectat per la mort en un accident d’avió de la seva dona, Carole Lombard, tenia l’obsessió de jugar-s’hi la vida. I no va parar fins a enrolar-se a la força aèria, renunciant als privilegis que li van oferir pel fet de ser una cara coneguda. Després d’un any d’entrenament a Florida, el 1943 ja era a Anglaterra, formant part de la tripulació d’un bombarder B-17, les conegudes com a fortaleses volants. Als seus 40 anys, participaria en cinc missions. Dues a França, una a Bèlgica, una a Noruega i una a Alemanya, quan la seva nau va rebre l’impacte del foc enemic. L’avió, ple de forats, va poder tornar a la base amb dos tripulants morts. La cabina ocupada per Gable, que s’encarregava de respondre al foc enemic amb una metralladora, va rebre l’impacte de trets alemanys. A Alemanya, al saber que l’actor era a la força aèria aliada, Hitler va oferir una recompensa a qui el pogués capturar viu, ja que li agradaven els seus films. “Com a mínim tenia bon gust amb el cinema”, bromejaria l’actor quan ho va saber.

Clark Gable va tenir la sort que li havia faltat a Howard. Just després de l’estrena d’Allò que el vent s’endugué, el 1939, Howard havia tornat a casa per ajudar en la lluita contra els nazis fent films patriòtics. El 1943 va protagonitzar una gira per Espanya i Portugal per defensar la causa aliada. Va ser tornant d’aquest viatge que l’avió del vol entre Lisboa i Bristol on viatjava va ser atacat per vuit avions de la Luftwaffe, a uns 300 km del port de la Corunya. Cap dels 17 tripulants va sobreviure. La mort de Howard va donar pas a un munt de teories. Durant molt de temps es va pensar que els nazis havien atacat aquell avió solitari perquè es pensaven que a dins hi viatjava el primer ministre britànic, Winston Churchill, que aquells dies voltava pel nord d’Àfrica. Altres historiadors creuen que els nazis es pensaven que era un vol amb espies britànics, cosa que té més sentit, ja que Lisboa era una ruta clau per fer tornar a casa espies i soldats aliats. ¿Era Howard un espia, doncs?

Nascut a Londres el 1893 -fill d’un hongarès jueu i d’una anglesa protestant-, Howard ja s’havia allistat per combatre a la Primera Guerra Mundial, però com que patia neurastènia no el van enviar al front. Triomfador als escenaris en les dues bandes de l’Atlàntic, Howard va col·laborar amb els serveis secrets britànics a partir del 1940. De fet, en aquella gira per Espanya Howard va reunir-se a l’Hotel Ritz de Madrid amb una antiga amant, l’espanyola Conchita Montenegro, per demanar-li un favor. Montenegro sortia amb Ricardo Giménez-Arnau, un alt dirigent falangista, a qui van fer servir per organitzar una trobada amb el dictador Francisco Franco. L’excusa era que el dictador volia conèixer aquell actor que tant li agradava, però Howard hauria aprofitat la trobada per fer arribar a Franco uns missatges de Churchill que el pressionaven perquè Espanya no entrés a la guerra fent costat a Hitler. Va ser l’última missió de Leslie Howard, el cos del qual no es va trobar. Pocs mesos després Gable bombardejaria Alemanya. Una manera de venjar la mort del seu company de repertori en un dels films més famosos de tots els temps.