Quan parlem de “naturalesa inanimada” no acostumem a ser conscients del que implica aquesta expressió. En desposseir la naturalesa d’ànima concebem un món inert en el qual només els éssers humans són una excepció. Tot al contrari del que opinava William Wordsworth, un dels poetes que seria més necessari llegir o rellegir en el moment en el qual intentem tenir una relació diferent amb l’entorn que ens rodeja. La trajectòria de Wordsworth és eloqüent: primer va creure en la revolució social i política; després va creure en la revolució de la sensibilitat.

Quan, juntament amb Coleridge, Wordsworth va escriure la seva obra més celebrada, les Balades líriques, el poeta encara era un fervent partidari de la Revolució Francesa. Es declarava anarquista, ateu, igualitari. La seva poesia trencava amb els principis classistes. Buscava la senzillesa, l’espontaneïtat, l’expressió de la llengua quotidiana, l’heroisme dels marginats, el so de la naturalesa. Tots els elements que el col·loquen -també al costat de Coleridge- al capdavant del Romanticisme anglès. Amb el temps el pensament polític de Wordsworth evoluciona cap al conservadorisme, però la seva visió panteista de la natura continua ferma. Es considera el portaveu d’un nou llenguatge que implicarà la humanitat futura.

La maduresa de William Wordsworth es tradueix a El preludi, un dels llibres decisius de la poesia moderna. En ell és admirable la seva capacitat per passar de l’aparentment insignificant al que és sublim. D’una banda, la funció del poeta és observar el que transcorre en la humilitat de les coses quotidianes. Tanmateix, de l’altra, al poeta li correspon exercir de profeta que descobreix la presència d’allò diví darrere del més mínim accident de la naturalesa. Un record és només un fragment de la memòria sencera del cosmos. Wordsworth es va mantenir fidel al paisatge de la seva infància, el meravellós Lake District, la regió dels llacs. Allà se sentia la veu de Déu i el cant de la terra. 