Començar de zero: "Escoltar la teva incomoditat et força a prendre decisions"

Qui no ha pensat alguna vegada en deixar-ho tot i fer un canvi radical? Però deixar una feina estable és difícil, formar-se en un nou sector requereix esforç, arrossegar la família és un pes afegit, i ningú no garanteix l’èxit. Els i les protagonistes d’aquestes històries s’han escoltat a elles mateixes i han decidit cap a on volien anar. Més fàcil de dir que de fer.

FOTO LAURA PUIG

D’advocada a nutricionista

Laia Puig: "Ara treballo molt més que abans però em sento més plena"

Quan la Laia Puig va decidir estudiar dret amb divuit anys, va pensar que era una carrera de prestigi i que, d’alguna manera, era el que s’esperava d’ella a casa, ja que els pares havien treballat perquè ella tingués l’oportunitat d’anar a la universitat. Després va fer un màster a distància mentre treballava en un despatx de procuradors a Granollers. En poc temps va tenir la sensació que estava patint, que no ho estava gaudint: “El màster a la UOC era duríssim i el ritme de feina que portava no m’agradava, rodejada d’advocats als jutjats que, lluny de la imatge utòpica de l’advocat defensor, la majoria treballaven per a asseguradores. Ho vivia amb molta ansietat. No era el que volia, per al que havia estudiat”.

El 2018, enmig d’un procés que recorda amb molta angoixa, va tenir la necessitat d’estudiar alguna cosa que la motivés. Li agradava la cuina i el menjar saludable, i va optar pel grau superior de dietètica de formació professional. “De cop i volta, estudiar era un gust, i els treballs no eren una tortura”. L’any 2020, amb l’arribada de la covid i un ERTO (Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació) al despatx, va despertar una nova vocació. “Jo estava tranquil·la, les revolucions havien canviat, feia ioga i em vaig obrir un compte d'Instagram, @eatwlaia, per compartir coses de dietètica i menjar”, diu.

El dia que es va descuidar la documentació del jutjat en un lavabo d’un pàrquing es va dir a si mateixa que era un senyal. I quan la van acomiadar de la feina, tot i que inicialment ho va viure amb incertesa, aviat va entrar a fer pràctiques a l’empresa Ets El Que Menges. Primer redactava continguts per al blog i després s'encarregava de les xarxes socials. “Vaig tenir nervis, però estava convençuda que estava sent valenta i que eren coses molt boniques que em feien sentir bé”, declara.

Quatre anys després es reafirma en la decisió i ha començat una nova faceta com a xef de retirs espirituals. Per a la Laia, que ara viu a Sabadell, el canvi ha valgut molt la pena: “No vull viure en una roda que m’atrapa i m’angoixa. Ara treballo molt més que abans, però em sento més plena i satisfeta. Tu saps on has d’estar, ho saps tu i el teu cos. I quan no hi ets, també ho saps, però potser no t’escoltes pel context, la necessitat, la por o mil motius”.

FOTO JAVIER MARTÍN

De ballarí a educador social

Javier Martín Luque: "Va ser un xoc emocional haver de deixar el ball, però això també em fa vibrar"

Amb catorze anys, el Javier Martín Luque va acabar l’EGB i va començar a estudiar formació professional perquè pensava que no era prou intel·ligent per fer BUP i COU. Va escollir delineació perquè era el que més encaixava dins la seva família, amb tiets i germà gran a la construcció. Vivia a la Ciutat Cooperativa, un barri obrer de Sant Boi de Llobregat amb grans blocs de pisos format sobretot arran de l’emigració andalusa i extremenya. Es va convertir en delineant tècnic d’edificis i obres, una sortida que li agradava perquè li fascinava l’arquitectura, però el Javi “moria per ballar”, i el sou de delineant li va servir per pagar-se les classes de ball. Als 22 anys, va entrar a l’escola de Coco Comín, li van anar sortint bolos i, amb el temps, va compaginar la delineació amb una incipient carrera artística. “Recordo que els dilluns actuava a una discoteca fins a les tres de la matinada i l’endemà havia d’entrar a les nou a l’oficina”, relata.

Als 31 anys, se sentia esgotat. Estava a punt de tirar la tovallola amb el ball quan va fer el càsting per a Grease, el musical de la teva vida dirigit per Coco Comín, Manu Guix i Ricard Reguant, i va passar a formar part de l’elenc. “Estava treballant en una enginyeria de mobilitat de Barcelona i ho vaig deixar. Ho vaig deixar plorant, pensant on m'estava ficant, però també em sentia afortunat”, explica. A casa no ho acabaven d’entendre, i és que la lluita dels pares havia estat treballar perquè els seus fills tinguessin els estudis que ells no van poder tenir.

Va estar set anys actuant a Grease, entre Barcelona i Madrid, amb algunes èpoques a l’atur entre temporada i temporada, i rebent classes de comèdia musical, de cant i d’interpretació. “La dansa i tot el que és artístic és molt sacrificat. No només has d’actuar, has d’estar en constant formació, però jo mai vaig esgotar l’adrenalina de l’escenari”, assegura. Va actuar a El Molino, va estar nou mesos en un creuer, va tenir contractes per actuacions d’un dia, però va haver de dir adeu: “Els estàndards del món artístic t’obliguen a deixar-ho perquè hi ha un perfil físic de bellesa que amb 41 anys ja no compleixes. Va ser tot un xoc emocional”.

Un dia, de vacances en una platja de Malàisia, de manera natural va jugar amb uns nens i va fer de dinamitzador. Aquí va pensar que el seu futur havia d’estar relacionat amb el món social, i va recordar que havia estat feliç quan era adolescent com a voluntari en diverses entitats de Sant Boi. Pocs dies després una amiga li va dir que hi havia una vacant de conserge a la Fundació Arrels, que treballa amb persones sense llar. Es tractava d’una feina en un pis, on persones que viuen al carrer podien passar la nit.

Durant els cinc anys que va estar al Pis Zero d'Arrels va estudiar integració social (dos anys d’FP) i educació social (quatre anys a la universitat). Van ser moltes nits acompanyant homes i dones amb una salut física i mental molt deteriorades. D’aquelles vivències, ha nascut el llibre Oberta de bat a bat, en què relata l’experiència d’una educadora amb dones sense llar. Amb una barreja de ficció i realitat, vol fer visibles les vides d’aquestes persones des de la dignitat, el respecte i la tendresa.

Actualment, continua com a educador social al centre ocupacional La Troballa de la Fundació Arrels i, recentment, ha acabat un màster de salut mental comunitària. A més, és professor de ball a l’escola Núria Dansa unes hores a la setmana. Amb la distància, el Javi ho té clar: “M’he esforçat tota la meva vida en fer el que em fa vibrar, i l’educació social em fa vibrar moltíssim”.

FOTO PARELLA DE TREMP

Deixar Barcelona pel Pallars

Ester Ferrando i Jaume Catalán, entre "la necessitat de canvi constant" i el "no aturar-se mai"

L’Ester Ferrando era secretària del gabinet de Presidència de la Generalitat i el Jaume Catalán era educador en un centre ocupacional de Barcelona. Eren joves, tenien feina, dos fills petits i un habitatge en propietat. Segurament, aquest seria el somni de moltes parelles, però feia un any i mig que temptejaven la idea de deixar la ciutat. Quan eren infants, havien estat en una agrupació d’escoltes i sempre els havia agradat estar en contacte amb la natura. Però tornar a casa els diumenges a la tarda i ser rebuts per l'embús de trànsit feia molta mandra. Quan van anunciar que marxaven a un poble dels Pirineus, la família i les amistats es van sorprendre: “Marxeu? Deixeu les feines?”, eren les preguntes que més es repetien. Fa 22 anys van comprar una rectoria a Guàrdia de Tremp, o Guàrdia de Noguera (té els dos noms), i la van reconvertir en un hotel rural amb set habitacions: La Rectoria.

Els primers anys van anar molt bé, però la crisi del 2008 va passar factura i, tot i haver venut el pis de Barcelona, els deutes s’acumulaven. Van negociar amb el banc una dació en pagament i es van replantejar què volien fer. Es van traslladar a Tremp, perquè tenien clar que el Pallars Jussà i despertar entre muntanyes era el que els agradava. L’Ester va començar a treballar com a administrativa als Mossos d’Esquadra de Pons, de Sort i, més endavant, de Tremp. El Jaume va fer de cuiner a l’escola del municipi i, actualment, és primer tinent d’alcalde, des de les eleccions municipals del 2023.

Continuen pujant i baixant a Barcelona per visitar família i amics, però cada cop menys. Fa poques setmanes un dels fills els va dir: “Venir aquí va ser la millor decisió que vau prendre”. I ells també ho pensen: “Es viu molt bé aquí dalt”. El Jaume i l’Ester creuen que no es quedaran a Tremp, sinó que aniran a un lloc més petit. Ell parla d’una constant “necessitat de canvi” i ella de “no aturar-se”, sempre amb el convenciment que cada passa que han fet ha estat tot un aprenentatge. Una mica per casualitat, van conèixer l’organització d’Artesans de la Fusta de l’Alt Pirineu i s’han aficionat a la fusta, sobretot l’Ester. Els canvis han anat de bracet amb el diàleg entre el matrimoni. Tal com diu el Jaume, que fa un any va escriure un llibre de poesia, en aquest cas, “l’ancoratge és la parella”.

FOTO XAVIER MOYA

Deixar les addiccions i convertir-se en terapeuta

Xavi Moya: "He recuperat l'amor cap a mi"

En Xavi Moya es defineix com un addicte en recuperació des que el 2016 va decidir deixar les drogues i, amb molta teràpia, ajuda i esport, es va convertir en un corredor apassionat. Ja han passat nou anys i més de 20.000 quilòmetres correguts. Ell recorda amb exactitud el dia i l'hora en què va fer el clic. “Vaig tocar fons el 15 de juny del 2016 a les 7 del matí. Després d’una nit de consum, sol a casa, tancat, derruït, amb tot l’entorn social rebentat, em vaig despertar i vaig veure que tenia una corda penjada del sostre. Vaig tenir un intent de suïcidi”, explica.

El Xavi va demanar ajuda a la seva mare i va ingressar a un centre privat de desintoxicació a la Garriga durant nou mesos. A partir d’aquí va guanyar en autoestima, va recuperar l’autonomia i va centrar-se en visibilitzar el problema de les addiccions i els estigmes que l’envolten. L’esport, i en concret córrer, el va ajudar moltíssim, fins al punt que cada dia corria dues hores com a mínim, i avui dia és assidu a maratons, mitges maratons, carreres locals i, fins i tot, s’atreveix amb curses als deserts del Sàhara (Marroc) i del Gobi (Mongòlia).

Esport i divulgació s’han convertit en dos nous eixos de la seva vida. Fa xerrades a entitats i escoles, i entrevistes a mitjans de comunicació per sensibilitzar sobre les addiccions i tractar-les com a patologies i no com a vicis. No ho fa per guanyar diners, sinó que el que recapta ho destina a ajudar persones amb addiccions que no tenen prou recursos per rehabilitar-se, perquè ell mateix es va trobar que la sanitat pública estava molt limitada i que va poder recuperar-se gràcies al coixí econòmic i familiar.

Aquest atleta de 51 anys, que afirma estar en continu aprenentatge, ara és voluntari al centre d’addiccions Bellamar de Tarragona i s’està formant com a terapeuta per aportar la seva experiència i la seva mirada a persones que, com ell, intenten tornar a començar. El Xavi està focalitzat en el seu creixement personal i tot en el que ha guanyat: “He recuperat l’amor cap a mi, i somric cada dia”.

FOTO MERCÈ BREY

De directiva bancària a 'coach'

Mercè Brey: "No vaig marxar enfadada, però hi havia coses que volia fer de manera diferent”

La Mercè Brey va estar prop de trenta anys en la primera línia del sector bancari, amb l’especialitat d’internacionalització financera de les empreses. Va viatjar acompanyant empreses espanyoles a desenvolupar els seus projectes a altres mercats com el de Turquia, Sud-àfrica, la Xina o Angola. Va ser directora comercial de negoci internacional de Banc Sabadell i directora de comerç exterior a CaixaBank, i es va convertir en la primera dona presidenta de la Cambra de Comerç Italià a Barcelona, una institució que llavors tenia 125 anys d’història. Va estar molt vinculada a la docència i va fer classes d’economia mundial, comerç internacional i finances a diferents universitats.

Tota aquella experiència li va fer pensar que la formació a les escoles de negoci era molt mecanicista: “T’ensenyava a fer coses, però no tant a entendre les persones i a dirigir-les, i vaig sentir que es necessitaven altres eines”. Ser una dona jove, liderar equips molt masculinitzats i motivar les persones no era una tasca ni fàcil ni automàtica.

El procés de ruptura de la Mercè Brey va ser meditat. El fet de viatjar i conèixer una gran diversitat de cultures li va servir per entendre que “la diferència genuïna de les persones és pura riquesa”. D’altra banda, volia escriure (ja té tres llibres: Eres lo mejor que te ha pasado, Alfas&Omegas i La millonésima mujer) i volia temps per estar amb els fills, ja adolescents, abans que marxessin del niu. Va necessitar un parell d’anys per fer el pas i, quan l'hi va consultar a la seva parella i els seus fills, va rebre el suport de tots.

“En un moment determinat vaig pensar que ja era suficient. No vaig marxar enfadada, sinó amb molt d’agraïment per l’experiència acumulada, però hi havia coses que volia fer de manera diferent”. Amb aquest objectiu va néixer a Sabadell, la seva ciutat, la consultora BLUE (Balance, Leadership, Uniqueness i Empowerment), especialitzada en lideratge femení i inclusiu. La seva vida ara és completament diferent: “Claríssimament he guanyat en llibertat, decideixo sobre el meu temps i amb quines persones vull treballar, i he guanyat en equilibri i en coherència, no sempre quan estàs en un entorn organitzatiu i càrrecs de responsabilitat pots ser coherent amb tu mateixa, i això trenca molt”, assegura.

La Mercè va confiar en les seves habilitats i va desoir les pors d’altres persones que qüestionaven que deixés un bon sou i una bona feina. La resposta era que començava a sentir-se incòmoda. “Quan escoltes aquesta incomoditat, et porta a un escenari en què has de prendre decisions, i totes les decisions tenen les seves conseqüències. La xarxa de contactes que tens per un determinat càrrec es perd, ja deixes de formar part de la tribu, i t’arribes a sentir sola”, diu. Ja fa set anys que la Mercè Brey va començar des de zero i, des de llavors, fa des de formacions a equips directius d’universitats i escoles fins a mentories a dones joves i a directores. Als 57 anys es planteja que, amb la d’hores que un passa a la feina, “com seria que les organitzacions fossin pal de paller per canviar la societat?”.