Santiago (Cap Verd)Charles Darwin tenia 22 anys quan va pelar un plàtan per primera vegada. "Empafador i dolç, amb poc sabor," va anotar al seu diari mentre era a Santiago, l'illa principal de l'arxipèlag de Cap Verd, a prop de la costa de l'Àfrica Occidental. Darwin preferia les taronges i els tamarindes, i des que havia arribat, després de passar tres setmanes terribles al mar, sempre que podia feia grans banquets amb fruita tropical.

Darwin estava tan marejat al començament del seu viatge a bord del vaixell HMS Beagle que el capità esperava que només tocar terra se'n tornés a Anglaterra. Però es va trobar en aquesta illa que va anomenar St. Jago i es va passar les primeres hores passejant-se entre les palmeres de coco, "sentint el cant d'ocells desconeguts i veient nous insectes volant al voltant de flors que no havia vist mai". La majoria dels viatgers que busquen seguir les aventures de Charles Darwin van a les illes Galápagos, on s'ha desenvolupat tota una indústria turística al voltant del seu llegat. I és que va ser a les Galápagos on Darwin, segons la llegenda popular, "va descobrir" la selecció natural, tot i que, en realitat, va ser més tard a Londres quan va entendre la importància dels ocells fringíl·lids i altres animals que va col·leccionar allà. No obstant això, quan Darwin va arribar a les Galápagos el 1835, era un naturalista experimentat que havia passat gairebé quatre anys al Beagle.

En canvi, el Darwin que va arribar a Santiago el 16 de gener del 1832 era ingenu i sense experiència, i només tenia terra europea sota les ungles. Cap Verd, que llavors era una colònia portuguesa, va donar a Darwin el primer tast del seu propi talent científic. "Va entreveure els seus propis poders i va reconèixer un nou tipus de desig: el de fer una contribució al món de la història natural filosòfica", va escriure Janet Browne, la seva biògrafa.

Una inspiració de l'illa

Avui dia, Cap Verd és una nació independent de 10 illes i prop de 600.000 habitants que parlen crioll i portuguès. Els turistes europeus solen anar a Sal i Boa Vista, on els resorts divideixen les platges de sorra blanca; en canvi; els visitants més aventurers pugen el volcà actiu de Fogo o assisteixen al Carnaval a São Vicente.

Més capverdians viuen a Santiago que en cap altra illa. L'arquitectura, la música i la cuina barregen influències de l'Àfrica Occidental i portuguesa. A la capital, Praia, pots menjar una papaya comprada en una parada del mercat o un pastís de nata, la típica pasta portuguesa. 

A mi Santiago sempre m’ha interessat des que vaig llegir la història de vida de Darwin. Volia veure l'illa que el va inspirar a convertir-se en el científic que celebrem avui dia. Així que, al març, em vaig allotjar a l'Hotel Boutique Praia Maria, un hotel senzill a la Rua 5 de Julho, un bulevard per a vianants al Plateau, el centre històric de Praia. Al costat de l'hotel, un mastí enormement gran passejava pel terrat de rajoles vermelles i bordava a tots els passavolants que veia: dones que venien maduixes i targetes SIM, homes de negocis que anaven a ministeris del govern, passatgers alemanys de creuers agrupats al voltant de guies turístics.

Amb moltes ganes de veure on s'havia ancorat el Beagle, em vaig dirigir cap al bulevard, passant pels cafès que serveixen cachupa, un estofat de blat de moro, llegums i verdures de tubercles, i cases quadrades amb persianes pintades i portes obertes que revelaven prestatgeries de queviures i records. El camí em va portar a la plaça principal dominada per una església colonial i a un passeig que voreja el penya-segat amb una estàtua dedicada a l'explorador portuguès Diogo Gomes que presideix el port. Actualment la zona est del port està ocupada per un modern port. La base del Beagle era un illot al centre, que Darwin va anomenar Illa Quail i que avui es coneix com a Ilhéu Santa Maria. A la platja del port, alguns pescadors van accedir a portar-me a l'illot amb barca. Mentre ells trencaven cloïsses petites amb pedres i se les menjaven crues, jo mirava cap a unes piscines d'aigua marina amb catifes de corall rosa i verd. Va ser en un lloc com aquest que Darwin va trobar pops que canviaven de color i semblaven brillar de nit. Va escriure a un mentor a Anglaterra descrivint la seva primera gran descoberta, però anys més tard va saber que els poders de camuflatge dels pops ja eren coneguts.

¿Un geòleg en potència?

Tot i que Darwin es va enamorar de les fruites tropicals de Santiago, l'illa és en gran part àrida, seca i inhòspita, fora d'unes poques valls humides. "La naturalesa aquí és estèril, res trenca la quietud absoluta, res sembla moure's", va escriure Darwin. Els animals més comuns, va notar, eren un pardal endèmic i un martinet amb el cap gris i les plomes de la cua blava brillant –"l'únic ocell de colors brillants que vaig veure"–. Vaig observar aquests mateixos ocells gairebé a tot arreu de Santiago, així com esplugabous, numídids, corbs del desert i tórtores turques.

Els animals de Santiago no van despertar l'interès de Darwin per l'origen de les espècies. Ell stava més interessat en les roques. "La geologia és en l'actualitat la meva principal recerca, i aquesta illa ofereix tot el seu gaudi", va escriure al seu diari.

Amb aquest esperit, vaig contractar un geòleg local anomenat Jair Rodrigues com a guia. "Conec cada carretera de Cap Verd", em va assegurar Rodrigues. Em va recollir a l'hotel en una camioneta vermella i vam anar pel voral del port, per una carretera anomenada avinguda Charles Darwin –un dels pocs homenatges de la seva visita a l'illa–. "Els capverdians no coneixen gaire Darwin", em va dir Rodrigues, que portava un llibre d'António Correia e Silva, un historiador de l'illa que va traçar una mena de "ruta de Darwin", a prop de Praia.

La nostra primera parada, però, no apareixia al mapa: una urbanització inacabada al cap que hi ha al sud-est de Santiago. El barri desert acaba en un penya-segat amb un carril bici que el voreja sota una cadena de fanals que sembla tret d’Amsterdam. Vam caminar per bosc i per un camí estret a prop del penya-segat, mentre els nostres passos feien caure bocins de grava al mar, que bategava sota nostre.

"A l'entrar al port, es veu la franja blanca del penya-segat perfectament horitzontal, que s'estén durant alguns quilòmetres al llarg de la costa", va escriure Darwin a El viatge del 'Beagle'. Els seus mestres creien que els accidents geològics de la Terra havien estat formats per cataclismes violents, però al Beagle Darwin havia estat llegint Els principis de la geologia de Charles Lyell, un escocès que argumentava que la Terra havia estat formada per processos graduals que es desenvolupaven constantment durant llargs períodes de temps.

El treball de Lyell va ensenyar a Darwin a veure la naturalesa com l'acumulació de canvis petits, una perspectiva que condicionaria el seu pensament més endavant, mentre estudiava les plantes i els animals que havia recollit en els seus viatges. Al desenvolupar la seva teoria sobre l'origen de les espècies, Darwin va dir que només estava "seguint el mètode que Lyell havia aplicat a la geologia".

Especular sobre els orígens de les roques de Santiago és "com el plaer d'apostar", va dir a un amic. Aquella franja blanca de pedra calcària que es troba entre dues capes més gruixudes de basalt negre es fa especialment evident al penya-segat marí que Rodrigues em va mostrar. Darwin creia que la capa inferior havia sorgit al mar des de l'illa després d'una erupció volcànica. La pedra calcària s'havia acumulat a sobre a mesura que morien petits éssers aquàtics i queien al fons marí. Després, una altra erupció havia segellat a sota una segona capa de basalt, abans que tota l'estructura s'aixequés del mar. Recollint tot això, Darwin va escriure més tard: "Em va convèncer de la infinita superioritat dels punts de vista de Lyell".

Un baobab enorme

Rodrigues em va portar per la costa sud de Santiago a Cidade Velha, Patrimoni Mundial de la Unesco. Vam seure a la terrassa d'un restaurant de platja i vam observar els pescadors de tonyina d'aleta groga, que vam menjar a la graella. A la ciutat, els escolars s'amuntegaven a la plaça principal al voltant d'un obelisc que commemora el comerç d'esclaus. Els portuguesos van arribar a Santiago al segle XV i van fer servir l'illa com a punt de pas entre l'Àfrica Occidental i el Brasil. Darwin només menciona l'esclavatge breument als seus diaris de Santiago –sospitava que una "gavina molt bonica" al port era "un esclavista disfressat"–, però va sentir repulsió per la crueltat que aviat va presenciar a Sud-amèrica.

El camí principal de Cidade Velha puja cap a les ruïnes de l'església més antiga al sud del Sàhara, on les làpides de les tombes centenàries encara són llegibles. Els pirates van saquejar Cidade Velha repetidament, i el 1770 els portuguesos van traslladar la capital a Praia, que era més fàcil de defensar. Cases tradicionals de pedra flanquegen un carreró antic anomenat Rua Banana, on pràcticament pots picar a les portes de fusta de les cases des de la part central del carrer.

Vam continuar cap a un poble de l'interior anomenat Sao Domingos. Pel camí, Rodrigues es va enfilar per una vall estreta i va aparcar sota un baobab enorme, en un camí de terra entre dos camps de canya de sucre. Els baobabs només tenen fulles durant uns mesos l'any, i l'arbre estava nu excepte per alguns fruits marrons peluts que penjaven de les seves branques. (El seu suc, anomenat calabaceira, és espès, vellutat i lleugerament àcid –i va ser la meva part preferida de l'esmorzar a Praia–.) Els visitants havien gravat els seus noms a l'escorça grisa del tronc inflat del baobab –un caprici que, pel que sembla, es remunta segles enrere–. Quan va passar per aquí, Darwin va dir que l'arbre estava "completament cobert d'inicials i dates com qualsevol dels Jardins de Kensington". Va mesurar l'arbre –4 metres de diàmetre i no més de 9 metres d'alt– i va sentir que els números demostraven que "una representació fidel de la natura no en dona una idea precisa".

Als seus diaris, Darwin va escriure que es va perdre intentant fer una excursió a Sao Domingos en una terra àrida i uniforme. Quan finalment va trobar el poble, es va delectar amb els cocoters, els guaiabers, la canya de sucre i el cafè que creixien als camps. "No puc imaginar cap contrast més sorprenent que el de la seva espectacular vegetació i els precipicis negres que l'envolten", va escriure. Després d'un "àpat més substancial, de carn cuita amb diversos tipus d'herbes i espècies i pastís de taronja", Darwin va passar per davant de vint dones joves vestides amb turbants i mantons brillants. Les dones van començar a ballar i "van cantar de manera enèrgica una cançó salvatge, marcant el ritme amb les mans sobre les seves cames".

Més tard, Rodrigues em va portar a un restaurant i jardí anomenat Eco Centro. La cuina estava tancada, però volíem admirar la vista des de la terrassa. El propietari, un home gran anomenat Filomeno Soares, va assenyalar una parcel·la tancada on tenia previst cultivar algunes de les espècies locals que Darwin va recollir a l'illa. També estava preparant un nou menú amb pastís de taronja i organitzant actuacions de la dansa que Darwin havia vist que ballaven aquelles dones del poble. S'anomenava batuque. Soares em va explicar que estava desenvolupant atraccions temàtiques de Darwin amb una persona de negocis a Praia, Marvela Rodrigues, que volia atreure visitants a Santiago com a alternativa a illes més turístiques com Sal i Boa Vista. "A Santiago no tenim resorts amb tot inclòs –em va dir–. Ens centrem en la cultura i la història". Uns mesos després del meu viatge, l'empresa de Marvela Rodrigues, Sandymar va instal·lar rètols en molts dels llocs al llarg del Camí de Darwin. Potser els capverdians tindrien noves oportunitats, després de tot, per aprendre sobre l'home anglès curiós que va visitar la seva capital tants anys enrere.

Una segona visita cinc anys després

Després de tres setmanes a Santiago, el capità del Beagle ja no es preocupava per la determinació de Darwin. "Un nen amb una joguina nova no podria haver estat més encantat que ell amb St. Jago", va escriure. Darwin escrivia al seu diari que tenia ganes de seguir endavant: "Començo a estar força impacient per veure una vegetació tropical amb més luxúria que la que es pot veure aquí".

Quan el Beagle va tornar a Santiago gairebé cinc anys després, al final del seu viatge, Darwin va dedicar només alguns paràgrafs del seu diari a la visita, incloent-hi una menció "al nostre vell amic el gran baobab".

Però anys després, quan va escriure la seva autobiografia ja de gran, l'illa brillava en la seva memòria: "Amb quina claredat puc evocar el penya-segat de lava sota el qual vaig descansar, amb el sol brillant intensament, unes quantes plantes del desert creixent a prop i coralls vius a les piscines salades sota els meus peus".