1. L'abraçada entre la Nataixa i la Ludmila

Entrar a Rússia s’ha complicat força des de fa un any. El que abans era un vol directe a Moscou i d’allà un vol interior fins a qualsevol indret de Rússia, ara es converteix en un periple propi d’una altra època. Decidim anar-hi per la via europea, evitant Dubai o Istanbul, que és la ruta que fan servir els russos amb alt poder adquisitiu i per a qui la guerra no ha representat una molèstia significativa. Volem fins a Tallinn i allà agafem un taxi: expliquem al taxista que anem a l’estació d’autobusos a agafar-ne un per anar a Rússia. Ell parla rus i ens dona la seva opinió del conflicte. 

Arribem a l’estació. És plena de gent esperant, la majoria per entrar a Rússia via Sant Petersburg. Agafem l’autobús de les 22 hores. En teoria el viatge hauria de durar set hores, però el conductor ens avisa que a la frontera el temps es pot allargar. Al cap de tres hores arribem a Narva, a la frontera d’Estònia, i hi puja una guarda fronterera estoniana que recull els passaports de tothom. Al cap de més de mitja hora torna a pujar i ens els retorna. Arrenquem per anar a la veïna ciutat d’Ivàngorod, on hi ha la frontera russa. Una frontera inexistent abans del 1991 i que ara és dura, entre un país de la UE i de l’OTAN i la Rússia de Vladímir Putin. Quan hi arribem puja a l'autobús un soldat rus. Em sobta l’edat: és molt jove. Revisa tota la documentació i l’autobús. També el lavabo, que no s’hi hagi amagat ningú. Avancem: penso que ha anat de pressa, la cosa. Però, de fet, avancem una mica per aparcar l’autobús al costat d’un centre fronterer. Ens fan baixar i descarregar totes les pertinences. Ens diuen que ho agafem tot perquè després pujarà un soldat i el que hi hagi quedat pot ser requisat.

Quan arribem al centre, absolutament d’estètica soviètica, es forma una cua llarga. Primer passem per una taquilla on una senyora d’avançada edat repassa la documentació, et fa lliurar el formulari que has omplert amb totes les teves dades i et fa preguntes com ara el motiu del viatge a Rússia. Després d’uns deu minuts de passar diversos cops el passaport per una màquina, obre el document i revisa amb un comptafils l’autenticitat del visat. Suor freda… Al final fa un gest ràpid i hi posa un segell d’entrada. Sembla que hem passat. Però falta una altra part: entrem en una altra estança on hi ha una cinta d’aeroport força atrotinada. Hi hem de fer passar totes les maletes. Al final de la cinta hi ha una dona vestida de militar amb un cocker! ¿Què hi fa, un gos que més aviat és una mascota a Occident? Doncs està ensinistrat per trobar armes, drogues, tabac i diners. Efectivament, en una de les bosses hi duc rubles que he canviat per aquests dies… i el gos no la deixa fins que me la fan obrir i els ensenyo tot el que hi ha. El cocker delator obté una llaminadura pel seu xivatasso.

El mateix procés l’ha de fer tothom que va a l’autobús, així que perdem prop de dues hores al pas fronterer. En el nostre cas, la cosa es complica perquè amb nosaltres viatgen dues dones ucraïneses que les porten a banda per explicar els motius del seu viatge. Mentre esperem, em sorprèn molt que el centre és dut íntegrament per dones. En pregunto el motiu i em diuen que molts homes són al front o mobilitzats.

Tornem a pujar al bus. El cansament de dos vols, hores d'autobús i tota aquesta estona ja pesa. Una de les dues ucraïneses que han retingut, la Ludmila, de 67 anys, seu davant nostre i ens explica la seva història: és ucraïnesa i viu a Zaporíjia, actualment al front de la guerra. Regenta una cafeteria, té casa i marit, i l’única manera d’arribar-hi és per la banda russa. Pretén anar a Crimea des de Sant Petersburg i allà anar a casa amb el seu marit, malgrat que és en una zona al bell mig del conflicte.

Arribem a Sant Petersburg. La Ludmila no té rubles, només euros, i la Nataixa, una noia russa de Perm, als Urals, la convida a pujar al nostre taxi per deixar-la a l’estació de tren. Quan hi arribem ajudem la Ludmila a baixar-ne les pertinences. Les dues dones s’abracen i ploren. Saben que no es tornaran a veure, però han compartit el patiment conjunt de dos pobles germans que ara estan en guerra perquè alguns ho han decidit mentre elles intenten fer el que volem tots: viure prop de la gent que estimem.

2. La mare del futur clarinetista del Liceu

La Tatiana fa de conserge en un petit i modest hotel al carrer Fontanka, que té el mateix nom que l’afluent del riu Neva que també travessa Sant Petersburg, la ciutat dels tsars, una de les més boniques de Rússia i probablement del món. La matinada que hi vam arribar la noia que feia el torn de nit no era gens amable i, de fet, ens va cobrar molt més del preu acordat. No vam discutir, el cansament era tan gran que només volíem descansar. A Rússia sovint els preus s’acorden de paraula i l'acord es respecta.

A mig matí, anant a buscar alguna cosa per esmorzar, la Tatiana ens esperava inquieta i amb els 1.300 rubles de més que ens havia cobrat la seva companya. D’aquest fet va néixer una conversa. La Tatiana ens va explicar que era a Sant Petersburg perquè el seu fill va guanyar una beca de clarinetista en una prestigiosa acadèmia de música. Diu que ara fa de conserge i que abans, quan venien molts turistes de fora de Rússia, també feia de guia (parla més de cinc idiomes). Ara bàsicament els turistes que hi arriben són russos. Per aquestes festes només queda una habitació i jo soc l’únic estranger del petit hotel. La Tatiana té dos fills: la gran viu a Algèria i treballa a l’aeroport. Ella no és de Sant Petersburg, va néixer a Sibèria en una família d’enginyers especialistes en geodèsia, de mare ucraïnesa i pare rus. A Sant Petersburg persegueix el somni del seu fill de ser un gran músic i algun dia tocar als millors escenaris del món, entre els quals el Liceu de Barcelona, em diu. A tot arreu els pares fan sacrificis pels fills, però a Rússia els pares són capaços de fer-ne d'enormes per a la seva formació. Aquest costum ve dels temps soviètics en què era molt important que els fills fossin educats i cultes, i aquest pòsit ha quedat en l’imaginari rus.

3. El soldat que torna a casa per Nadal

A banda de les complicacions en el transport, una vegada arribes a Rússia tens dos inconvenients importants més. El primer és que no serveix cap dels sistemes de pagament europeus. Ni Visa, ni Mastercard ni American Express. Tots han deixat de funcionar i cal dur efectiu en rubles o anar buscant bancs per poder canviar els euros a rubles. L’altre inconvenient és internet. Pots comprar una targeta SIM per tenir connexió per 100 rubles, però així i tot no podràs accedir a segons quines xarxes socials com Twitter, Facebook i Instagram. Ara la majoria de russos fan servir unes aplis que falsegen la IP i situen el teu telèfon fora de Rússia per poder-hi accedir, perquè algunes, com Instagram, són molt populars al país.

És de nit, som a l’aeroport de Púlkovo, a Sant Petersburg. Hem d'agafar un vol cap a Perm, als Urals, ja de matinada. Hi ha força gent que vola cap a la seva ciutat d’origen abans que arribi el Nadal ortodox -els dies grans de festa són el 31 desembre i el 7 de gener-. Faig un tomb pel hall circular de l’aeroport on hi ha les portes d’embarcament. Vaig badant per les botigues duty free fins que em fixo en el nom d’una: Putin Team, escrit amb lletres de pal enmig de dues banderes russes i sota la inscripció Made in Russia. És una botiga de roba esportiva la característica principal de la qual és que juga amb els colors de la bandera.

L'aeroport de Púlkovo és ple d’estudiants que tornen a casa seva i també alguns soldats, molts d’ells nois ben joves que viatgen amb l’uniforme. Per això se’ls distingeix. M’acosto a un soldat, un que no es veu tan jove i amb un uniforme diferent, com de camuflatge, i li pregunto com estan i quan s'acabarà la guerra. Em mira amb recel i sorpresa. Penso que potser havia d’haver callat. Em justifico dient que m’agradaria saber de primera mà com els va. Em diu que ell és un soldat professional, que torna a casa per Nadal, que ve d’Ucraïna -tot i que no em pot concretar en quin lloc ha estat, perquè ho tenen prohibit- i diu que ell protegeix gent a la zona on està destinat. Li desitjo sort i bon any i, quan ja donava per acabat l’intercanvi de paraules, m’acaba dient: “Aquesta guerra s'acabarà el dia que els presidents -en referència a Putin i Zelenski- comencin a parlar”.

4. L'àguila bicèfala

Després de 48 hores de viatge, tres vols i set hores d'autobús hem arribat finalment a Perm. És una ciutat dels Urals amb una població d’1,2 milions de persones. És una ciutat “nova”, fundada per un emissari del tsar al segle XVIII. Perm ara és una ciutat industrial amb bona part d’indústria militar i fàbriques que avui, amb la guerra d’Ucraïna, funcionen a ple rendiment. Des d’aquí es fabriquen per exemple els canons dels tancs i els motors dels MiG (el caça de combat rus). En època soviètica, Perm era una ciutat tancada i encara avui el tancament es manté en algunes professions com la del Vladímir, un enginyer militar ja jubilat que no ha pogut sortir mai de Rússia. De fet, els russos tenen dos passaports: el passaport interior (l'equivalent al carnet d'identitat) i el passaport internacional. L'internacional, que permet sortir del país, només el té un 20% de la població, una dada que haurien de tenir en compte els buròcrates europeus.

A la ciutat ara hi ha un boom immobiliari. Edificis alts d’apartaments que la gent adquireix per dos motius: el primer, per evitar la possible pèrdua de poder adquisitiu per la por de la devaluació del ruble i les sancions occidentals; i el segon, perquè la gent que treballa en aquestes indústries està molt ben pagada, uns 2.000 euros al mes.

Perm és al límit d’Europa i l'Àsia. Curiosament, quan a Occident parlem d’Europa tot sovint pensem que s'acaba a Polònia o a les repúbliques bàltiques. Però des de la frontera de Polònia fins als Urals encara hi ha 2.500 quilòmetres, els mateixos que de la mateixa frontera fins a Barcelona. És a dir, hi ha una gran part del continent europeu dins de Rússia. Un detall sovint oblidat per la resta d’Europa i especialment a la UE. Precisament, un símbol que ha perdurat al llarg del temps i que recull aquesta doble mirada europea i asiàtica és l’àguila bicèfala, present a l’escut de la Rússia moderna, però també en l’època dels tsars. Una cara mira a Europa i l’altra a l'Àsia. Rússia és això: una part d’Europa a l'Àsia o una part de l’Àsia a Europa.

5. Les vacances del Luka

Avui hem anat a buscar el Luka, de 8 anys, a l’escola, perquè és l'últim dia abans de les vacances de Nadal. Està enfadat perquè diu que sempre li posen per menjar justament el que no li agrada: avui peix amb puré de patates. L’hem hagut d’esperar una estona perquè la mestra havia sortit i els nens esperen asseguts fins que no torna: llavors tots es posen drets rere la cadira fins que els permeten sortir. Va vestit amb un uniforme de college anglès amb una armilla de quadres de Gal·les marrons amb l’escut de l’escola al pit i una corbata grisa. Per animar-lo, li explico que a Catalunya avui és el dia dels Sants Innocents, en què estan permeses les bromes. No entén la gràcia d’un dia així i no ho dissimula. Vist l’èxit, canvio d’argument ràpidament. Li dic que ha d’estar content perquè té vacances fins al 9 de gener i podrà jugar. Em mira consternat i em diu: “Quines vacances vols que faci si haig de llegir setze llibres!” Fa uns anys hauria pensat que exagerava, però després de veure el seu germà Savva llegint Guerra i pau de Tolstoi quan tenia 9 anys no puc pensar que menteix. Per compensar el dinar, el duem a berenar a un saló del centre, el Violeta, on prenem te i trobem un pastís de nom nostrat: Barcelona Violeta. 

Després duem el Luka a casa seva. El Luka és el mitjà de tres germans: el Savva, ell i la Vasilisa (a qui diuen markofka -pastanaga- perquè és del tot pèl-roja). Els seus pares són una parella postsoviètica jove, urbana i moderna de Perm. Tenen estètica i gustos del tot occidentals. Són la nova Rússia, la més europea i occidental, una minoria a qui realment afecten les sancions imposades per Europa perquè són consumidors de productes europeus i nord-americans com nosaltres: porten productes Apple, anaven al McDonald's, tenen un cotxe de marca europea i aprecien el vi català o la roba de Zara que ens van demanar i que els hem dut.

El pare del Luka, el Dimitri, és economista i treballa en una empresa que fa remolcs de tota mena, dels millors de Rússia. Té aquest esperit i ambició que tant fa falta als nostres estudiants d’economia, per a qui la màxima ambició és treballar a CaixaBank o ser funcionaris. Ha expandit l’empresa per tot Rússia. El Dimitri és un dels centenars de milers de russos que van marxar amb la mobilització. No és militar, però com molts russos té formació militar i té por que el puguin mobilitzar. Va decidir marxar a la tardor quan van anar a buscar alguns companys de l’empresa, més joves i sense fills. I va pensar que podria ser el següent. Va parlar amb l’empresa i va marxar amb autobús fins al Kazakhstan, després a l'Uzbekistan i finalment a Sèrbia (la gran aliada de Rússia a Europa). La mentalitat emprenedora d’aquests russos és tan gran, que en aquests tres mesos ha mirat d’obrir mercat als tres països per on ha passat. I la seva idea, si després de Nadal tornen les mobilitzacions, és venir a Barcelona i poder fer el mateix aquí. La nova Rússia, la més occidental i identificada amb Europa, és la més afectada per les sancions. Jugada mestra, sobretot quan les marques nord-americanes no han abandonat Rússia.

6. L'ànima russa i un meteorit de Txeliàbinsk 

El Pàvel Mikhailovitx té 87 anys, va vestit amb americana, armilla i corbata, no pas modern, però va tot ell ben tocat i posat. Aquest home d’aspecte fràgil és geòleg, d’una nissaga de geòlegs. Els seus dos fills, òbviament, també són geòlegs i dirigeixen explotacions de gas i petroli a Sibèria. La ciutat més a prop que tenen és Tumei i la temperatura d’ahir, allà on viu un dels seus fills, era de -40 graus. Avui a Perm estem a -20 graus. Per tant, el doble… No m’ho puc ni imaginar. 

El Pàvel ara fa de guia del museu de la Facultat d’Enginyeria de Mines de la Universitat Politècnica de Perm. D’aquí surten enginyers de mines que treballaran extraient petroli, gas i minerals a tot Rússia i al món. A la Universitat de Perm és fàcil veure-hi molts estudiants àrabs, sobretot de l’Iran i més països productors de petroli, que hi venen a estudiar. Hem conegut el Pàvel gràcies a un jove professor d’electromecànica, l’Aleksei Mironov. L’Aleksei ens ha ensenyat amb orgull les màquines que tenen a la universitat, iguals que les que trobaran els alumnes quan en surtin i treballin a les explotacions petrolieres o de gas. Ens ha mostrat els diferents tipus de cables, caps hidràulics capaços de perforar a quilòmetres de profunditat i de ponts de comandament des d’on els enginyers controlen la maquinària que extreu el petroli i el gas.

El museu que visitem està renovat i hi ha diferents minerals i tipus de petroli de tot el món que els mateixos exalumnes han dut d’explotacions de Rússia i de fora. La renovació l’ha finançat el gegant petrolier rus Lukoil, que també té presència al Port de Barcelona. Entre algunes peces curioses que ens ensenya el Pàvel hi ha un granit trobat a més de 12 quilòmetres de profunditat. La troballa és important perquè fa miques la teoria que no es podia trobar granit més enllà dels 6.000 metres de profunditat. Una altra peça que ens mostra amb orgull no és d’aquest planeta, sinó un fragment del meteorit que va caure a Txeliàbinsk el 2013.

Finalment, ens fa parar l'atenció a un mineral molt escàs, “més lleuger que l’alumini i més fort que l’acer”, usat per la indústria espacial i l’aeronàutica. Es tracta del beril. Segons el Pàvel, aquest mineral és tan escàs i únic, que ha quedat fora de les sancions occidentals. Des de l’any 1962 que gestiona aquest espai, han canviat moltes coses. Però, segons ell, el que no ha canviat és l’ànima russa: “Si vens amb amor, com has vingut tu, els russos ho faran tot per tu”.

7. Una gent acostumada a patir

Fa uns quants dies que no neva. Però la temperatura ha caigut i es mou entre els -10 i els -20 graus. Passejar pel carrer és una loteria per intentar no caure a causa de les constants plaques de gel. Jo ja he caigut una vegada, una patacada que et remou tota la carcanada i el dolor dura dies. I he tingut sort de no trencar-me res. Penso en la gent gran que em creuo pel carrer i com pot fer vida en aquestes condicions. Atès que diuen que després de Cap d'Any encara farà més fred, anem a fer un tomb pel bosc. Un dels avantatges de les ciutats soviètiques és que tot estava planificat: els pisos tenien diferents mides segons el nombre de membres de la família i els edificis eren de quatre o cinc tipus que es combinaven per la ciutat. Sovint els pisos no tenien menjador ni una cuina generosa, perquè es menjava a la fàbrica o a la universitat. Però a cada illa de cases hi ha un petit parc amb gronxadors i a cada districte de la ciutat hi ha un parc immens, amb zones de pícnic i jocs per a nens. A l’hivern esdevenen immensos espais per fer-hi esquí de fons. Fins i tot en alguns es pot practicar aquest esport les 24 hores gràcies a l'enllumenat. Sorprèn veure autèntiques babuixkes movent-se amb agilitat sobre uns esquís.

Tornant del parc hem passat per un petit mercat on venen fruits del bosc: bolets i ceps de diferents tipus, nabius, grosella i arç groc. El te és un dels plaers d’aquest país i el d’oblepiha (arç groc) és boníssim, a més de dur moltes vitamines per aguantar el fred.

Avui justament anem a prendre el te a casa de la Larissa i l’Aleksandr als afores de la ciutat. Són una família molt humil que viu en una casa de maó i fusta. Ell és camioner i ella no treballa. La casa és en una zona on s’ha de construir i està expropiada. Van rebre la promesa fa anys que els canviarien aquesta casa que cau a trossos per un pis, però passen els anys i res. La casa té dues habitacions: en una hi ha el matrimoni i a l’altra la mare de la Larissa i el seu fill Saixa. L’àvia dorm a l’únic llit que hi ha en aquesta estança i el Saixa a terra. El lavabo té dues parts: en una hi ha el WC i a l’altra la banyera. I per rentar-te les mans has de fer servir l’aixeta de la banyera. No hi ha un menjador o sala d’estar, hi ha una cuina amb una taula on els cinc que som hi cabem justos. L’àvia prendrà el te a l’habitació perquè no hi cap.

Els duem algunes coses que ells valoren moltíssim: oli d’oliva, cremes cosmètiques i alguns medicaments que aquí s’han exhaurit. El que havia de ser un te es converteix en un àpat. Han parat la taula amb embotit, peix, cogombres i tomàquet, pollastre al forn amb patates, vodka i compot (suc de fruits del bosc). Moltes són conserves fetes per ells. És sorprenent com s’han desviscut per fer un parament per a ells del tot excepcional. I al final encara ens fan un regal, uns guants de llana teixits per la Larissa per suportar el fred d’aquests dies. Sovint la generositat no ve de qui més té. La mentalitat de força russos és viure cada dia com si fos l'últim, potser perquè és un poble acostumat a patir. Com diu l’Aleksandr: “Avui estem bé, demà ja ho veurem”.

8. Rússia no confia en Occident

El dijous abans de Cap d’Any la ciutat d’Odessa retirava el monument a Caterina la Gran i, amb ella, l’estàtua de l’almirall d'origen català Josep de Ribas, que va prendre la ciutat als otomans. De fet, encara avui el carrer principal de la ciutat ucraïnesa porta el seu nom. Aquesta voluntat de desrussificació dels ucraïnesos és segurament una de les causes del conflicte i una de les coses que més greu els sap als russos, per als quals històricament Ucraïna i Rússia han estat pobles amb un passat comú.

Com a Catalunya, a Rússia el fet ha passat inadvertit per a la majoria de la gent. Al carrer costa sentir a parlar de la guerra, tampoc hi ha presència de propaganda, si bé en segons quins canals de televisió es pot veure algun tertulià amb una samarreta amb el símbol bèl·lic de la Z.

Quan en preguntes el motiu, la resposta sempre és la mateixa: és un tema que divideix la societat, les famílies i els amics. “Està molt repartit al 50% entre partidaris i detractors”, diu la Kàtia, una dona de mitjana edat mare de tres fills. El Vladímir, que treballa en una fàbrica de productes farmacèutics, ens dona un altre argument: “Molta gent té parents o orígens a Ucraïna o hi ha treballat en alguna època. És dolorós parlar-ne”.

És el cas del Pàvel, un jubilat de 87 anys que de jove va treballar a la Ucraïna soviètica. Diu que sempre va sentir “que els ucraïnesos tenien mania als russos” i per això no li estranya el que ha passat: “Et costarà sentir als russos parlar malament dels ucraïnesos, però al revés és habitual”. El Serge és CEO d’una empresa de domòtica i automatismes i creu que “la guerra era qüestió de temps a partir del moment en què Ucraïna va decidir cedir el seu territori perquè l’OTAN hi posés bases, una línia vermella inassumible": "I encara més després de l’incompliment reiterat de la promesa que els EUA -James Baker, secretari d’Estat en aquell moment- va fer a Gorbatxov que l’OTAN no avançaria 'ni un pam' si l’Alemanya unificada es mantenia a l’OTAN. No es va complir i l’OTAN es va ampliar el 1999 i el 2004. Des de llavors, Rússia no confia en Occident”. En canvi l’Evgeni, un noi que té una empresa de maquinària pesant, considera que el conflicte “és un desastre per a Rússia": "Perquè ens aïlla i perquè els ucraïnesos són els nostres germans i ara, després de la pandèmia, era un moment per créixer en pau”. Els pregunto si hi ha llibertat per parlar-ne i tots coincideixen a dir que a Rússia no s’ha prohibit consultar altres fonts d'informació, com sí que ha passat a Europa. Fins i tot el Leònid, un enginyer de camins jubilat a qui he plantejat la pregunta, em diu: “No sé per què ens doneu lliçons de llibertat: ¿que no heu tingut a la presó líders polítics per pensar diferent a Catalunya?”