Cada casa, un món
Diumenge 12/02/2021

Una caseta en tres caixetes

Es Pou, a Formentera. Obra de Marià Castelló, arquitecte

Text: Cristina Ros / Fotos: Maria Castelló
4 min
Una caseta en tres caixetes Es Pou Marià Castelló, arquitecte
 Formentera

A l’hora de parlar d’arquitectura a Formentera hi ha una sèrie de conceptes que, almenys en l’essencial, són els que lliguen millor les tècniques i tipologies tradicionals de la construcció de l’illa amb una relectura contemporània que millora l’habitabilitat. Aquests conceptes són molt evidents per als formenterencs. En canvi, els residents ocasionals els comprendran i els respectaran depenent del grau d’observació que facin de la relació entre el paisatge i les cases més autènticament formenterenques. És una qüestió d’escala i de manera de viure.

En el cas d’Es Pou -l’habitatge al qual ens dediquem avui-, tot parla de l’entesa amb l’entorn, de formes senzilles com les que predominen a Formentera, de proporcions respectuoses o de petita escala. Són conceptes ben entesos, tal com s’han entès sempre a la petita de les illes Pitiüses. I és així perquè Es Pou és el resultat del projecte de vida d’una parella jove formenterenca i molt arrelada a les terres on s’ubica la nova casa. Un projecte arquitectònic que, partint de les possibilitats i oportunitats que hi havia, ha treballat l’arquitecte formenterenc Marià Castelló braç a braç amb la seva companya d’estudi, la també arquitecta Lorena Ruzafa.

Es Pou de Can Marianet Barber és un topònim històric a l’epicentre de Formentera amb un dels dos pous comunals més antics de l’illa, on tothom portava el bestiar a beure. És la parcel·la rural d’una família que fa vida al camp de fa tres generacions com a mínim. Es Pou, que és com s’ha anomenat la nova i petita residència inserida en aquest territori, prop de les velles cases, se situa entre la trama de centenàries parets de pedra en sec i l’organització dels conreus. Està orientada al sud i protegida del sol de ponent per una vegetació més frondosa del que sol ser habitual a l’illa.

Els metres necessaris

Es Pou és un habitatge que, d’interior, no té més de 75 m. Dins un terreny gran i força obert, és una caseta d’una senzillesa extrema que, a més, quan la mires de lluny o de dalt, sembla empetitir-se encara més. Hi contribueix el fet que està dividida en tres caixetes, tres paral·lelepípedes rectangulars que hi ordenen la vida, amb dues franges de separació entremig. Així, de sud a nord, el primer volum és un porxo de 20 m, un espai obert per dos costats per a una estada confortable als migdies d’hivern, però també per protegir la casa del sol. El segon volum, obert només en justa mesura a la franja que comunica la casa amb el porxo, recull la llum natural del portal de la cuina i d’unes vidrieres més amples que hi ha a l’estar amb xemeneia. Tanmateix, aquest cos central de la casa, on té lloc la vida més pública i diürna, reuneix en un únic espai la cuina a un extrem, la sala a l’altre i al centre una taula acompanyada de prestatges que serveix de menjador o d’espai de treball.

Potser s’hauria pogut obrir tota la façana cap a la porxada, però a Formentera saben que, sobretot a l’estiu, és millor tenir unes obertures més controlades per no partir un excés de llum. Les cases a les zones càlides i seques, com més ombrívoles millor. La calidesa l’aporta el terra de ceràmica, també els revoltons del sostre, així com la fusta natural o el mobles d’obra que, de la manera més senzilla possible, construeixen la cuina, la prestatgeria o el frontal de la zona d’estar on s’ubica la xemeneia.

El tercer volum, orientat a nord, allotja els dos dormitoris de la casa. Intimistes, cadascun amb la seva sortida mínima a l’exterior, recullen bona part de la llum natural de la franja que separa aquest cos nocturn del més social de la sala. Una gelosia feta de rajoles de ceràmica crea geometries de llum i ombres en aquesta zona intermèdia que allotja el bany i un pati de ventilació de la casa. Hi ha, en tot cas, un quart volum, situat davant el porxo, encara més al sud, que està enterrat. És el que acull l’aljub que permet abastir la casa d’aigua durant tot l’any. A sobre del dipòsit, una terrassa per gaudir del sol.

Així, no hi ha cap espai gratuït en l’obra dirigida per Marià Castelló, tampoc cap element sobrant. En un notable equilibri entre la funcionalitat i l’estètica més senzilla, es deixa espai per a uns mobles tan significatius com la butaca feta per Torres Clavé el 1934, per a una cadireta amb el seient d’espart per estar davant la llar de foc o per a les cadires Wishbone (1949). També hi ha lloc per a l’art i detalls que arrelen Es Pou encara més a l’illa: les obres de l’artista resident a Formentera Elena Vinyarskaya o cadascun dels elements -claraboies i mobles auxiliars- dissenyats i fets a l’estudi de l’arquitecte formenterenc.

Diumenge La ceràmica i els colors del lloc

La ceràmica del paviment i també del sostre de revoltons mallorquins, la grava km 0 feta de triturar els maons sobrants de l’obra i que s’escampa a les cobertes; les peces que fan de gelosia o el capçal del llit, i també l’argila que, com a terra cuinada, materialitza dins un encofrat alguns elements singulars, com ara claraboies, fets a l’estudi de Marià Castelló per a Es Pou, tot plegat té una gamma cromàtica molt similar a la de la terra que envolta la casa. Irregular en les tonalitats, com tot el que es fa de manera natural, la ceràmica reflecteix des del color de la sorra fins al de la terra més vermellosa. Al lavabo, un vitrificat verd introdueix el to de la vegetació al si de l’habitatge.

stats