El dimecres 12 de febrer de 2020, un mateix nom es reproduïa en mitjans de comunicació d’arreu del món. S’acabava d’anunciar que Javi Aznarez, il·lustrador català que viu i treballa a Cadaqués, era el responsable del cartell de la nova pel·lícula de Wes Anderson, un dels directors de cinema més populars i icònics del segle XXI. La seva obra va ser el primer que vam descobrir de The French Dispatch, estrenada a Catalunya com a La Crónica Francesa, film que arriba aquest divendres a la cartellera i que interconnecta tres històries que giren al voltant de la redacció d’un diari nord-americà en una ciutat francesa fictícia. Però la petjada d’Aznarez va molt més enllà d’un cartell: els seus dibuixos, alimentats pel tradicional còmic franco-belga, són a tota la pel·lícula. A punt per començar a recollir els fruits de tres anys de feina intensa, aquesta és la història d’un il·lustrador de Cadaqués a la cort de Wes Anderson, el cineasta amb qui tothom voldria treballar.

Per fi tothom podrà veure La Crónica Francesa, la nova pel·lícula de Wes Anderson, en la qual has participat. Com han sigut els dies previs a l’estrena?

— Han sigut setmanes complicades. No estic gens acostumat a l’exposició pública, i fins fa poc encara em posava nerviós abans d’atendre la premsa. Una cosa és parlar dels meus dibuixos, però quan haig de parlar de mi no estic gaire còmode. De tota manera, fa poc he entregat els últims encàrrecs que tenia pendents amb Disney i començo a respirar.

Algú de ciutat que acaba vivint a Cadaqués el que busca és certa pau.

— Sí, però soc molt obsessiu i m’he passat tres anys pensant en la pel·lícula. Ha sigut tan intens que no he pogut gaudir gaire del meu Cadaqués, tot i que quan podia m’escapava a la muntanya a desconnectar. Entre la feina, el confinament i que tinc família, no he portat el tipus de vida que voldria.

Com hi acabes, tu, a Cadaqués?

— La idea de viure aquí sempre m’havia voltat pel cap. Jo hi vinc perquè fa tres generacions que la meva família hi ve tots els estius. Abans d’instal·lar-me a Cadaqués vivia a França, però vam decidir canviar, farts del ritme de vida que teníem allà. Vam obrir aquest taller amb dos socis -Elodie Loiseleur, la seva dona, i Ilich Roimeser- i anem a la nostra, treballant tot l’any per exposar a la galeria a l’estiu.

La galeria -Taller de Tabakov-està situada en un lloc preciós. Quina és la seva història?

— En aquest local el pintor Joan Terrats hi tenia una llibreria, on feia petites exposicions. Sempre havia volgut tenir-hi una galeria, però no ho va arribar a aconseguir. Quan ens vam assabentar que el deixava, vam anar corrent a quedar-nos-el, perquè la localització és increïble, a primera línia de mar. No és ideal per a una galeria, perquè sovint és complicat de gestionar tot el tema dels turistes, que hi entren sense saber on són i amb un gelat a la mà. A més, no només és un espai per visitar, també és el nostre lloc de treball, així que sovint costa estar atent a tot el que passa.

Eres el nen que es passava les classes dibuixant? El que millor ho feia de la classe?

— De petit tenia força inseguretat amb el dibuix, no em sentia el millor ni molt menys. A mi m’anava bé dibuixar per passar l’estona de classe més amena, menys avorrida. En aquell moment no em plantejava viure d’això, ho veia llunyà i massa difícil. Vaig acabar estudiant empresarials i va ser un desastre.

Empresarials! Quin futur imaginaves quan vas entrar a la carrera?

— Era mal estudiant i estava molt perdut. En aquell moment no podia mirar al futur, perquè fer-ho em provocava pànic. No em veia treballant en una empresa ni en un ambient competitiu. Això sí, vaig aconseguir aprovar estudiant fort els dies abans dels exàmens.

Vas acabar la universitat i et vas matricular a l’escola Joso, especialitzada en còmic.

— La vaig descobrir en un estand del Saló del Còmic de Barcelona. Només entrar ho vaig tenir claríssim: m’agradava tot el que s’hi ensenyava, totes les assignatures i professors. Vaig acabar d’agafar el gust pel còmic i vaig aprendre de tot: narrativa, dibuix, a entintar... Vaig passar de ser sempre el pitjor de la classe a ser dels bons.

¿Havies estat molt lector de còmic, de petit?

— Era molt fan del Massagran, el Tintín, l’Astèrix. El meu germà tirava més pels superherois i jo pel còmic europeu. M’agradaven, com el cinema i la pintura, però tampoc era un freak.

El destí et va portar a Angulema, on fan el festival del còmic més important d’Europa i, precisament, on s’ha rodat La Crónica Francesa.

— Vaig anar al festival amb un projecte de final de carrera i vaig acabar treballant a Casterman [editorial de còmic franco-belga i casa històrica de Tintín]. D’aquí a París perquè hi tenia la xicota, i m’hi vaig estar uns anys fent còmics, fins que vaig venir a Cadaqués per passar-hi un temps. Aquí m’he dedicat a fer dibuixets i anar una mica a la meva sense dependre de cap editor, exposant i treballant en llibres.

Dius que de petit t’agradava molt el cinema. Seguies la trajectòria de Wes Anderson?

— Molt! El segueixo des de sempre i m’encanta la seva estètica. Hi ha pel·lícules d’ell a les quals tinc molta estima. De fet, des que vaig saber que Octavia Peissel era la seva productora que somiava que li arribés algun dibuix meu.

Treballes a La Crónica Francesa gràcies a ella, que estiueja a Cadaqués.

— Sí, l’Octavia coneixia la meva feina. Fa uns anys vaig fer un llibre amb el Xavi Homs que es diu Ventvolgut estrangulador, una sèrie de contes autoeditats sobre els vents del poble. Resulta que li va arribar i li va agradar molt. El va regalar a tothom! Aquell llibre tenia un esperit clàssic, amb trama, imitant els gravats antics del còmic francès. Llavors, quan es van posar a treballar amb La Crónica Francesa em va posar a la llista de possibles il·lustradors per a la feina. Em van enviar una sèrie de tests per fer, que eren per veure si encaixava.

Unes proves.

— Sí, les vaig fer abans de l’estiu del 2018. Aquell agost em vaig creuar amb l’Octavia pel poble i em va ensenyar la llista d’il·lustradors que també les havien fet. Hi havia molt de nivell, gent com el Sempé. Autèntics monstres de la il·lustració. Ho vaig donar per perdut perquè jo era el més desconegut amb diferència.

Llavors va sonar el telèfon.

— El Wes va decidir que es quedava amb mi. Em van trucar una tarda que era a casa dels meus sogres.

¿Un cop penges el telèfon ja ets conscient que t’acabava de canviar la vida?

— Aquella nit vaig anar a dormir molt tard. Ho vam celebrar a mort, encara que, tot i que semblava molt segur, encara em quedaven unes últimes proves per presentar. Quan em vaig aixecar al matí, amb una ressaca al·lucinant, em va venir tota la pressió: “Ja ho he dit a tot el poble i aquesta història encara es torçarà”. Tenia una mica de síndrome de l’impostor, creia que m’agafarien i després veurien que no estava a l’altura. Em preocupava molt pensar que no ho aconseguiria.

Però va anar bé.

— Sí, vaig decidir anar pensant dibuix a dibuix, sense plantejar-me el que vindria després. D’entrada només em van demanar unes il·lustracions que es veurien bastant de fons, però després s’hi va anar sumant molta feina. Realment jo havia de fer unes portades de revista que a la pel·lícula il·lustra el personatge que interpreta Jason Schwartzman, unes cobertes semblants a les de la New Yorker que es veurien de fons. Anava als estudis d’Angulema a fer una feina que era quasi anecdòtica, però de mica en mica em van anar demanant més: un dibuix per al principi de cada un dels quatre capítols, després un altre per als crèdits, unes portades més, el pòster de la pel·lícula, unes caricatures de Bill Murray...

Un moment: ¿has fet una caricatura de Bill Murray amb ell al davant?

— Sí, va ser bastant bèstia, perquè jo no sabia que ho hauria de fer. Hi va haver un dia del rodatge que em van demanar que dibuixés un mur de quatre metres. M’ho van dir a les quatre de la tarda i havia d’estar llest en vint-i-quatre hores. Va ser una bogeria, i em vaig passar tota la nit sol als estudis de la pel·lícula, amb el vigilant i un gos que corria per allà. L’endemà estava acabant de repassar fins que a la tarda arriba el Wes, col·loca la càmera i em crida. Una vegada al seu costat em dona una ploma i em diu: “Crec que aquí quedarien bé unes caricatures d’ells. Les pots fer?”. Ells eren Jason Schwartzman i Bill Murray. De sobte tots dos estaven davant meu esperant que els dibuixés. En aquell moment estava supertranquil, però un cop vaig sortir de la sala em tremolava tot el cos.

Quina relació has tingut amb Wes Anderson?

— Relació de feina. Gestiona un equip grandiós de gent, però està a sobre de tot. Té un ull al·lucinant per saber si la imatge funciona o no. Ho té tot tan clar, i en sap tant de tot, que controla a la primera si alguna cosa funciona o no. Un tipus molt amable, que no s’està per ximpleries: “Hmm, això no m’agrada, tira per un altre lloc” o “Això sí”. Fàcil i directe.

Com expliquem el teu art a algú que només hagi vist el cartell de la pel·lícula, que és el que més ha sortit fins avui?

— El cartell no és gens significatiu del que faig, és un resum de la pel·lícula. El Wes volia un resum i em va passar una llista dels ingredients de la pel·lícula. Per fer-lo vaig canviar l’estil de tot el que havia fet per a la pel·lícula, que era a mà. El pòster és digital, per poder moure bé les peces de la imatge. Sobre el meu estil, trobo que tinc un cantó tirant a fosquet i m’agrada jugar amb l’humor negre una mica nostàlgic.

Aquest setembre vau presentar el videoclip / tràiler de la pel·lícula, amb la versió d’Aline, un clàssic francès que ara canta Jarvis Cocker.

— L’he il·lustrat tot jo. Vull que la gent sàpiga que és un vídeo que s’ha fet i il·lustrat tot a Catalunya, amb molts dibuixants d’aquí i coordinat per l’Arnau Solà. El curt dura tres minuts i està ple de detalls que ens han portat vuit mesos de feina molt intensa.

¿Ja vas notant gent que treu el cap al taller buscant el dibuixant de Wes Anderson?

— No et creguis que són gaires, però sí, han començat a venir. Sobretot a Cadaqués, on tothom s’ha adonat de tot. També et dic que encara que el projecte és molt important, tot va rapidíssim: penges el pòster i és una bogeria. Però dura dos dies, una setmana després ningú se’n recorda.

Ningú, ningú, tampoc. Segur que t’ha augmentat el volum feina.

— Sí, estan sortint projectes molt bonics. Ja m’han demanat coses per a la New Yorker, que és el lloc clau per a un dibuixant; també per al Washington Post. Aquest és el meu any!