La Tanit es va posar de part del seu segon fill la nit del 14 al 15 de novembre del 2016, tres setmanes abans de la data prevista. Aquella nit hi havia superlluna, una lluna plena més grossa i més brillant que de costum. La d’aquell novembre era la superlluna més pròxima a la Terra dels últims 70 anys i les xarxes socials es van inundar de fotografies. La Tanit se’n recorda molt bé perquè quan va arribar a l’hospital la van fer esperar: aquella nit hi havia moltes parteres. “Us heu posat totes d’acord, les que us heu avançat i les que ja els tocava. Deu ser per la lluna plena!”, li va dir una infermera. Que la lluna plena pot desencadenar el part és un dels molts mites vinculats a la Lluna i la fertilitat que s’han fet un lloc en l’imaginari col·lectiu. Però la ciència contradiu la saviesa popular i els estudis que s’han fet sobre el tema no han trobat cap evidència que ho sustenti. És el cas de dos treballs fets als Estats Units. Un va examinar tots els parts registrats a Carolina del Nord entre el 1997 i el 2001 durant 62 cicles lunars. L’altre es va dur a terme a l’estat d’Arizona entre el 1995 i el 2000 i també va tenir en compte la possible influència de les condicions meteorològiques. Ni l’un ni l’altre van trobar relació entre les fases lunars i les taxes de naixement. “Com era d’esperar, aquest mite tan persistent no té cap evidència”, conclou contundent un dels estudis.

Certament, la influència de la Lluna sobre la fertilitat femenina és una creença ancestral. L’origen és en el fet que els cicles menstruals de la dona i els cicles de la Lluna tenen una durada similar: 28 dies. I, tot i que és simple coincidència, ha servit per alimentar tota classe de teories i associar el cicle lunar al destí de les dones. Per exemple, un embaràs són 10 llunes de 28 dies.

Antigament també es creia que la Lluna determina el moment en què les dones es poden quedar embarassades. El metge txec Eugene Jonas afirmava durant els anys 50 que les dones són fèrtils durant certes fases de la Lluna i recomanava que si es volien quedar embarassades tinguessin relacions sexuals quan la Lluna estigués en la mateixa posició que quan van néixer, ja que, segons la seva teoria, les dones ovulaven dos cops: una al voltant del dia 15 del seu cicle i l’altre en funció de la Lluna. Segons ell, si una dona ha nascut quan hi havia lluna plena, ovularà cada cop que hi hagi lluna plena. La ginecòloga Elisa Llurba, cap del servei d’obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau, ho nega categòricament. “Les dones només ovulen un cop al mes. Excepcionalment, algunes dones poden tenir dues ovulacions, en alguns casos d’estimulació amb hormones per reproducció assistida, però no és l’habitual”, insisteix. Jonas també defensava que, si en aquest segon cicle de fertilitat femenina la Lluna es trobava en un signe astral masculí, es concebia un nen, i si es trobava en un de femení, es concebia una nena. Un altre fals mite.

Les deesses lunars

El culte a la Lluna no és nou. De fet, hi ha moltes deesses lunars femenines, com la deessa xinesa Chang’e -que també ha servit per donar nom al programa xinès d’exploració lunar-. Per als massais, la deessa lunar és Olapa i està casada amb el déu del Sol Enka, i en la mitologia grega, entre les moltes deesses lunars destaca Selena, germana d’Hèlios, el Sol, i Eos, l’Aurora. Mahina és la deessa lunar hawaiana i és la paraula per anomenar la Lluna, mentre que Mama Quilla, deessa lunar inca, era considerada la dea del matrimoni, el cicle menstrual i la protectora de les dones. I van ser els romans els que van començar a anomenar-la així: lluna. Mites a part, la Lluna és l’astre que s’ha associat més als cicles, ja sigui als de la menstruació, als de l’agricultura o als de la vida i la mort.