L a mentida com a creació artística a Atrapa’m si pots. La mentida com a pura impostura a Família. La mentida com a mètode d’entreteniment a El xou de Truman. La mentida com a amagatall a Una història de violència. La mentida com a expressió de la inconsciència infantil a Expiació. La mentida com a forma de maldat a La calúmnia. La mentida com a protecció a La vida és bella. La mentida més pura a La vida de ningú i L’adversari. La mentida com a generositat a L’home que va matar Liberty Valance. És fascinant pensar sobre les múltiples màscares i capacitats metamòrfiques de la mentida i sobre com és de rellevant en l’art, en aquest cas, en el cinema. Si et poses a pensar una estona podries enumerar gran quantitat de títols, la llista podria ser llarguíssima, interminable. Interessant exercici que, com fa sempre el cinema, dona fe de la nostra personalitat... especial, deixem-ho amb “especial”.

Diuen que els humans som fàcilment capaços de mentir cada dia en una gradació diversa d’intensitats i afectacions. I sobretot de remordiments. La mentida és, a vegades, un automatisme. Si hem arribat deu minuts tard diem que és perquè hem trobat trànsit o perquè el metro funcionava malament, per no dir que ens hem quedat adormits o ens hem entretingut amb una fotesa a YouTube. A vegades ens serveix com a excusa quotidiana. Si no volem anar a una trobada familiar que ens fa mandra diem que tenim un assumpte de feina ineludible que ens obliga a treballar en dissabte. A vegades l’excusa és laboral. Si aquella reunió ens sembla una muntanya insalvable, diem que hem d’anar al metge.

La mentida ens serveix per fer de més i de menys, per trampejar el dia a dia, intentant no perjudicar ningú ni alterar més del compte el trajecte de qui comparteix la vida, la feina i la quotidianitat amb nosaltres. Hi ha, esclar, gradacions d’intensitat molt més perilloses. Les que posen de manifest les citades La vida de ningú i L’adversari, per exemple. Aquella persona que converteix la seva vida en una mentida, en una construcció inexistent en la qual queda atrapada. I hi ha el cas sempre espinós de les infidelitats, un pantà sempre destinat a la gran patacada. Aquest article podria allargar-se i allargar-se amb el risc creixent d’allargassar-se, o sigui, de fer-se pesat en la constatació de les múltiples formes de la mentida.

Potser heu endevinat la motivació, el fons de la qüestió. No és complicat. En efecte, el cas de Cristina Cifuentes i el seu màster fraudulent ocupa portades de diaris i informatius i posa de manifest de manera descarnada el que està de manifest des de fa mesos i anys: la indecència política que ens assota. Estem davant d’un cas que ha esdevingut insostenible. Qui sap si en el moment que aquestes línies estiguin ja publicades el cas té una resolució. L’única lògica seria la dimissió o el cessament de la presidenta de Madrid. Però estem parlant del PP i d’un país en què la cultura política dominant -podrida i perniciosa- no entén de coherència, humilitat i dignitat. Sona a frase feta, però val la pena formular-la: en qualsevol altre país d’Europa un cas tan escandalós com aquest, amb tantes proves i ombres de dubte -aportades, per cert, pel periodisme-, no s’hauria eternitzat tan absurdament, amb reaccions tan falsàries i infantils per part dels implicats. L’escena vomitiva del PP aplaudint Cifuentes a la convenció del PP de Sevilla és la prova fefaent de la misèria política en què estem immersos.

I com que m’agraden els clàssics i m’enamoren els retorns a la infància, afegiré una altra pel·lícula a la llista del primer paràgraf. Potser és la més òbvia i icònica de totes. L’infant de fusta Pinotxo, imaginat per Carlo Collodi i immortalitzat per sempre per Disney, que deixat emportar per males companyies s’excusa amb mentides que li fan créixer el nas. “No diguis mentides que et creixerà el nas com al Pinotxo!”, és una frase incorporada a l’imaginari col·lectiu.

La mentida està tan enquistada a l’esfera pública que no hi ha prou nassos per créixer.