Haver d’agafar un tren per desplaçar-se fins a un barri de Barcelona ja té la seva gràcia, com anar-se’n d’excursió sense motxilla ni brúixola, amb les mans a la butxaca. Entremig de passatgers que van cap a Manresa, jo baixo a l’estació de Torre Baró. Aquest matí de sol espaterrant vaig a dinar a un d’aquells llocs que abundaven en la meva adolescència però que avui són troballes improbables, i per això mateix tan excitants. He quedat amb l’amic Martí Sales, un dels exploradors més actius dels límits de la ciutat que conec, per visitar Vallbona.

La història d’aquest veïnat és força recent. Fins a mitjans del segle passat, això era una zona purament agrícola que, amb els anys, es va convertir en una de les tres barriades septentrionals de Nou Barris, l’única situada a l’altre costat de les vies del tren i de les autopistes que surten en direcció a Girona. De fet, he passat mil vegades per davant d’aquest lloc en autobús o en automòbil, però és el primer cop que el trepitjo. Tanmateix, tot em resulta familiar, com una cosa ja vista quasi en somnis. Estic en un territori que poca cosa té a veure amb la ciutat coneguda i familiar que coneixem. Les darreres restes d’un espai segregat i encara mig assilvestrat que limita amb el districte de Sant Andreu i amb els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Montcada i Reixac. On Déu va perdre l’espardenya.

Segons m’explica el meu cicerone, aprendre a moure’s per aquí implica la necessitat d’orientar-se entre una babel de carreteres i línies ferroviàries que creuem diverses vegades en el nostre recorregut camp a través. Segons sembla, aquí no hi vivia gairebé ningú fins que a mitjans del segle XX van començar a edificar-hi modestes cases vorejant el rec Comtal que surt de Montcada i que per aquí discorre a cel obert. Aquestes cases són inconfusibles de la resta del paisatge i donen a les vistes una estranyíssima combinació entre suburbi i poblet rural, entre el nus d’autopistes per on avancen furiosos els vehicles rodats i la placidesa dels veïns sembrats de la Ponderosa, on encara hi ha barcelonins que venen a comprar verdura.

Entre descampats i blocs d’edificis construïts en les darreres dècades, avancem fins a trobar-nos amb el passeig de la Pineda, per entremig de ginestars i masses de vegetació entre la qual destaquen uns altíssims xiprers que ja ens marquen el nostre objectiu d’avui. Caminant amunt i avall, finalment arribem al berenador Los Cipreses, un negoci familiar amb espai per a barbacoes i dotat amb una gran terrassa on, per un instant, tens la sensació d’haver sortit de la ciutat per gaudir de l’aire fresc de la muntanya. Aquest matí no hi ha gaires clients, estem mig sols. Demanem un combinat de carn, unes patates braves i una amanida de tomàquets deliciosa, amb verdura agafada a l’hort de la casa, més fresca i carnosa impossible. En aquest establiment, sorgit per respondre a les necessitats d’oci de la població que va arribar en les grans migracions dels anys seixanta i setanta, tot és sumari i bàsic, res destaca en especial fora de la simpatia dels propietaris i de l’experiència de menjar sota els pins i els piulets dels ocells a un preu més que assequible.

Ben dinats, passem de tornada pel pont del Congost, inaugurat el 2006, que connecta Vallbona amb Torre Baró. Novament sentim el brunzir dels automòbils i dels trens mentre arribem a l’estació. Davant nostre, el barri de Ciutat Meridiana, aquell indret que va resultar massa humit per situar-hi un cementiri, de manera que hi van construir cases per als vius. Dono una darrera ullada a aquesta part tan desconeguda del nostre municipi mentre penso que no tardaré a tornar-hi.