La Maleta de PortbouCom seran l’economia i la societat del segle XXI? Equitatives o desiguals? Individualistes o solidàries? ¿Els robots ens deixaran a tots sense feina? ¿Viurem del treball o de rendes públiques? Quin impacte tindran els fluxos migratoris? ¿L’augment de la longevitat farà que els sistemes públics de pensions entrin en fallida? ¿El canvi climàtic serà la inevitable factura que caldrà pagar per tenir més benestar econòmic?

Aquest tipus de qüestions formen part de les preocupacions socials. Unes preocupacions que sorgeixen dels sentiments d’inseguretat, aprensió o por d’una part de les classes treballadores i mitjanes de les nostres societats davant del futur. Uns sentiments que, al seu torn, provoquen ira, ressentiment i odi contra unes elits que s’han desentès d’aquells que han quedat enrere en el repartiment dels fruits del creixement que han portat la globalització i el canvi tecnològic, i que no veuen oportunitats de futur.

Les respostes a aquest tipus de qüestions, però, no estan predeterminades per cap mena de tendència fatalista inevitable. Dependran del sentit en què finalment acabin operant un conjunt de forces de variada naturalesa. L’inventari podria ser molt ampli, però tots estem d’acord que entre elles hi ha les finances, el comerç internacional, el canvi tecnològic, el canvi climàtic, la demografia, els fluxos migratoris i la política. La dinàmica d’aquestes forces, el seu impacte social i polític i les polítiques s’analitzen en altres articles. Jo m’ocuparé d’una altra força més sistèmica: el capitalisme.

Entès com un sistema econòmic de producció i consum de béns i serveis basat en els principis de propietat privada, llibertat d’empresa i apropiació privada de l’excedent empresarial, el capitalisme ha sigut una força determinant en l’evolució de les economies i societats al llarg dels últims tres segles. I ho seguirà sent. Però una força que encara que té graus notables d’autonomia vinculats a les onades de canvi tecnològic opera dins d’un sistema més ampli de relacions socials i polítiques. Segons com sigui la relació concreta entre aquests dos sistemes, les conseqüències del capitalisme sobre el progrés social són molt diferents. De fet, la història moderna ens deixa veure diferents etapes en què, sota els mateixos principis capitalistes, els resultats en termes de progrés social i democràcia han sigut molt diferents.

Així, en l’etapa de la primera industrialització -del segon terç del segle XIX al primer del segle XX- la combinació de canvi tecnològic i capitalisme industrial manufacturer va comportar un augment espectacular de la renda i la riquesa. Però, com que operava en un sistema social i polític no democràtic, el repartiment d’aquesta riquesa va ser dramàticament desigual. L’aparició de grans fortunes que acumulaven la major part de la renda i la riquesa va evolucionar en paral·lel a l’extrema pobresa de la major part de la població. Aquesta desigualtat, que va arribar a cotes màximes a principis del segle XX, va portar a la Primera Guerra Mundial, als convulsos anys vint, a la Gran Depressió econòmica dels trenta i a la barbàrie política que va significar l’aparició de dirigents populistes autoritaris i als feixismes dels anys trenta i que, finalment, va propiciar la Segona Guerra Mundial. La barbàrie.

Aquesta etapa de desordre econòmic i barbàrie política va anar seguida d’una altra en què els dirigents de postguerra van saber civilitzar el capitalisme i reconciliar-lo amb el progrés social i la democràcia liberal. La cola va ser el contracte social construït per les forces polítiques socialdemòcrates i democratacristianes. Un contracte social en què una part de la societat, les esquerres polítiques i sindicals, acceptaven que el capitalisme civilitzat podia ser un bon motor de creació de riquesa i deixaven de veure’l com a enemic irreconciliable, i, a l’altra banda, els liberals i conservadors acceptaven la creació d’un nou estat social amb nous impostos sobre la renda i la riquesa per finançar dos grans objectius socials: la igualtat d’oportunitats mitjançant un sistema educatiu públic i l’erradicació de la gran pobresa mitjançant una sèrie de noves assegurances públiques (d’atur, sanitat i pensions) i altres programes socials. El resultat van ser els anys anomenats Trenta Gloriosos, en què el creixement econòmic va anar acompanyat de progrés social generalitzat i avenç de la democràcia.

Expressat de manera col·loquial, el capitalisme com a sistema econòmic és com el colesterol: n’hi ha del bo i del dolent. Els mateixos principis econòmics operant en sistemes socials i polítics diferents produeixen resultats diferents en termes de progrés social. El capitalisme del tombant del XIX va ser un capitalisme del tipus dolent. El dels Trenta Gloriosos va ser del tipus bo.

Però des dels anys vuitanta el capitalisme ha tornat a mudar de pell i a deslligar-se del progrés social. Aquesta nova mutació va coincidir en el temps amb les polítiques econòmiques i socials de tipus llibertari i amb un clima acadèmic i intel·lectual que va atorgar al sistema de mercat virtuts que els seus valedors clàssics, com Adam Smith, no li havien atribuït mai.

La distinció entre sistema de mercat i capitalisme és fonamental per entendre els entusiasmes i desencants que al llarg de la història ha provocat el capitalisme. El sistema de mercat és una manera d’establir les condicions que fan que els principis de propietat, lliure empresa i apropiació privada de l’excedent empresarial s’orientin a l’interès general, al progrés social. Els diferents tipus de capitalisme que veiem a la pràctica són expressions reals patològiques d’aquest ideal de sistema de mercat.

El debat actual sobre el bon i el mal capitalisme

Veient aquesta nova mutació no és estrany que hagi tornat a ressorgir amb força el debat sobre les virtuts del capitalisme. Però el més interessant d’aquest debat és que no prové només dels seus crítics, com és d’esperar, sinó també dels seus propis partidaris.

En aquest sentit, és significatiu el que està passant amb els conservadors britànics. Estan embrancats en un debat sobre el bon i el mal capitalisme. Així, l’influent secretari d’estat (ministre) de Medi Ambient, Michael Gove, va denunciar fa poc (tot i acceptar que “el capitalisme és la màquina més reeixida de creació de riquesa que ha vist el món”) “els errors de l’actual model de capitalisme per portar el progrés al qual tots aspirem”. Els errors als quals feia referència es relacionen amb la minva de la productivitat, l’estancament dels salaris o l’augment de la inseguretat econòmica. Aquest sentiment constitueix un canvi d’humor bastant generalitzat entre els conservadors, i no només els britànics. La idea que una oligarquia ben connectada s’està apropiant d’una part desproporcionada del creixement de la renda i la riquesa és una cosa que ara no només defensa el líder laborista Jeremy Corbyn sinó que ha passat a formar part del sentiment polític conservador.

Quines són les raons d’aquest criticisme? Per raons d’espai em limitaré aquí a les dues mutacions que provoquen més qüestionament. D’una banda, el retorn de la desigualtat en la distribució de la renda i la riquesa a nivells que no es veien des de fa un segle. De l’altra, el retorn del capitalisme rendista i la tendència al monopoli, potser el tret que més ha sorprès els partidaris del capitalisme.

La desigualtat, la pitjor cara del nou capitalisme

El retorn de la forta desigualtat en la distribució de la renda i la riquesa és potser la pitjor cara de la mutació que ha experimentat el capitalisme des de l’últim terç del segle XX. Les seves conseqüències econòmiques, socials i polítiques han sigut extraordinàries. La desigualtat està al darrere del sobreendeutament que va portar a la crisi financera del 2007-2008, del malestar social que aquesta crisi va provocar i de l’emergència dels nous populismes polítics autoritaris d’extrema dreta.

Durant un temps els liberalconservadors es van resistir a reconèixer aquest augment de la desigualtat i, especialment, a donar importància als seus efectes socials i polítics. S’argumentava que l’important no era que la desigualtat dins dels països desenvolupats occidentals hagués augmentat, sinó que la desigualtat global s’havia reduït. I assenyalaven, a més, que el més important era que la pobresa global hagués experimentat una reducció molt significativa. Davant d’aquests efectes benèfics globals els liberalconservadors reclamaven un cert altruisme cosmopolita de les classes mitjanes i treballadores dels països desenvolupats.

No obstant això, les investigacions han anat portant noves proves empíriques que no només la desigualtat dins dels països desenvolupats ha augmentat considerablement sinó que també ho ha fet la desigualtat a escala global. Les investigacions de Thomas Piketty i de Branko Milanovic, entre d’altres, han sigut determinants en aquest sentit. Avui la desigualtat forma part de les preocupacions tant dels progressistes com dels mitjans conservadors i de les institucions internacionals. Tot i que aquesta preocupació no va acompanyada fins ara de noves polítiques.

Acceptada la realitat de la desigualtat i els seus efectes econòmics, socials i polítics, ara el debat gira al voltant de les causes i els remeis. Sobre les causes, els liberalconservadors han sostingut que eren l’efecte inevitable de la globalització comercial i del canvi tecnològic. Tots dos fenòmens perjudicarien, segons aquesta argumentació, els treballadors dels països desenvolupats amb menys capacitats. Tanmateix, la investigació més recent aporta una dada reveladora: la causa principal de l’augment de la desigualtat són les polítiques nacionals, no la globalització ni el canvi tecnològic ( World Inequality Report, 2018). Són tant les polítiques redistributives, a través d’impostos i despeses socials, com la distribució primària que té lloc a les empreses i els mercats a través de salaris, sous i preus.

En aquest sentit, un aspecte rellevant i poc conegut és el paper que ha tingut la desigualtat salarial en l’empresa -entre els salaris dels treballadors i els dels alts directius, a banda d’altres retribucions- en l’augment de la desigualtat en la distribució final de la renda i la riquesa. Com és sabut, l’augment de renda i riquesa que ha tingut lloc les tres últimes dècades ha anat significativament a l’1% de la població més rica (en realitat, al 0,1%). Doncs bé, la meitat d’aquest col·lectiu està format pels alts directius de les empreses i corporacions globals i dels fons d’inversió i de pensions. Aquesta és una de les mutacions més sorprenents i inesperades del nou capitalisme. Una nova aristocràcia dels diners aparentment meritocràtica però que, com argumentaré en el següent apartat, té molt a veure amb un altre tret del nou capitalisme: la monopolització.

En la mesura que la desigualtat salarial dins de l’empresa apareix com un element determinant de la desigualtat final, es pot considerar una externalitat social negativa semblant a la de la contaminació, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle o la corrupció empresarial.

Aquest nou enfocament és important de cara a dissenyar noves polítiques contra la desigualtat que actuïn no en el terreny de la redistribució (impostos i despeses socials) sinó en el terreny de la distribució primària que fa el mercat. De la mateixa manera que avui s’accepta l’existència de polítiques reguladores per obligar les empreses a fer-se càrrec de les externalitats derivades de la contaminació, també caldrà fer el mateix amb la desigualtat salarial. Però en aquest terreny les noves polítiques reguladores necessiten que hi hagi un canvi en la teoria de l’empresa. És a dir, que es passi de l’actual model de gestió empresarial basat en l’ètica utilitarista, que beneficia el repartiment de l’excedent empresarial a favor dels propietaris, inversors i alts executius, a un enfocament basat en l’ètica de la justícia, que es relacioni més amb les oportunitats i el benefici de tots els interessats en l’empresa, incloent-hi la comunitat en la qual s’insereix.

El retorn del capitalisme monopolista i rendista

Tot i la importància de la desigualtat com a nou tret patològic del capitalisme d’aquest segle XXI, el que més ha sorprès els seus partidaris és un altre tipus de mutació: el retorn de les tendències del monopoli i del capitalisme rendista.

Però és potser en l’àmbit acadèmic i intel·lectual on està apareixent un qüestionament impensable fa pocs anys. En aquest sentit, és especialment interessant el gir que està fent l’Escola de Chicago en relació amb el monopoli. Aquesta escola ha sigut el bastió més important del pensament econòmic favorable al sistema de mercat i de lliure empresa. Aquesta posició s’ha distingit des dels anys de la postguerra per posar en qüestió la política antimonopoli dels liberals progressistes i dels socialdemòcrates. La seva idea era que els monopolis eren bons sempre que poguessin estar amenaçats per l’entrada de nous competidors, per remota que fos aquesta possibilitat. I, especialment, en l’àmbit de les activitats relacionades amb la tecnologia. Quan, fa una mica més d’una dècada, es va començar a pensar a penalitzar Google pels seus comportaments anticompetitius, alguns dels més significats partidaris d’aquesta escola de pensament van defensar que penalitzar Google pel fet de ser un competidor d’èxit era com un atac a la innovació i a la dinàmica competitiva dels mercats.

Però les coses han canviat. Avui el pensament sobre la bondat del monopoli està sent qüestionat des de dins de la mateixa Escola de Chicago. Per segona vegada en poc temps, l’abril passat l’escola de negocis d’aquesta universitat va organitzar un esdeveniment per discutir sobre els monopolis en temps de disrupció tecnològica. El més rellevant des del meu punt de vista no va ser tant la reaparició dels vells partidaris de la política antimonopoli com el fet que destacats representants acadèmics de l’economia de lliure mercat, com és el cas de Luigi Zingales, organitzador de les trobades, van proposar la creació d’un comitè interdisciplinari per promoure la regulació de les plataformes d’internet. És a dir, passar de l’actual model de gestió empresarial basat en l’ètica utilitarista, que beneficia el repartiment de l’excedent empresarial a favor dels propietaris, inversors i alts executius, a un enfocament basat en l’ètica de la justícia.

La crítica al capitalisme no implica, però, el qüestionament del sistema de mercat. La identificació entre els dos conceptes va ser propiciada pels liberals llibertaris que van monopolitzar el pensament d’Adam Smith en un sentit espuri. Adam Smith va ser un pensador molt més sofisticat i complex del que han sostingut molts dels seus pretesos partidaris. Smith es va mostrar sempre molt preocupat perquè els mercats fossin capturats i manipulats pels cercadors de rendes, perquè les grans empreses podrien transformar-se en instruments. És una llàstima que els socialdemòcrates i les esquerres en general hagin deixat que els liberals llibertaris s’apropiïn del pensament d’Adam Smith.

¿D’on sorgeix la preocupació actual sobre aquesta mutació del capitalisme? De diverses tendències observades les últimes dècades.

La primera és la concentració empresarial, tant en sectors industrials tradicionals -com la indústria química, farmacèutica o automobilística- com, especialment, en les noves indústries tecnològiques. En aquestes últimes la mutació és la transformació d’algunes tecnològiques innovadores en monopolis gegantins que amenacen tant el dinamisme innovador de l’economia com els consumidors i la sobirania nacional. Així, tot i que Facebook va començar sent una xarxa social, Google un motor de cerca i Microsoft un constructor de sistemes operatius i programari, avui totes aquestes empreses, amb l’ajuda de la intel·ligència artificial, s’han transformat en grans monopolis: Google té el 91% de les cerques; Apple el 45% del trànsit dels telèfons intel·ligents; Facebook el 66% de les xarxes socials, i Amazon el 37% de la venda a la xarxa. I aquests percentatges segueixen creixent. Una conseqüència és l’augment de poder de mercat d’aquestes empreses. Algunes investigacions assenyalen que en l’economia nord-americana vuit de cada deu mercats de béns de consum estan dominats per un petit nombre d’empreses. Això passa també en altres economies desenvolupades. Aquest poder de mercat permet que les empreses fixin preus per sobre de costos i extreguin renda dels consumidors.

Una altra preocupació prové de les tendències a l’amiguisme i a la recerca de rendes. És a dir, de les relacions de proximitat entre negocis i governs que hi ha darrere les privatitzacions practicades les dues últimes dècades del segle XX. Un amiguisme que entre altres efectes genera cicles de sobreinversió pública en certes activitats com les infraestructures, seguits de fallides. Un amiguisme que molt sovint va també de bracet de la recerca de rendes. Aquest comportament no només s’està produint en sectors propicis a aquest tipus d’activitat rendista, com les activitats concessionals, sinó que també està afectant grans sectors de la indústria mitjançant pràctiques col·lusives (cartelització). El resultat és que un nou capitalisme rendista està substituint el capitalisme ideal, el que es legitima mitjançant el “risc i ventura”.

Una altra font de preocupació són els elevats sous i altres tipus de compensacions dels alts directius d’aquestes grans corporacions, als quals ja he fet referència en l’epígraf anterior, així com la tendència a eludir el pagament d’impostos. Un comportament que porta els gestors empresarials a dedicar l’energia als seus propis interessos més que no pas a fomentar la inversió productiva i la productivitat. Finalment, una altra font de preocupació prové de la conducta de les noves plataformes digitals, que es tradueix en la precarització del treball i l’estancament i la reducció dels salaris.

El resultat conjunt d’aquestes tendències és una pèrdua d’eficiència i d’equitat de l’economia. Per aquest motiu la lluita contra els monopolis i les polítiques de defensa de la competència tenen avui un valor social que no és reconegut pels governs ni tampoc per l’opinió pública. En aquest sentit, la política de defensa de la competència avui és un vector essencial de la política social.

Què es pot fer per limitar el poder d’aquests grans monopolis? El debat tot just acaba de començar, però s’endevinen dues línies d’atac. D’una banda, alguns defensen la línia tradicional de la política de competència: prohibicions d’adquisicions de potencials competidors d’aquests grans operadors (per exemple, l’adquisició per part de Facebook de WhatsApp el 2014 o d’Instagram el 2012). En aquesta línia, alguns acadèmics estan anant més enllà i defensen la conveniència d’obligar els grans monopolis a desprendre’s d’algunes activitats o d’impedir que les grans empreses tecnològiques puguin oferir certs serveis propis en les seves plataformes perquè penalitzen els rivals. Així, Amazon sovint competeix amb altres venedors que fan servir la seva plataforma per vendre productes similars. Si en altres indústries s’han imposat limitacions d’aquest tipus, no hi ha cap motiu per no fer-ho també en el cas de les noves plataformes d’internet.

Una altra línia de propostes és obligar les grans tecnològiques a compartir les seves dades ( data sharing ) o afavorir que els consumidors puguin portar les seves dades a altres empreses ( data portability ). La nova llei europea (General Data Protection Regulation) obliga a la portabilitat així com al “dret a l’oblit”. En aquesta mateixa línia, altres estudiosos suggereixen anar més enllà i obligar les xarxes socials a compartir l’accés a les seves dades a partir de determinats graus de concentració.

Però no serà fàcil frenar aquestes tendències al monopoli. D’una banda, algunes de les mesures proposades són difícils de practicar. De l’altra, moltes d’aquestes mesures proposades no tenen un instrumental fàcil dins del marc i les institucions nacionals existents de política de defensa de la competència. En qualsevol cas, el debat sobre “la reinvenció del capitalisme en l’època del big data ” ja forma part del gran debat polític econòmic de les pròximes dècades.

Civilitzar el capitalisme o barbàrie

Diagnosticar les mutacions patològiques del capitalisme és, en qualsevol cas, més fàcil que oferir solucions políticament viables, és a dir, que siguin fàcils de portar a la pràctica. No es poden menysvalorar les forces a què s’enfronten els partidaris de reformar el capitalisme. Les recompenses de l’amiguisme i el rendisme són enormes. Els interessos particulars tenen una enorme capacitat i habilitat per bloquejar reformes, ja sigui a l’hora d’aprovar-les o d’implementar-les posteriorment, i fins i tot per revertir-les, com estem veient en el cas dels Estats Units amb les contrareformes financeres de l’administració Trump.

Però o bé els partidaris del capitalisme són capaços de dur a terme la seva reforma, o bé ho acabaran fent els seus enemics. El sentit d’aquestes reformes ha d’anar per la via de la reducció de la desigualtat i posar fi al poder de mercat dels nous monopolis. Dit amb unes altres paraules, l’objectiu ha de ser tornar a reconciliar capitalisme, progrés social i democràcia mitjançant un nou contracte social per al segle XXI. Perquè si no, qui sap si l’alternativa a la civilització del capitalisme no serà altra vegada la barbàrie que vam veure fa un segle.