Al juny, un mes especialment significatiu per a les reivindicacions LGTBIQ+, la marca Pronovias ha llançat un anunci protagonitzat per dues dones casant-se. No és la primera vegada que la firma catalana inclou un casament lèsbic. El 2019 ja es va atrevir a fer-ho per primera vegada. I dic atrevir perquè, a banda dels quantiosos comentaris de suport, s’han succeït també una allau d’atacs homòfobs greus, defensors del que consideren l’únic model de parella possible: el format per un home i una dona. Anteriorment, altres marques ja havien fet aquest pas, com és el cas de la firma novaiorquesa Reformation el 2018, o David’s Bridal, un any més tard. Però, jo em pregunto: ¿és coherent unir les reivindicacions LGTBIQ+ amb una concepció tan tradicional de l’amor i la feminitat?

El vestit de núvia, tal com l’entenem, té els seus orígens en el Romanticisme, quan la burgesia es posa al capdavant del poder polític, en detriment del monarca. Aquesta nova classe dirigent va liderar uns canvis socials determinants, com la forja dels estereotips de gènere que tenim avui dia o la idea de família que ens regeix ara mateix. Si bé el nou home burgès –i a diferència del noble– es farà en l’acció, en la rectitud moral, en la productivitat i en la participació política, la dona patirà les repercussions d’haver de representar l’altra cara de la moneda. La feminitat serà entesa com a debilitat i inferioritat intel·lectual i moral, per la qual cosa el principal paper de l’auca per a ella serà el de ser mare i esposa.

El vestit de núvia es forjà precisament en aquest context i va prendre com a font d’inspiració el ballet clàssic, ja que va ser precisament al segle XIX quan aquest gènere va viure un moment de gran esplendor. Concretament, el 1832, la ballarina Maria Taglioni, per interpretar La sílfide, va lluir per primera vegada una indumentària força curiosa i que encara segueix ben viva. Estava integrada per un tutú, que consistia en una faldilla feta a partir d’una mussolina vaporosa i centrífuga, una cotilla que estretia significativament la cintura i unes sabates amb un farcit de cotó a la punta. Una indumentària que va ajudar a configurar la idea de feminitat del moment, caracteritzada per la fragilitat, l’espiritualitat, la delicadesa i la idea d’ascensió cap a l'eteri, a més del color blanc, que al·ludia a la idea de puresa tant moral com sexual. Aquesta indumentària de ballet va repercutir en la moda de l’època, especialment de les noies joves, les quals també van inspirar-s’hi a l’hora d’escollir el vestit de casament. La voluntat era clara: visibilitzar socialment la seva adherència a la idea de feminitat esmentada i la seva subjugació a l’home. I a partir d’aquí i fins avui, s’ha fixat aquesta indumentària com la més habitual a l’hora de casar-se, de la mateixa manera que sobreviu generalitzadament la concepció normativa de la dona, la parella i la família. Per tant, i tornant a la pregunta inicial: ¿és coherent que un col·lectiu que intenta viure els amors, els afectes i les relacions d’una altra manera, participi d’una cerimònia i d’un vestit que representa la normativitat més naftalinosa?

Doncs senzillament... sí. Certament, l’anhel més immediat és el de reivindicar la cerca d’igualtat a l’alça i no a la baixa, és a dir, manllevar allò que ens empodera i no allò que perpetua la desigualtat. Però és important que no esperem del col·lectiu LGTBIQ+ un grau de coherència que no exigim a la resta de la població. En definitiva, perquè qui visqui la seva vida amb una congruència sense fissures, que tiri la primera pedra. Al cap i a la fi, els éssers humans estem fets a base de conflictes irresolubles, i no passa res. D’altra banda, també podríem qüestionar-nos si el compromís de Pronovias és sincer, o simplement estem davant d’un pinkwashing amb fins comercials. Però el que és realment important és no aturar-se en les bardisses quan estem lluitant pels drets i les llibertats. Urgeix reflexionar sobre la institució del matrimoni i el vestit de núvia i fins a quin punt ens ancoren al masclisme. Però també és important preservar el dret de les parelles homosexuals a dir que sí amb tota la pompa que desitgin. Que sí en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa i en la coherència i en el dret a no tenir-ne.