17/01/2015

Comprendre el que sembla incomprensible

3 min
Comprendre  el que sembla incomprensible

POQUES COSES SÓN MÉS CONNATURALS A LA VIDA HUMANA QUE LA VOLUNTAT DE COMPRENDRE. Aristòtil ho va dir amb més contundència en la primera línia d’un text que acabaria sent el llibre més influent de la filosofia occidental, la Metafísica : “Tots els humans desitgen per naturalesa saber”. Més que la vida, compartida amb animals i vegetals, ens caracteritza la interrogació constant per tot el que hi té a veure. Per això ens preguntem contínuament el perquè del que ens passa, sense que les respostes que trobem ens siguin molt sovint satisfactòries. Sobretot pel que fa a les coses més imprevisibles i, entre aquestes, precisament les que neguen la vida, l’estronquen o la fan malbé. La irrupció de la mort, que és, i ho sabem, indissociable de la vida, ja que la vida és sempre la persistència d’una cosa que tard o d’hora s’acaba, és el que més preguntes ens provoca. Sabem que la mort ens espera al davant, inexorablement, i tanmateix la seva arribada és sempre inesperada, perquè sempre ens la traiem del davant, com si no volguéssim veure-la. I el fet és que no volem.

Així, quan arriba, per molt que la veiem acostar-se de lluny, ens colpeix i ens dol, i més com més a prop la sentim, perquè només deixa absència darrere seu i ens fa sentir la nostra pròpia fragilitat. I aleshores ens preguntem per què, sense que cap resposta mèdica, que hauria de ser una explicació suficient, acabi de donar raó a una inquietud que el buit provoca. I quan la mort ve de la mà d’un crim, més inexplicable com més brutal, les respostes encara provoquen més preguntes. D’on prové la llavor de l’odi, com es nodreix el fanatisme capaç d’arrabassar vides indefenses, quina perversa racionalitat pot legitimar i impulsar la calculada planificació d’un assassinat orquestrat en la freda previsió de dotzenes de detalls? Davant de situacions complexes, la filosofia ben just ajuda, si no és a defugir les respostes simples, ràpides, automàtiques, estereotipades.

Mirar de massa a prop els esdeveniments ens fa cecs a la seva lògica. Mirar-los de massa lluny, tanmateix, en fa perdre la singularitat i ens aboca a la generalització abstracta. Quina és la distància justa? Com podem comprendre millor? Walter Benjamin s’ho va preguntar a propòsit de la nostra confrontació amb un text: què és millor, per preservar la seva força original, llegir-lo o copiar-lo? I ho va comparar amb la força d’una carretera, que varia segons si és recorreguda a peu o sobrevolada amb aeroplà. Qui vola, va dir, només veu com la carretera llisca pel paisatge, adaptant-se al terreny, mentre que qui va a peu descobreix sobre el territori cadascun dels revolts i ordena les perspectives. De la mateixa manera, va escriure Benjamin, qui llegeix sempre imposa al text el seu propi jo, transferint-li les seves preocupacions i les seves pròpies preguntes: per això, cada text és diferent en cada nova lectura. Però qui copia un text, al contrari, va dir, “deixa que el text li doni ordres” i sotmet la seva subjectivitat a la realitat d’un text que no es deixa modificar a caprici.

També la realitat, de vegades, si volem pensar-la a fons, en allò que té de nou, d’inversemblant o de brutal, reclama de nosaltres una certa suspensió dels judicis i dels prejudicis. Que ens deixem portar, ni que sigui per un moment esfereïdor, per la lògica aparentment incomprensible del que volem entendre i llavors que provem d’escoltar, encara que això pugui fer-nos mal i s’hi pugui revelar el que, altrament, no estaríem en condicions de veure. Perquè potser només si som capaços de descobrir el dibuix dels esdeveniments arribarem a entendre alguna cosa.

stats