Cap al 1907 van començar les obres de la Via Laietana, que comunicaria l’Eixample amb l’estació de França i el port. Per fer aquesta via ampla i recta com un fil, es van enderrocar sense contemplacions cases històriques i edificis dels tortuosos carrerons del barri vell que destorbaven. El Banc Hispano Colonial, que en va finançar la construcció amb la venda de parcel·les, fou dels primers a establir-s’hi (núm. 3). Ho va fer el 1913 i, per ressaltar la categoria de l’entitat, hi van afegir dues torres de semblança medieval. Un lluïment estètic seguit amb clara rivalitat en altres edificis, amb columnes, frisos, balcons de pedra i escultures a la façana. D’exemples d’ostentació en tenim a la Companyia Arrendatària de Tabacs (núm. 8), l’al·legòrica torre que simula un far de la naviliera Transmediterrània (núm. 2) i a la Caixa de Pensions, obra del 1917 d’inspiració gòtica i amb una captivadora torre (núm. 56).

Nou pol d’atracció

La Via Laietana va atraure grans negocis i cases senyorials i, segons La Veu de Catalunya, esdevindria “una representació de riquesa quasi tan gran com la de la resta de la ciutat”. L’enlairament definitiu, amb la confluència del poder polític, empresarial i residencial, el donaria Francesc Cambó quan el 1923 s’hi va fer construir un contundent edifici d’oficines per als seus negocis, amb un habitatge a l’àtic i un fascinant jardí privat (núm. 30).

A la Via Laietana, però, hi faltava un emblemàtic edifici públic que estigués a l’altura. I va arribar amb Correus i Telègrafs, obra dels arquitectes Josep Goday i Jaume Torras. Els dos col·laboraven amb Puig i Cadafalch, que els va animar a presentar-se al concurs per aconseguir el contracte. Goday era un estret col·laborador seu, amb qui l’unien més coses: tots dos eren de Mataró i apassionats per les matemàtiques. Però quan el 1915 van guanyar davant quinze candidats, a Goday li va entrar un calfred. Ens ho explica l’arquitecte Marc Cuixart, net de Josep Goday, que havia sentit de la seva àvia Adela l’agredolça reacció davant el triomf. Goday li va dir capcot: “La bona notícia és que hem guanyat el concurs per construir Correus; la dolenta, que em quedaré sense feina”. I és que dels cinc projectes seleccionats com a finalistes, un era del mateix Puig i Cadafalch! Goday temia que el totpoderós Puig i Cadafalch, de caràcter fort, li tanqués el futur com a arquitecte, però va ser tot el contrari.

La funcionalitat d’una obra monumental

Goday i Torras van guanyar perquè, segons el jurat, el seu projecte s’adaptava millor al terreny irregular, de quatre costats amb angles desiguals, i resolia la llum natural i artificial, la ventilació i la calefacció -de carbó-, la durabilitat dels materials, la ubicació i el drenatge de les aigües residuals -aleshores els sanitaris desprenien fortes olors-, i l’espai de desinfecció de les saques de correus. També va ser important la impermeabilització del soterrani, detall important a l’estar en un solar humit (comprat a l’exalcalde Josep Collasso; el solar era curt i el van ampliar enderrocant els immobles entre dos carrers que arribaven a la Via Laietana, Gignàs i Ample, que va quedar estroncat pel nou edifici; el 1919 el carrer Gignàs, darrere de Correus, va passar a dir-se Àngel Baixeras). El jurat també va valorar la solució a una de les exigències del concurs: que els carruatges de correus no entressin a l’edifici per no causar trepidacions als aparells telegràfics. Van instal·lar una marquesina a la part del darrere per al resguard de la pluja, amb una porta per a l’entrada i una per a la sortida de les saques.

Cuixart, especialitzat en la rehabilitació d’edificis històrics i professor universitari, és un gran coneixedor de l’obra del seu avi i és coautor del llibre Josep Goday Casals. Arquitectura escolar a Barcelona. Segons Cuixart, els dos arquitectes van guanyar sobretot per haver previst la funcionalitat interna del que seria un gran complex de personal i equipaments. Goday i Torras van preveure l’aspecte pràctic d’una estructura que concentraria la direcció i les unitats administratives i auxiliars, la Caixa Postal i els molt sol·licitats apartats de correus, a més de tots els carters de Barcelona, que sortirien a repartir des d’aquestes instal·lacions. Per tant, calia definir bé els itineraris i els espais de treball del personal, el recinte de l’atenció al públic, la facilitat de càrrega i descàrrega de la correspondència i la ubicació dels aparells telegràfics i locutoris telefònics.

La rivalitat entre Correus i Telègrafs

Correus i Telègrafs eren dos móns distints, un altre aspecte que Goday i Torras van copsar de ben antuvi. Correus necessitava grans espais per a triatge i emmagatzematge, mentre que Telègrafs els requeria per als voluminosos aparells de telegrafia. Més encoberta era la rivalitat entre els dos serveis, així que van optar per solucions salomòniques. Més o menys la meitat dels 20.000 m per a cadascú, entrades diferents per als empleats -els de Telègrafs per Via Laietana i els de Correus per la Fusteria-, i l’atenció al públic a parts iguals: les finestretes de l’esquerra per a Correus, les de la dreta per a Telègrafs. I, per a resoldre desavinences, una sala conjunta al primer pis, damunt de l’entrada (avui, sala d’actes).

A través d’un conveni amb l’Estat, l’encarregat de construir l’edifici va ser l’Ajuntament de Barcelona, que va adjudicar les obres al Banc Hispano Colonial (casualment, l’accés és a la plaça que des de 1883 porta el nom d’Antonio López, primer president del banc). El pressupost era de 2,46 milions de pessetes, 6,15 milions comptant les modificacions posteriors i la compra dels terrenys. L’ajuntament pagava al banc una quantitat mensual per les obres, i l’Estat pagaria a l’ajuntament quinze anualitats de 386.666,67 pessetes. Per trobar finançament, l’ajuntament va emetre 1,5 milions de pessetes en deute públic al 4,5% d’interès anual. La construcció va ser molt llarga i va patir força canvis des del 1915, quan van començar les obres, fins que es va obrir al públic el 1929. Enmig, conflictes obrers, retards administratius i diverses pròrrogues de construcció-de dos anys cadascuna-, que van exasperar a més d’un. A la dècada de 1950 es va ampliar amb un edifici separat i comunicat per un pont. Ara es prepara una nova reforma, ja que l’edifici es cedirà a la ciutat per situar-hi, a més d’una oficina de Correus, com ara, un gran centre d’innovació digital per a empreses tecnològiques, un espai veïnal i fins i tot un restaurant.

Bellesa exterior i interior

D’estil noucentista, els arquitectes de l’edifici de Correus van dibuixar la façana amb grans vidrieres rematades per frontons triangulars, però els promotors volien realçar-ne la monumentalitat, així que les van haver d’embellir amb columnes i capitells. També van afegir més esgrafiats i medallons, van adornar el perímetre de la teulada amb gerros i, per aparentar més pompositat, van allargar i engrandir les escales cap a les vores. Per ennoblir la part superior de les quatre robustes columnes de l’entrada principal (originalment dues de modestes, de l’alçada d’una única porta), van encarregar a Manuel Fuxà quatre figures femenines amb referències a les comunicacions. Eusebi Arnau, col·laborador de Puig i Cadafalch i consogre de Goday, va esculpir l’escut de Barcelona per a la porta del carrer Fusteria.

Marc Cuixart ens assenyala l’escut borbònic al capdamunt de la porta principal. Inicialment era discret i estava situat a la meitat de la façana, però, com que la insígnia reial havia de lluir, van haver d’encarregar a Pere Jou que n’esculpís un de gegantí. Està rodejat per un collar del Toisó d’Or i amb lleons, ocells, nens alats i fruites. I una curiositat que remarca Cuixart: la corona superior era de bronze i va desaparèixer a la Segona República.

Al projecte inicial només hi constava una torre, però, per refermar-ne la majestuositat, en van aixecar tres, situades als costats més visibles. Dues, una molt més alta del previst, donen al front marítim, amb més perspectiva per contemplar l’edifici. A més de la façana, de pedra de Montjuïc -igual que les escultures-, a dins hi trobem altres detalls artístics. Al sostre de l’espectacular vestíbul, a cada pilar de la claraboia hi van encabir quatre pintures semicirculars, obra dels noucentistes Francesc Canyelles, Francesc d’Assís Galí, Francesc Labarta i Josep Obiols, coordinades pel primer. Amb al·lusions a les comunicacions, cadascú les va dividir en tres composicions distintes d’escenes mitològiques, excepte la d’Obiols, que va introduir globus aerostàtics i la “modernitat” que representava l’incipient correu postal aeri.

Amb el gran i sumptuós Correus i Telègrafs (amb capella inclosa), es volia demostrar la fortalesa de l’Estat en un sector clau de la societat del moment. Amb tot, sobta que per a la visita del rei Alfons XIII a l’Exposició Universal de 1929 els empleats ocupessin precipitadament les estances, mig buides, i que en canvi no s’inaugurés mai. El més protocol·lari que hem trobat és el tràmit notarial de traspàs, de l’obra acabada, de l’ajuntament a l’Estat. Per què el rei no va inaugurar el fastuós Palau de les Comunicacions? Potser perquè no va tenir temps, o perquè no era prudent fer-ho donades les vagues encobertes dels empleats, o perquè la Cambra de Comerç no critiqués la lentitud del repartiment postal per a tota la ciutat concentrat en aquest edifici, al qual, a més, se li retreia que estava molt apartat del centre. O qui sap.

L’històric edifici continua i continuarà oferint el servei postal. I, si són nostàlgics, encara poden enviar telegrames. L’únic que ha canviat és que al sorollós repic mecànic l’ha substituït el tènue teclat d’ordinador.