MèxicL’aparcament és un descampat de terra enorme, ple de pols que aixequen els cotxes en arribar. Quan la pols s'esvaeix, deixa al descobert jocs de punteria i diverses atraccions de fira, de colors i llums que s’enlairen uns quants metres cap al cel. Aquesta gamma d’estímuls visuals –una mica de pel·lícula– es complementa amb una alternança entre reggaeton i música norteña mexicana, una capa transparent i sonora que envolta centenars de persones, la majoria vestides amb botes vaqueres, barrets, pantalons texans i camises de quadres. Se senten converses en espanyol, anglès, o una barreja de les dues llengües. Perquè som a Mèxic, però a poc més de dues hores en cotxe dels Estats Units. 

Aquests centenars de persones caminen com formigues entre les barres amb cerveses i micheladas, les diferents parades de tacos, gorditas farcides de nutella i molts altres plats d’aquesta zona, i les petites botigues de roba i accessoris. Tot està muntat al voltant d’una gran plaça rodona, una mena de plaça de toros, on tenen lloc les múltiples disciplines esportives del rodeo.  A les grades de la plaça de toros també hi ha venedors ambulants anunciant els seus productes mentre els espectadors gaudeixen de les competicions. Quan se’n vagi el sol, un grapat de cavalls i els seus genets encendran una gran foguera i donaran inici a les competicions de ball al ritme de l’orquestra de torn.

Són les festes de La Misión, un poble de gran tradició vaquera al nord de Mèxic, a prop de la costa del Pacífic, dins de l’estat de la Baixa Califòrnia. Tota la zona beu d’aquesta herència cultural que també comparteix amb altres estats del nord de la regió fronterera, com Sonora o Chihuahua, i amb part dels Estats Units.

De fet, a Mèxic, la charrería, que és el màxim exponent d’aquesta tradició –o art– en la versió mexicana, està considerada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des del 2016, tot i que té un punt de diferència amb el rodeo, més estatunidenc i centrat en la competició i l’espectacle. La charrería té una part més ritual i de cerimònia. La vestimenta també és diferent: els charros porten barrets d'ala ampla com l'andalús, i els dels rodeos són barrets de vaquer.  

Les festes de La Misión i els espectacles als estats del nord de Mèxic són rodeos, no charrería, per la influència dels EUA. I se celebren en molts altres racons d’ambdós països des de fa dècades. Però el que és més nou és que cada cop les dones van tenint un paper més important dins d’aquesta cultura tradicionalment patriarcal. 

Un grup de dones a Texas

Els orígens d’aquesta tradició es remunten a l’època de la conquesta espanyola, quan els ramaders d’allà van portar els seus costums a Llatinoàmerica i es van barrejar amb la cultura de la zona, en aquest cas, la mexicana. Quan aquest corrent va arribar als EUA, va mutar una mica més i es va barrejar amb els detalls identitaris d’aquest país. Ara, a les dues bandes és un batibull històric i binacional que consisteix en demostrar la destresa dels genets. Als EUA està molt lligat a la música country i al nord de Mèxic amb la música norteña. 

Però en aquells inicis, al segle XIX, tot girava entorn de la figura de l’home. Encara haurien de passar dècades, fins als anys 40 del segle XX, perquè a Texas, EUA, un grup de dones s’unís per crear una disciplina específica femenina, perquè també elles tinguessin un espai dins d’aquest espectacle. El grup de dones es va institucionalitzar com a Associació de Rodeo Professional de Dones (WPRA, per les seves sigles en anglès) i així va ser com van néixer les carreres de barrils, una competició exclusivament femenina. Es tracta d’una carrera contra rellotge on les amazones han de recórrer tres barrils fent una imaginària forma de trèvol. Per cada barril tombat o per caure del cavall hi ha una penalització, i guanya qui ho completa en menys temps. Per proximitat, els estats del nord de Mèxic van començar també a implementar aquesta disciplina entre els anys 80 i els 90. 

Valentes obrint camí 

A uns pocs metres de la plaça de toros de La Misión, Valeria Bermúdez, muntada sobre la seva euga Humata, no parla amb ningú, per mantenir la concentració. D'aquí a uns minuts l’anunciaran pels altaveus i sortirà a tota velocitat esquivant amb destresa els barrils per proclamar-se campiona de la competició. Però ara busca claredat mental per repassar la seva estratègia sense distraccions. Sap que quan entri a la plaça de toros volant sobre la Humata, amb l’adrenalina a mil, la ment se li posarà en blanc, els minuts passaran accelerats i no serà conscient ni del que crida la gent, ni del que diuen pels altaveus, ni de res, només de gaudir i, si pot ser, guanyar sense patir cap accident. “És una sensació molt maca”, diu. Té 22 anys i porta des dels 9 muntant i entrenant-se, tot i que ningú a la seva família es dedicava al rodeo. Nascuda a Rosarito, Baixa Califòrnia, el 2023 es va proclamar campiona estatal i durant tot el 2024 no ha parat de guanyar.

Però ella no és l'única que destaca als rodeos d’aquesta regió. Ara, les dones no només participen en aquesta àrea, sinó que també competeixen en categories on anteriorment només hi havia homes. És el cas de la campiona Johana Acosta, de Baixa Califòrnia, que participa en el que s’anomena llaç de vedell, on se surt galopant i s’ha d'atrapar amb el llaç i amarrar un vedell en menys de 25 segons, desmuntar del cavall ràpid i lligar-li tres potes.

Guanya qui completi la tasca en menys temps. En una entrevista online a un dels ranxos on se celebren habitualment rodeos, explica que va començar en aquest món quan tenia dos anys, perquè tota la seva família competia. Després, durant anys va estar competint en ponis, fins que va poder muntar cavalls i va passar un temps fent carreres de barrils. Ha sigut multiguanyadora de campionats nacionals i estatals de llaç de vedell i aquest any per primera vegada ha competit també als EUA. 

També destaca l’Athena Rivera, en el seu cas en la disciplina més coneguda i més perillosa: genet de toros. El genet ha d’aconseguir mantenir-se vuit segons sobre el llom del toro, que es belluga enfurismat.

Només pot agafar-se amb una sola mà d'un pitral amb una ansa a sobre del coll de l’animal. El passat mes de maig, a l’estat de Sonora, s’anunciava el primer rodeo en què participaven dues dones en aquesta disciplina: l’Athena Rivera i la Rebeca Cervantes. Elles són una inspiració per a moltes. Com diu la Valeria Bermúdez: “Poques dones ens atreviríem a enfilar-nos en un toro tan gros i ella [l’Athena] ha guanyat competicions”.