A principis d’aquest 2023 l’escriptor britànic Hanif Kureishi va comunicar a través de Twitter que havia patit un greu accident mentre passava uns dies de vacances a Roma amb la seva esposa, Isabella D’Amico. Tornant de sopar, van travessar junts els jardins de la Villa Borghese, i molt a prop de la Piazza del Popolo va patir un mareig. Va caure a terra amb tanta mala sort que es va trencar el coll. Kureishi, guionista de La meva preciosa bugaderia i autor d’El buda del suburbi, ha quedat amb una paràlisi absoluta. Ni tan sols pot agafar un bolígraf o teclejar quatre paraules al mòbil. “Puc parlar, però també puc escoltar”, explica a través dels textos que va dictant als seus fills i que ells pengen amb diligència a Twitter en forma de fil i al blog The Kureishi Chronicles. “El meu pare és un ésser social. Necessita comunicar-se. No seria ell sense parlar amb els altres, sense preguntar-los per la seva vida”. Les noves condicions de Kureishi exigeixen moltes atencions i, per tant, l’escriptor ha convertit el blog personal en un sistema d’ingressos. A través d’una subscripció gratuïta, els lectors poden rebre els textos de Twitter al correu electrònic. Però ofereix un seguit de modalitats de pagament que permeten accedir a articles més elaborats, les seves obres i els seus arxius personals. Kureishi, acostumat a l’autoficció, intenta aprofitar les seves circumstàncies: “No recomanaria a ningú tenir un accident com el meu. Però no poder moure’s, no poder llegir els diaris ni escoltar música i estar aïllat als afores de Roma és bo per a la creativitat”, lamentava fa unes quantes setmanes. Els escrits, que envia cada tres o quatre dies, no han perdut el sentit de l’humor. “Com ja se'n deuen haver adonat els meus lectors més perspicaços, després de l'incident del peix, ara estic més familiaritzat amb la maniobra de Heimlich que amb el cunnilingus. No per estar greument ferit es deixa de pensar en el sexe. De fet, et pot portar a pensar més en el sexe. Potser amb el temps seré capaç de fer un lleuger cunnilingus, i procuro imaginar-me a mi mateix més com un home amb la boca plena de mango que no pas com l'última imatge que tinc de mi mateix, desesperat intentant obrir una bossa d'anacards utilitzant només les dents i una paret de maons”. Dictar les idees als seus fills ha comportat certes tensions familiars: “Ahir, com deveu haver sabut pel meu fill Carlo, tot va ser una mica catastròfic perquè el que vam escriure al blog després ho vam perdre. Segur que a tots us ha passat alguna vegada. Però aquest sistema és cansat i hi va haver llàgrimes i retrets. Vaig acusar la Isabella de posar-se com si fos la Bette Davis. I ella em va dir que m’havia comportat com si jo, Marcel Proust, hagués escrit A la recerca del temps perdut en un rotlle de paper higiènic on un passavolant s’hagués eixugat el cul. Aquest matí, els meus dos nous amics, la senyoreta S i el Maestro, han vingut a la meva habitació per baixar junts a fer un cafè al bar, però l’infermer m’ha dit que estava ocupat i que no em podia empènyer”. Kureishi fins i tot ha organitzat un taller de narrativa. Els subscriptors de pagament poden enviar els seus textos a The Kureishi Chronicles i els millors rebran l’assessorament personal de l’escriptor. 

És commovedor anar rebent els textos de Kureishi, on traspua el seu estat d’ànim. Records, experiències i reflexions de vida. Una quotidianitat tràgica amb instants còmics, acompanyada per l’amor familiar però també per les misèries que comporta tota malaltia greu. I l’estranya sensació d’estar sent testimoni privilegiat d’un acte molt íntim: llegint una magnífica novel·la a mesura que el seu autor la va escrivint.