La primera vegada que vam sentir a parlar de les Mitford, les germanes angleses més famoses del segle passat, va ser a meitat dels anys vuitanta, gràcies a Miss Lourdes Pol, la nostra pacient, minúscula i nonagenària professora d’anglès: “Young ladies! You are as wild as the Mitford sisters!", va dir-nos, si fa no fa, un dia que no podia més, amb aquell to de veu que tenia que, tot i sonar suau, resultava, a més d’eficaç, molt contundent.

Equiparar-nos en salvatgisme a les Mitford va ser una forma elegant de dir que érem impossibles. Per separat les meves germanes i jo som bastant portables, amenes, fins i tot. Però totes plegades resultem, sense debat, huracanades. Parlem una sobre de l’altra, ens passem de llestes i de gracioses sistemàticament, creiem amb total convicció tenir la raó (cadascuna la seva) sobre qualsevol tema, som expeditives, contradictòries, impertinents, ciclotímiques, tenim dèficit d’atenció, som rancunioses, tot i que desmemoriades, rabioses i impacients; en definitiva, esgotadores.

Els nostres progenitors, quan encara érem menors d’edat, van asseure’s a fer números per tal de saber si la seva economia suportaria, en primer lloc, contractar una institutriu o similar (una excaporala de la guerra del Golf, per exemple) que es fes càrrec de nosaltres i, segonament, poder llogar un pis alternatiu per fugir-hi a viure deixant-nos a nosaltres quatre instal·lades a la casa familiar. Vaja, que ens volien abandonar. Després de molts càlculs van arribar a la conclusió que els estalvis no donaven prou de si, i tot i que nosaltres ens vam fer la il·lusió que la cosa prosperaria, van haver d’aguantar-nos fins a les nostres respectives majories d’edat. Tenim la sensació que si sumen tot el que s’han arribat a gastar, tant l’un com l’altre, en psicòlegs, potser els hauria sortit més a compte independitzar-se.

Les germanes Mitford, digués el que digués Miss Pol, per descomptat, no tenen res a veure amb nosaltres, excepte pel fet que són moltes. La Nancy i la Jessica van ser molt més brillants i mundanes, la Pam segur que va ser millor amazona, la Diana i la Unity eren feixistes directament i nosaltres som, com a mínim, socialdemòcrates.

Tot plegat ve a tomb de la feliç publicació, per primer cop en castellà, de ¡Esperadme! (Catedral), les memòries de la més petita de les Mitford, la Deborah, duquessa de Devonshire, Debo per a la família (1920-2014), que és un llibre, a més a més, amb la millor portada de tots els que poblen actualment els expositors a les llibreries gràcies a la foto de la vella duquessa sostenint dues de les seves gallines i posant darrere d’un pavelló.

La Deborah Mitford no és una intel·lectual com ho va ser la Jessica, ni és estrictament una novel·lista, una escriptora professional, com ho va ser la Nancy, la més famosa de totes les germanes, però té una ploma àgil, és irònica, directa i encantadora. El llibre, tot i tenir més de 500 pàgines, és de lectura lleugera, passa sol, i és perfecte per als fans de The Crown o Dowton Abbey o per als que ho siguin, com és el meu cas, de Retorn a Brideshead. També agradarà als que en el passat van disfrutar amb sèries mítiques com ara Upstairs, downstairs o La duquessa de Duke Street.

Aquí, tot i això, no topem amb la veu d’una arribista o amb la d’una guionista que idealitza la vida d’amos i criats, sinó amb la d’una insider, malgrat tot, gens condescendent. Sarcàstica, ràpida, trapella i glamurosa, la més petita de les Mitford ens explica l’autèntic funcionament de les honorables d’entreguerres, la caiguda dels privilegis de l’aristocràcia anglesa i colonial i com la seva casta va passar d’exercir el poder des de la Cambra dels Lords a convertir-se en un souvenir i, malgrat tot, aguantar el tipus gràcies a la combinació de tenir la cara molt dura i de seguir fruint de lliures esterlines a gogó (heretades, per descomptat). Sense cap mena de cursileria i amb la típica, i, tot i el que assegura el tòpic, no tan fàcil de trobar, flegma britànica, la duquessa de Devonshire ens mostra la decadència d’una classe social, l’avorriment de les joves de casa bona i rural, la total absència de correcció política pròpia del patriciat, el masclisme al qual ella i les seves germanes s’enfrontaven amb altes dosis d’excentricitat i sense un àpex de feminisme o l’habilitat de suportar amb equidistància (noblesa obliga) les inevitables i constants tragèdies proveïdes pel destí, a saber: l’intent de suïcidi de la seva germana nazi, íntima de Hitler; la mort accidentada del seu cunyat (casat amb Kick Kennedy, la germana d’en John F. Kennedy); haver de convertir-se en una empresària brillant per salvar el patrimoni tot i no haver estat educada per a res més que per saber caçar a cavall o haver de conviure amb el seu marit, un alcohòlic sense remei...

Una desfilada de personatges originals als quals no els importava gens l’opinió dels altres (perquè s’ho podien permetre), la defensa preecològica i prebrexiter del paisatge i la ruralitat, la recreació, gens nostàlgica però reconciliadora, zero psicoanalítica (noblesa obliga, altre cop), de la infància, la joventut i dels dies de glòria... Un llibre, en definitiva, sincer i divertit en el qual es fa un esforç per recrear el passat intentant entendre les particularitats dels éssers estimats, sense rancúnia i amb humor, i en el qual els detalls i les trifulgues domèstiques es mesclen amb grans esdeveniments i personatges històrics. Si volen passar una estupenda i reconfortant estona, llegint arraulits al sofà tapats amb una manta d’Ezcaray, no ho dubtin, aquest és el seu llibre.