DamascNo arriben trens a Damasc. No obstant això, la seva estació, una de les més ambicioses de tot Mig Orient, s'alça com una de les majors obres de la ciutat. Completament buida. Va aspirar a ser el nexe d'unió de l'antic Imperi Otomà l'any 1908. Des d'Acre i Haifa, ciutats properes al Mediterrani, i les mines de fosfat, pròximes a Ma’an, fins a la Meca, l'Estació de Hiyaz en la capital siriana va ser un dels recursos estratègics més rellevants de l'autoritat otomana. Una locomotora encarregada per Mehmed V –l'últim sultà– als enginyers alemanys és l'únic vestigi que recorda als damascens el propòsit original de l'edifici. Ara, sobre la superfície de la vella màquina han col·locat els rostres de centenars de sirians desapareguts pel règim de Bashar Al-Àssad. Un últim viatge cap a una destinació desdibuixada. També per al seu arquitecte, el madrileny Fernando de Aranda, el llegat del qual s'ha oblidat.

Nascut a Madrid el 31 de desembre de 1878, va ser un diplomàtic i arquitecte espanyol. Aranda va convertir la ciutat de Damasc en el seu tapís. Des del barri romà, amb el seu decumanus intacte, fins a la Plaça dels Omeia, els edificis d'Aranda conserven els aires neo-otomans de principis del segle XX. La Universitat de Damasc i l'antiga Facultat de Dret, el Banc Central, l'hotel Zenobia a Palmira, on es va allotjar Agatha Christie, i l'estació de trens de Hiyaz, la seva obra estrella, van configurar l'estètica de l'Imperi Otomà fins i tot després de la seva caiguda. L'Estació de Hiyaz vibra amb nostàlgia. Una època antiga que ha conservat el seu color amb l'estil “arandí”. L'edifici s'alça com un palau, un per al poble. L'estació es conserva com una càpsula del temps. Aranda la va idear perenne, perpètua, com la resta de les seves obres, les quals resulten un miratge de la quotidianitat otomana de la Belle Epoque.

“Fernando de Aranda és un mirall per a entendre la Síria actual”, assegura Joan Serrat, exambajador espanyol a Damasc. Aranda tenia una particular manera d'observar la ciutat dels Omeies. Es fixava en els seus orígens com a ciutat per a retornar-li la seva contemporaneïtat. El soc, per exemple, era un dels seus espais predilectes. Passejava entre mercaders i comerciants, comprava catifes i pintures, però, sobretot, observar la seva forma cilíndrica, els seus murs interiors, els seus detalls i siluetes, ara perforats per l'artilleria del bombardeig i les bales perdudes de quan els rebels van apuntar els seus Kaláshnikov al cel per a celebrar la caiguda del règim d'Àssad. L'arquitecta i investigadora del Col·legi Oficial d'Arquitectes Carmen Serrano d'Haro Martínez el defineix com “un creador sensible al destí de l'edifici”. “No era un mer decorador de façanes”, sentència Serrano. Aranda es va enamorar de Damasc. La seva fascinació per la ciutat ho va portar a orquestrar alguns dels seus barris i residències, com Ildefons Cerdà amb l'Eixample de Barcelona.

“Aranda és un símbol d'alguna cosa que ja no existeix”, subratlla Serrat. “Va ser un dandi cosmopolita que ja no encaixaria en el nostre món cada vegada més polaritzat”, assegura. La facilitat d'Aranda amb la gent ho va convertir durant els últims anys de l'Imperi Otomà en l'únic enllaç amb Occident. Va representar les funcions de diplomàtic, com a Consul Honorari, entre 1912 i 1936, no sols per a Espanya, sinó també per a altres països europeus, sobretot durant la Primera Guerra Mundial pel paper neutral dels espanyols. I, a Síria, com a arquitecte des de 1906 malgrat no tenir la titulació necessària. Va dissenyar Damasc sense ser realment arquitecte. “Però ho buscaven a ell. No volien un títol, volien una obra artística”, diu Serrat. Cada projecte que va edificar va comptar amb un enginyer que feia els càlculs per ell.

El protegit del sultà

Fernando d'Aranda sempre va ser el contrast entre Orient i Occident. El seu pare, nascut a Madrid en 1864, va ser un prestigiós músic format a Bèlgica que va actuar a París i va ser professor en el Conservatori de Madrid. Va ser en la capital francesa on el sultà turc Abdul Hamid II el va conèixer i li va oferir ser el músic major de palau a Istanbul, així com el director de les bandes imperials militars. Fernando d'Aranda es va criar a Istanbul, envoltat de luxe i comoditats palatines. La seva educació va ser vasta i va arribar a parlar cinc idiomes: espanyol, francès, alemany, turc i àrab. La família Aranda va romandre a la capital otomana fins a 1909, quan van decidir tornar a Espanya i instal·lar-se a Barcelona. Aquest mateix any, Gaudí ultimava un dels seus treballs més rellevants, la Pedrera. Fernando d'Aranda als seus 31 anys es va interessar per l'arquitecte català, no obstant això, alguna cosa li deia que no pertanyia a aquest lloc. “La seva biografia té moltes ombres, va emprendre la seva vida en solitari molt aviat”, detalla Serrat. En 2005, sota la supervisió de l'Ambaixada espanyola a Damasc i la col·laboració de l'Institut Cervantes, Alejandro Lago i Pablo Fernández Cartagena van documentar la vida de Fernando d'Aranda en un volum bilingüe en castellà i àrab. “Sabem que es va enamorar de Damasc, mai va voler anar-se”, assegura el diplomàtic.

“Va ser mimat per la societat siriana”, sentència Serrat, qui creu que Aranda és la clau per a entendre la geopolítica actual siriana. “Va ser una rara avis, era un home del món, dotat com a artista i cosmopolita”, descriu l'exambaixador. Durant els principis del segle XX, Aranda va construir bona part dels edificis damascens, sota la protecció directa del sultà. Un dels seus primers projectes va ser la Casa Abid de 1906, així com el Rectorat i la Facultat de Teologia i Dret de la Universitat de Damasc en 1923, actualment el Ministeri de Turisme.

“És un autèntic orgull que un espanyol participés en el germen de la universitat”, somriu Marwan Al-Raeei, director oficial de rànquing de la Universitat de Damasc. Explica que els plànols dels edificis estaven antigament exposats, però es van guardar per a la seva conservació durant la guerra civil de 2011. Al-Raeei es nega a mostrar-los perquè és una informació sensible subjecta al permís del nou Ministeri d'Informació sirià. No obstant això, està orgullós de mostrar la universitat, els edificis de la qual conserven l'arquitectura original. Un immens pòrtic dona la benvinguda al Rectorat, en el seu interior diverses escultures i relleus de principis de segle es conserven a la perfecció. “Tenim uns deu estudiants espanyols i no crec que sàpiguen que el cor de la universitat va néixer del cap d'un espanyol”, comenta Al-Raeei.

Una estació sense amo

L'ambiciós projecte va unir Damasc amb Medina, actualment l'Aràbia Saudita, entre 1908 i 1916 per a portar als pelegrins fins a la Meca. “D'aquesta manera, volien evitar els saquejos que cometien les tribus beduïnes sobre les caravanes”, detalla Serrat. No obstant això, mai va arribar a complir aquest propòsit. La línia ferroviària es va viciar per la incipient incertesa global. En 1914 esclata la Primera Guerra Mundial. L'Imperi Otomà, aliat dels alemanys, va tenir un paper passiu durant els primers mesos d'ofensiva. No obstant això, va accelerar la construcció de la seva xarxa ferroviària. En 1917, el sultà Mahmed V va encarregar a Aranda construir l'Estació de Hiyaz, ja que volia convertir-la en un símbol d'unitat. Es va edificar amb l'ajuda de voluntaris i soldats, a més dels seus obrers.

Aranda no va escatimar en despeses. Va aixecar dues àmplies plantes i va manar portar taulells de Talavera de la Reina per a decorar l'interior. Va dissenyar les vidrieres amb colors vius per a projectar la llum meridional sobre les parets blanques i, per al sostre, va dedicar fustes fosques de banús. La seva construcció va costar 283.000 lliures d'or, una petita fortuna per a l'Imperi Otomà: per a abaratir el pressupost van ocupar com a mà d'obra a joves del servei militar obligatori.

La finalitat religiosa es va substituir per la militar. Durant la Primera Guerra Mundial, el tren va transportar soldats als extrems de l'imperi. El projecte va ser interromput a causa de la Revolta Àrab, provocada en el marc de la guerra. El sultà va declarar la guerra santa contra els Aliats, la qual cosa va produir una sèrie d'alçaments en territoris musulmans tant a Àfrica com a Àsia. La tardor de 1918 unitats britàniques van vèncer als turc-alemanys i van deixar indefensa la capital. L'Imperi va capitular en total rendició. Dos anys després, l'Estació de Hiyaz va estar llesta per a veure caure als otomans.

Si a l'agost de 1914 l'exèrcit imperial el componien 600.000 soldats, després de la guerra a penes van quedar 33.000. Més d'un milió de desertors s'estenien pel país, saquejant, paradoxalment, també la xarxa ferroviària de Hiyaz. La guerra va arruïnar el país. Es van gastar més de 398.500.000 de lires turques i, sense diners ni soldats per a controlar el territori, en 1922 l'Imperi Otomà va perdre la seva hegemonia. L'Estació de Hiyaz va ser el projecte més important d'Aranda i, no obstant això, l'últim que va fer sota el seu nom. Va continuar treballant però des d'un paper més discret amb arquitectes francesos.

Després de la caiguda de l'Imperi Otomà en 1920, l'estació va substituir el transport de soldats pel de presoners fins a 2004, any en què va caure en desús. “Mai va haver-hi una estació, l'estació estava buida”, detalla el diplomàtic, que durant el seu mandat mai va veure un tren arribar a Damasc. Fa més de 20 anys que l'estació es va buidar per a la seva remodelació. No obstant això, mai es va dur a terme. En 2020, el dictador Bashar Al-Àssad va llogar l'edifici a una empresa la intenció de la qual era convertir-lo en un hotel. Actualment, el projecte està congelat i l'edifici envoltat de ruïnes i formigó. Una maqueta del projecte encara deixa veure les velles intencions del recinte, que, més que ser una estació o un hotel, és un espai d'exposició buit.

El perdó de Déu

Fernando d'Aranda va tenir dos fills amb el seu primer matrimoni amb una dona grega, qui per desavinences es va separar de l'arquitecte i es va mudar amb les criatures a Beirut, Líban, on els nets encara resideixen. Aranda es va casar de nou. “Va abraçar l'islam per a les seves segones núpcies”, detallen Cartagena i Llac en la biografia de l'artista. Va contreure matrimoni a la ciutat palestina de Haifa amb Sabria Hilmi, original d'una acabalada família turca. No obstant això, en el seu llit de mort, Aranda es penedeix d'aquesta conversió i va demanar la presència un sacerdot per a demanar perdó enfront d'una estampa de la Verge. “Va ser una icona d'un moment històric, però també captiu dels seus orígens”, assegura Serrat. Aranda va morir tres dies abans de complir 91 anys. La seva mort va marcar el final de Síria, el seu últim vestigi de l'antic Imperi Otomà. Poc després, un cop d'estat a Síria enderroca a Salah Jadid, el líder de facto socialista, i s'imposa el moviment conservador liderat pel militar Háfez Al-Àssad. “No és la meva memòria, nostàlgia de la pedrera”, versa un poema sirià anònim. “Habita en el meu saber com a orfebre”, contínua. “A quin Déu ha tancat Aranda a Damasc?”, conclou. I quin s'ha alliberat ara.