Des que s’obre la porta d’entrada i s’accedeix directament a la gran cuina menjador, es descobreix bona part de la història de l’habitatge. Situat al primer pis d’un edifici del segle XIX al cor del barri de Gràcia, molt a prop de la plaça de la Vila, després de la reforma integral que ha dirigit l’arquitecte català Valentí Albareda, es poden seguir bona part de les traces d’una història que va començar amb els besavis, va continuar amb els avis i ara són els nets i besnets els qui han promogut un canvi total d’imatge i també -i sobretot- de vida al pis heretat.

De fet, quan veien com Valentí Albareda feia picar les parets per deixar vistos els maons amb totes les seves irregularitats, forats i altres ferides; de fet, quan observaven que les bigues fletxades i reforçades en dècades anteriors quedarien com a esquelet a contemplar; quan les voltes del sostre s’exhibien ja en cru, atropellades pel pas dels segles, els nous propietaris feien broma amb l’arquitecte dient que semblava que hi havia passat qualque accident, una explosió, una mena de d’atac. El fet, però, és que amb la reforma d’aquest pis de 170 m se l’ha despullat fins a deixar una part important dels espais en carn viva, mentre que a la vegada se l’ha sotmès a una reordenació que ha fet que l’habitatge guanyi espai, llum natural i una relació amb l’exterior.

Si el pis dels avis era molt fosc -amb només dues finestres al carrer orientat a nord, i petites finestres cap a la terrassa de centre d’illa- i estava molt dividit en nombroses dependències de petites dimensions, ara és un habitatge d’espais generosos i amb molta llum natural. El fet que ocupi tota la primera planta de l’edifici i faci la volta al pati interior on s’ubica l’escala comunitària té l’avantatge de poder aconseguir tímides entrades d’aire i de llum, i potenciar la ventilació creuada cap al pati d’illa. Si, a més, el que s’hi ha fet és obrir-se a la gran terrassa de centre d’illa, amb una claraboia a la sala, una mena d’hivernacle per a una agradable estada, aquesta decisió repercuteix en totes les zones comunes, un seguit d’espais amb separacions tan subtils com una barra entre l’estar i la cuina-menjador-rebedor i unes corredisses de vidres acanalats per separar o ajuntar aquests espais amb la zona de jocs per als menors de la casa.

Buscant fer la despesa mínima per a un habitatge que per les seves dimensions i per la transformació radical que se n’ha fet forçosament té uns costos, Valentí Albareda ha optat per despullar parets i sostres, però també per potenciar els contrastos entre el que és vell i el que és nou. Si els elements vells es despullen, els nous són concebuts amb una gran senzillesa, com és el cas de les bigues de ferro pintades de blanc o l’austeritat dels dormitoris i dels banys. La inversió, en tot cas, es fa preferentment en algunes peces importants. Ho és un moble determinant que recorre la paret que va del rebedor fins a la zona d’estar passant per la cuina menjador. És un moble de fusta i metall que successivament acull el guarda-roba davant la porta d’entrada; la gelera, el forn i els armaris per als estris de cuina i taula , i tot seguit els prestatges que serviran de llibreria o per a objectes preuats a la sala d’estar. Un sol moble per a molts usos.

Una qüestió de textures

En tot cas, en despullar el pis dels besavis, treure’n el referit, els falsos sostres i esbucar molts dels envans, la materialitat s’ha fet present a l’habitatge i avui és un dels seus principals atractius. Amb la gran capacitat d’Albareda per conferir un cert ordre al caos que es troba sota la pell de l’edifici, avui es veu com s’expressen tots els materials amb una gran riquesa de textures. Els maons vermellosos, alguns corbs, tacats de ciment o de restes de pintura, foradats; les antigues bigues de fusta, fletxades, corcades, clavetejades; les més recents de ferro pintades de blanc impol·lut, el vidre acanalat de les corredisses i de la campana de la cuina o els diferents terra contrasten però també tenen una esplèndida convivència.