La memòria és un testimoni molt fiable que reescriu el passat, adapta el present i et prepara per a un futur millor; per això la vida del Dani no s’entén sense la Benita. Fa més de trenta anys que és cuiner -ha passat per fogons tan prestigiosos com els del Dos Cielos, el Tickets, el Saüc o el Tapas 24-, però sap que la seva millor escola, on ell ha après de veritat, és amb la seva àvia Benita.

Recorda que de petit es colava a la cuina per espiar-la i aprendre com sofregia la ceba, confitava ànec o remenava amb paciència els plats de xup-xup. Això l’ha marcat per sempre, reconeix el Dani.

Totes aquestes influències es noten a la carta del seu restaurant, el Barra Alta, obert fa poc més de tres anys al carrer Laforja de Barcelona.

Un projecte engegat amb els altres dos socis, César Guillén i Marco Arriaga, acostumats també a la pressió de cuines exigents. Els tres l’obren amb una idea clara: democratitzar la restauració amb bon producte, bon preu i racions personalitzades.

Ens trobem una carta clàssica amb tocs moderns, amb predomini de la cuina mediterrània amb pinzellades de cuina mexicana, peruana o asiàtica. “Però mai fem fusió. És la nostra cuina de xup-xup amb detallets de fora”, ens diu el Dani.

Necessitem tastar aquest mestissatge. Dos aperitius fan de teloners: el ceviche de sípia amb cocció freda d’aigua de mar i el tàrtar de vieira i llamàntol sobre tortita i alvocat. Tot seguit arriba un bon assortit de croquetes: un parell de carn melosa amb foieRougié i un parell més de ceps amb vel de cansalada. Les croquetes de sempre però amb un toc sorprenent.

El Dani troba una harmonia gairebé perfecta amb dos plats que serveix alhora: els calamarsets a la romana amb maionesa tàrtara i el brioix de calamar i roast pork de gla. La joia de la corona de la carta és el capipota de porc amb bacallà. No cal dir que era un dels plats que més bé feia la seva àvia. “Jo li he afegit el bacallà, per donar-hi el meu estil”. Amb el cabrit i el nem de papada cruixent cuinats tots dos a baixa temperatura ratifica l’elegància i l’originalitat d’uns plats lliures, creatius i refinats.

Amb les postres, torna l’evocació de l’àvia: “Quan venia a buscar-me a l’escola em portava pa amb xocolata i vaig aprendre que el pa és un producte molt versàtil. Ella me’l feia amb vi i sucre, i també les torradetes de Santa Teresa”. Davant d’aquest record demanem la xocolata amb oli i sal i hi afegim el pastís cremós de formatge.

Amb el gintònic damunt la taula, arriben com sempre les confessions. El Dani té clar per a qui treballa. “El client paga i t’ho has de currar. El Barra és com casa meva, quan tens convidats els intentes sorprendre. Doncs aquí els clients són els convidats”.

La Benita va morir fa vint-i-cinc anys. No era d’anar a restaurants, era una dona de fer dinars a casa, de cuinar per a tothom. Per això el Dani assegura que a l’àvia li agradaria menjar al Barra Alta, a “casa” del seu net. Fa el mateix que ella, reuneix convidats a casa seva, al Barra Alta, com la Benita.