La Garriga“El primer cop que vaig visitar l’Alhambra va ser com tornar a entrar al Cinema Paradiso. De seguida vaig voler pujar a la cabina”, recorda Salvatore Cascio, l’actor que a finals dels 80 va enamorar mig món en el paper de Totò. Quan va rodar el film tenia vuit anys i mai no s’hauria imaginat la repercussió que tindria. “Per a mi va ser com un joc. L’equip de la pel·lícula va venir a la meva escola buscant un protagonista. Van fer una primera selecció a partir de fotografies dels alumnes, i després ens van fer una prova. I Giuseppe Tornatore, el director, em va triar. Em van donar el paper de Totò gairebé per casualitat”, explica. A la pel·lícula, el petit Salvatore s’evadeix de les penúries de casa i de la Itàlia de postguerra remenant bobines de 35 mil·límetres a l’altell d’un cinema de poble. Són els anys 50 i la vida, els anhels i les alegries dels habitants de Giancaldo passen per aquell pati de butaques. Vuit dècades després sembla el retrat d’un món desaparegut, però a 2.267 quilòmetres de distància sobreviu un petit reducte que hi guarda moltes semblances.

Històries paral·leles

Josep Maria Miró tenia quatre anys quan el seu pare, també Josep Maria, va llogar el Cine Alhambra de la Garriga. És un edifici modernista del 1913, a dues passes del centre històric del poble. “Recordo tota la infantesa aquí al cinema. Arribaven les pel·lícules en sacs, en bobines. Jo pujava a la cabina i mirava com el projeccionista les repassava, les tallava i les empalmava. Els caps de setmana estudiava aquí. Forma part de la meva vida”, rememora. Potser perquè sempre s’ha sentit identificat amb el personatge de Totò, ja fa uns anys va decidir buscar l’actor que li havia donat vida i convidar-lo a descobrir l’Alhambra. Aquests dies hi ha tornat, coincidint amb el 35è aniversari de Cinema Paradiso. “El que passa a la pel·lícula és el que passa en aquest cinema. Per sort, el nostre no ha acabat a terra”, diu Miró. “Sabem que anem a contracorrent, que no és habitual que hi hagi un cine amb 110 anys que estigui obert. Però seguirem lluitant”, afegeix.

Darrere una porta a l’esquerra de la sala s’hi amaga una escala estreta i empinada que duu a una altra escala amb barana de fusta centenària. Pujar a la cabina té premi: al costat de l’ordinador des d’on es tiren ara les pel·lícules es conserva el projector de 35 mil·límetres que es va fer servir fins al 2013. Una pera de dutxa que encara penja del sostre recorda l’època en què les cintes eren altament inflamables. A la paret, pòsters dels clàssics del setè art i cartells antics que recorden, en castellà, a l’espectador que està prohibit fumar i menjar pipes, cacauets i xiclets. “Teníem clar que volíem conservar la història i l’estètica del cinema, perquè si no, es perdia tot. Però alhora havíem de digitalitzar la sala, i passar tot el cablejat per aquest edifici centenari va ser complicat. Tot i això, ho vam aconseguir, i ara és un cinema de tota la vida adaptat a les noves tecnologies”, diu, orgullós, Miró.

Butaques apadrinades

Una de les campanyes que van engegar per aconseguir els 55.000 euros que feien falta per posar al dia la sala va consistir a apadrinar butaques. La gent de la Garriga s’hi va bolcar, i empreses, entitats i partits polítics, però també persones individuals, tenen ara el seu nom en una xapa al respatller dels seients. “El cinema és de la gent. Mentre la gent ho vulgui, aguantarà”, afirma el Josep Maria fill. El pare, que fa 45 anys que s’hi dedica, acusa el cansament de nedar a contracorrent. “Resistim pel meu fill, jo ja estic saturat”, confessa. “Abans el cine s’omplia amb qualsevol cosa –explica–. Fèiem molta programació popular, pel·lícules de l’Esteso i el Pajares… Era completament diferent. Ara la gent és molt exigent”. Rere la finestreta de la taquilla, dona tres titulars més: que la versió original, que abans era impossible d’aconseguir, ara cada cop té més públic; que el jovent ja no va al cine, i que el doblatge és més dolent: “Les veus d’abans eren una altra cosa”, assegura.

En Miró fill prefereix veure el got mig ple. “És complicat, però fem moltes activitats. De divendres a dilluns fem pel·lícules per a diferents públics: des de cine comercial fins a cine d’autor, en versió original, i infantil i familiar. De vegades ho complementem amb presentacions, col·loquis i xerrades. Tenim un públic fidel que, sobretot, s’estima molt aquest cinema”. Admet que ara hi ha molta competència i oferta lúdica, però defensa la gran pantalla més enllà de l’argument romàntic. “Fa poc vam programar Sonrisas y lágrimas i no té absolutament res a veure mirar-la al cine que en una tele al menjador de casa. Al final és una manifestació cultural que el públic comparteix. Quan s’acaba la pel·lícula, aquí la gent surt i la comenta amb els altres. El Cine Alhambra és un punt de referència cultural i de trobada i crec que n’hi hauria d’haver molts més”, conclou. 

I què se n’ha fet, d’en Totò?

L’amor pel cinema ens retorna a l’argument de la pel·lícula que va marcar la vida de Salvatore Cascio. Després va actuar en una dotzena de títols més, però admet que cap no li ha donat la popularitat ni el reconeixement que li va arribar amb l’oscaritzada Cinema Paradiso. “M’enrecordo de tot, des de la primera escena fins a l’última. Va ser molt bonic. Tothom m’estimava molt, jo era com la mascota de l’equip”, reviu l’actor. El rodatge va durar tres mesos, però el petit Salvatore no va haver de perdre gaire escola perquè es va gravar a l’estiu. Recorda amb un afecte especial la relació que va establir amb Philippe Noiret, l’actor que donava vida a l'Alfredo. “Es va enamorar de cop de mi. Ell parlava en francès, però tot i això es va crear una complicitat entre nosaltres molt espontània. Semblava que haguéssim treballat junts abans”.

Cascio té clar quin va ser el pitjor moment del rodatge: l’escena en què s’incendia el cinema. “Va ser molt complicada, la més difícil del film. I va comportar moltíssima feina. Era un moment central de la pel·lícula i va requerir molt d’esforç. Però vaig seguir les instruccions que em donava el director i va sortir”. L’actor revela que l’edifici que acull el Cinema Paradiso es va construir a propòsit per a la gravació. “No hi havia cap cinema a la Piazza Adriano”, riu. Les escenes al pati de butaques es van gravar dins d'una església adaptada, i l’interior de la cabina es va recrear en una tercera localització. Explica que van voltar per tot el món presentant el film: des del Japó fins a Amèrica, passant per Espanya, França i tot Itàlia. “Va ser preciós i n’estic molt orgullós i satisfet”. 

Tres dècades després, d’aquell nen d’ulls vius i somriure desendreçat en queda poc. Fa anys que Salvatore Cascio té una malaltia que li afecta la retina i l’ha anat deixant sense visió. Es protegeix rere unes ulleres de sol rodones i busca suport al braç del seu pare, que l’acompanya, protector, igual que feia quan tenia vuit anys i repassaven el guió al set de rodatge. Al Salvatore li va costar molt de temps acceptar aquest problema ocular, però fa cinc anys va decidir “reprendre la vida”. N’ha escrit un llibre, La gloria e la prova, que va publicar l’any passat i que ha portat de gira amb més de 100 presentacions per tot Itàlia. “Arran d’escriure el llibre m’han arribat algunes propostes per tornar a actuar, i m’agradaria”, confessa Cascio. “Qui sap, si mai faig una altra pel·lícula podria venir a presentar-la al Cine Alhambra de la Garriga. Seria preciós”, conclou.