BarcelonaHenar Álvarez (Madrid, 1984) és una de les comunicadores i humoristes més populars de l'estat espanyol gràcies a programes com Buenismo bien o el pòdcast Dos rubias muy legales. Sempre clara i directa en les seves opinions, Álvarez publica Ansia, una novel·la protagonitzada per una escriptora, la Natalia, que es resisteix a viure marcada per les convencions socials. L'ànsia del títol és la que devora la protagonista, que es deixa portar pel seu desig sexual i els seus instints més baixos.

El llibre el dediques a "les dones que van perdre les formes, però mai la raó". ¿A tu t'ho han dit molt, que les teves formes fan que perdis la raó?

— M’ho han dit tota la vida. Perquè, a més, jo parlo superfort, soc molt expressiva, gesticulo molt. I aquesta frase m’ha acompanyat sempre, sempre.

Si una dona parla massa fort sembla que molesti.

— Sí, se'ns posa pitjor. Això és una cosa que he tingut tota la vida. De fet, aquesta broma va començar perquè vaig fer unes seccions a Buenismo bien en què parlava de dones, i jo en deia que eren dones que havien perdut les formes però no la raó. A mi sempre m’han agradat molt les dones amb caràcter, i quan vaig fer la protagonista del llibre, a la qual no volia castigar per ser com era, vaig decidir dedicar el llibre a les dones que m’han inspirat perdent les formes però no la raó.

¿Al llibre hi ha un joc d’autoficció?

— No, no n’hi ha. De veritat que no. Jo estic present en tots els personatges, però la protagonista no és un alter ego meu. Crec que l’única cosa que hi ha al llibre que sí que m’ha passat a mi és que sí que li vaig dir al meu fill que havia de pegar a qui li estava fent bullying.

Ara que esmentes aquest fragment del llibre, en el qual la protagonista diu al seu fill que s’ha de defensar. ¿Ens ha fet molt de mal la frase "parar l’altra galta"?

— Moltíssim. A Jane Eyre hi ha un fragment en què la protagonista diu que no entén per què la Bíblia diu que si et peguen has de parar l’altra galta. Ella diu que el que li ha passat sempre és que si algú li ha pegat i ella ha respost, mai més li han tornat a pegar. Jo no dic que vagis pegant pel món, però hi ha un moment que si veus que et trepitjaran, t’has de començar a defensar.

La protagonista de la novel·la es defensa, sovint fent coses que socialment no estan acceptades i que podríem dir que són dolentes. A les dones se’ns exigeix ser sempre bondadoses?

— Sí, se t’exigeix ser bona, entregar-te als altres, que els teus objectius siguin que els altres aconsegueixin els seus objectius. En el moment en què una dona es vol centrar en ella mateixa, se li diu que és una egoista. Doncs, reina, és el que hi ha.

Què diries a aquestes dones que encara estan lligades a aquest patró?

— Jo no soc ningú per dir res, que tampoc soc un model de conducta. Cadascú que faci el que vulgui. Jo només he plasmat la meva forma de pensar i les coses que a mi m’agraden a l’hora de llegir. Sí que tinc la sensació que ara s’intenten fer personatges modèlics, però a mi les obres que m’agraden són les que tenen personatges que desafien les meves idees. Jo no estic d’acord amb el 80% de les coses que fa la protagonista del meu llibre, però això no implica que no pugui empatitzar amb ella o amb qualsevol dels altres personatges. Soc capaç d’entendre les pors que tenen tots i per què fan el que fan. Això em sembla important. Al final, el món no és el món de la piruleta i està bé entendre per què les persones actuem d’una manera determinada encara que només sigui per portar la vida millor.

Un insult recurrent al llibre és el de "puta", que la protagonista rep de les mares de l’escola.

— Et diuen "puta" si surts del rol establert per a tu o del que s’espera de tu. Crec que no hi ha cap dona al planeta que no hagi rebut aquest insult almenys una vegada a la vida.

Al llibre queda molt clar que una dona alliberada sexualment és un tabú.

— Totalment. Una dona que és infidel al seu marit o que té diverses relacions sexuals i és mare són temes que a la gent encara li costen molt. Amb les mares es veu claríssim: quan surten els diuen "On és el teu fill?" o "Amb qui l’has deixat?" Als pares ningú els hi pregunta. Ningú els diu: "Com és que has anat al futbol?" o "On és el teu fill?" Ningú s'ho pregunta. A les dones sí, i si a sobre fiques la sexualitat pel mig, ja és la bomba.

Els paràmetres de com ha de ser una mare estan molt establerts, però els de com ha de ser un pare sembla que és igual.

— Un pare ha de seguir sent un home. Una dona quan és mare passa a ser mare, ja perd la identitat. I com que perd la identitat, el nen sempre ha d’anar per davant, ella passa a un segon pla i és invisible. Això no pot ser.

Hi ha moltes dones que no han pogut fer el pas d’agafar les regnes de la seva sexualitat.

— Ho puc veure normal, perquè et penalitza molt. Perquè sí que pot passar que t’insultin o et diguin coses i, per tant, veig normal que, d'una banda, hi hagi dones que hagin amagat la seva sexualitat i, de l’altra, que tinguin els mateixos prejudicis que ens han inculcat. Perquè, esclar, les dones no tenim un impermeable que faci que el patriarcat ens rellisqui. També ens han criat aquí, i em sembla el més normal del món que hi hagi dones que també combreguin amb aquestes idees.

A Buenismo bien et vas inventar el personatge de la Chochoctora, que fa educació sexual. ¿Ho vas fer per ajudar aquestes dones que no han agafat les regnes de la seva vida sexual?

— Això va ser perquè en un altre programa que tenia, Dos rubias muy legales, vaig fer una secció en què parlava de les dones que diuen que no els agrada que els mengin el cony. Jo vaig dir que creia que era perquè els havien ficat al cap que els feia pudor i coses així i que per això preferien que no els hi fessin. Però llavors em van contestar moltíssimes dones dient-me: "No, Henar, no és per això. És que ho fan malament. Per estar donant directrius, prefereixo que no ho facin". I llavors vaig dir a xarxes: "A veure si hauré de fer un tutorial sobre com menjar un cony". El comentari va rebre com 3.000 m’agrada a Instagram i vaig acabar fent la Chochoctora, que t’ensenya a fer les coses, i va sortir molt bé.

Ara parlaves de les xarxes, com es gestionen els haters? T’hi enfrontes?

— No, i menys amb gent que no coneixes de res. Vaig deixar Twitter i es va acabar el hate, el que puc rebre és molt residual i m’és exactament igual. Ara quan m’arriben comentaris feridors, passo. Per què els hi haig de dedicar temps si tinc molta gent que em segueix i gaudeix amb la meva feina? No té sentit. Tinc molta feina, moltes coses per fer, i això m’ocupa espai mental.

Al teu llibre també es parla molt de la importància dels diners.

— Sí, a les dones ens han inculcat que si volem que es faci justícia i hi ha diners pel mig, llavors aquests diners ja no són purs. Ho hem vist amb un munt de delictes d’agressions sexuals. Sembla que la víctima ha de començar renunciant a la indemnització perquè s’entengui que no hi ha cap propòsit més enllà que es faci justícia. Perdona, però potser que em paguin una indemnització també és fer justícia, ho posa a la llei. Amb altres delictes la gent no diu "renuncio a la meva indemnització". Quina ximpleria és aquesta? En general, portem molta càrrega d’anys i sembla que nosaltres [les dones] no puguem dir que ens agraden els diners o que volem guanyar molts diners perquè llavors sembla que som males dones.

O que tenim ambició professional.

— I sense ambició professional, pots ser una garsa perfectament, saps? Com qualsevol persona. Vivim en un sistema capitalista: qui no vol diners en un sistema capitalista? És que sense no es pot fer res. Tu vius a Barcelona i jo visc a Madrid, sense diners hauríem de viure en una claveguera.

He llegit que t’agradaria ser directora de cine. És correcte?

— Sí, jo vaig començar estudiant comunicació audiovisual i la veritat és que sempre havia volgut fer ficció. Amb Ansia és la primera vegada que sento que he escrit una ficció forta, amb arcs de personatges i subtrames. Estic molt emocionada. A mi el que més m’agrada és explicar històries, és el que més m’atrau.

La protagonista del teu llibre diu que el factor sort ha sigut molt important en la seva vida professional. Tu consideres que has tingut sort?

— Crec que en qualsevol persona que triomfa, i que no ve de casa bona, el talent és importantíssim, la feina és importantíssima, però la sort, també. De gent amb talent n’hi ha molta i de gent treballadora també n’hi ha molta i no tothom arriba allà on vol. La gent que ho aconsegueix és perquè el factor sort li va donar una empenta.

Quin diries que ha estat el moment de gran sort de la teva vida professional?

— Probablement serien dos: que em truquessin per fer Buenismo bien, que és el programa que m’ho ha donat tot, i quan em van trucar per fer el monòleg al Late motiv de Buenafuente. Van ser dos moments que van fer guspira i, a partir d’aquí, ja era cosa meva mantenir-la.