La meva amiga Toni m’envia un missatge per demanar-me un favor i al final de la nota de veu em diu que la disculpi per les molèsties. L’escolto i sospiro. La Toni no té remei. No para de demanar perdó per les molèsties per qualsevol cosa i jo no paro de dir-li que no m’ho digui, que entre amigues, coi, no cal disculpar-se. Però la seva nota de veu em posa en alerta i em dedico a observar-me. Perquè és molt fàcil dir-li a l’amiga que no ho faci quan potser jo faig el mateix. I efectivament, faig el mateix. I moltes altres amigues. De fet, gairebé totes les dones amb les quals em trobo no deixem de declinar les paraules perdó i disculpa en totes les modalitats imaginables i en totes les situacions possibles. 

Després de l’observació cap a les dones em dedico a observar els homes. Sí, en la meva observació casolana i poc científica només m’aturo en el binarisme (ui, he començat a escriure un “disculpeu” per començar aquesta frase i l’he esborrat), però em resulta prou útil. Ells també diuen perdó, però la quantitat de vegades que ho pronuncien és infinitament més reduïda que les dones. I no és pas perquè siguin una colla d’impresentables (ehem, que també n’hi ha), sinó perquè creuen que no cal. I tenen raó. No cal. No cal anar per la vida demanant perdó per demanar un favor a algú de confiança, per escriure un correu electrònic reclamant una informació que ja m’haurien d’haver donat, però esclar, com que no vull quedar com una tibada insolent ho dic: "Perdona, potser no ho he llegit bé, però..." Ni tampoc cal disculpar-se per dir que no em va bé fer la porqueria d’activitat que m’han proposat i que no em volen ni pagar, o per explicar-li a aquell tio pesat que no penso quedar amb ell perquè no ha entès o no ha volgut entendre res del que posa al meu perfil i els homes sense comprensió lectora em tiren enrere. I per descomptat no cal demanar perdó per plorar quan estic fatal (això ho faig molt i no penso tornar a fer-ho: ploro i el meu cervell es dissocia entre el plor i la sensació que estic molestant a qui li ha tocat eixugar-me llàgrimes i mocs), ni per demanar el que m’he guanyat pencant i escrivint com una autònoma de bé durant gairebé trenta anys, ni per exigir la refotuda resposta que es van comprometre a donar-me fa tres mesos i que encara estic esperant, ni per respondre al típic comentari clixé d’un home quan s’apressa a dir-me “Jo això no ho faig” cada vegada que escric un tuit o un article o el que sigui de contingut feminista. De fet, en aquest darrer cas els engegaria directament a pastar fang i els diria que si tant necessiten confirmar que són bones persones, potser és que alguna cosa falla. 

Crec que les dones duem tatuada la paraula perdó perquè des de petites hem crescut amb la certesa que molestem. I ho fem. Molestem. No a tothom, però en general se’ns llegeix com a molèstia. Però i què. Deixem de dir perdó. Si ho fem llançarem el missatge gens subtil que parlem amb l’altre de tu a tu i fins i tot des d’una posició de poder. I que si molestem ens importa un rave, perquè aquesta molèstia no és el nostre problema sinó el de qui se sent molestat.