Castells
Diumenge 27/09/2022

"Les dones fem grans els castells"

Als anys 80 i 90 les dones van començar a entrar a#les colles castelleres i, amb elles, els castells han assolit l’excel·lència

10 min
Dones castelleres

“Això abans no es veia”, diu l’Helena Llagostera observant com una jove mare asseguda en una cadira adorm el nadó en braços. El pare, jove i fort, acaba de participar en un assaig de la Colla Joves Xiquets de Valls i torna de seguida amb la seva família per comprovar si la petita dorm. És una escena dolça, quotidiana i que il·lustra com han canviat les colles castelleres. L’assaig és al vespre d’un dia entre setmana i a pocs metres d’aquesta família, a la sala del costat, hi ha una vintena de nens que no pensen dormir. N’hi ha que s’enfilen amb gran agilitat, però la majoria només s’empaiten, corren i salten. Alguns són els fills de Llagostera, l’experimentada castellera que s’ho mira atentament: “Abans als assajos només venien els nens que pujaven als castells, però tot això ha canviat. Ara a les colles també venen les dones, i com que els nens no es poden quedar sols a casa els porten aquí, encara que no acabin pujant mai”, explica. La presència de la dona en aquest món ha permès estirar els castells molt més amunt i ha comportat també un ambient cada cop més familiar dins les colles. 

Mentre dura l’assaig, la presidenta de la colla, Montse Solé, no para quieta apagant incendis de tot tipus. Ella ha deixat la filla a casa amb la seva parella. Llagostera i Solé tenen un paper important en la normalització de la presència de les dones als castells, i ho han fet des de Valls, la zona castellera per excel·lència. Llagostera es va convertir, el 2009, en la primera cap de colla de la Joves de Valls. Era la que ordenava què calia fer a plaça i decidia qui s’enfilava i qui descansava. Des d’aleshores cap altra dona ha ocupat aquest càrrec en una colla de gamma alta. El 1988 Llagostera ja havia batut un altre rècord al ser la primera dona a pujar en un castell de nou, en una època en què se’n veien molt pocs. Solé també ha hagut d’obrir camí i el 2021 es va convertir en la primera dona que presidia la Colla Joves. 

Com passa en altres sectors de la societat, les dones han hagut de lluitar a les colles demostrant de manera incansable la seva vàlua, i sense que ningú els hagi regalat res. Si hi ha dones a les colles castelleres és, ras i curt, perquè gràcies al seu esforç i a les seves condicions físiques i mentals es poden fer castells més alts. 

“La gràcia dels castells és ser el màxim de paritaris”, explica Raquel Sans, periodista, castellera i diputada per ERC al Parlament de Catalunya. Sans assegura que “el punt de vista femení ha aportat moltes coses, com la gestió de les emocions de la canalla i el seu acompanyament”. I afegeix: “La tipologia física és diferent. Les dones tenen més recorregut als pisos superiors”, ja que pesen menys i hi poden estar més anys. “És important posar molta experiència i sang freda allà dalt”, diu. I l’exemple torna a ser Llagostera, que ha pujat castells durant 40 anys –i 30 ho ha fet ocupant la mateixa posició–: “Hi ha nens que primer pujaven sobre meu i després, amb els anys, creixien i els tenia a sota”, recorda la castellera. L’experiència li servia per posar calma quan el castell ballava: “Si veia que es movia molt, animava la canalla i els hi deia «Va, que això va bé»”, diu. 

Els castells femenins tornen a Bellprat

Després de l’aturada per la pandèmia, aquesta tardor tornen els castells femenins a Bellprat, amb motiu de la festa major d’aquest poble de l’Anoia. La iniciativa vol retre homenatge a Natividad Yarza, la primera alcaldessa de Catalunya i possiblement (hi ha diferents versions) de tot l’Estat. Yarza, que era mestra de formació, va ser escollida el 1934 i representava ERC. Des de fa anys, per retre-li homenatge, s’hi organitza una jornada castellera on només participen les dones. Enguany la jornada és el 12 d’octubre i comptarà amb la Joves de Valls, els Moixiganguers d’Igualada i els Xicots de Vilafranca. 


També comparteix aquest punt de vista Aurora Batet, possiblement el nom de dona més conegut entre les colles. La seva gesta va ser convertir-se en la primera dona a pujar un castell, l’any 1947. “Pensa que si ets allà dalt i el castell tremola i algú agafa por, pot encomanar la por a la resta”, explica. I conclou, convençuda: “Les dones fem grans els castells”. 

Les pioneres dels castells, però, han hagut de pagar un preu per obrir camí. Després de set anys enfilant-s’hi, Batet no va entendre per què un dia, quan ja havia complert els 14 anys, van deixar de convidar-la. “Sempre comptaven amb mi, però quan vaig complir els 14 es va acabar. Ara, de gran, penso que em van fer fora... perquè ja era una noia adolescent. Suposo que a mi m’hauira agradat seguir”, diu. L’experiència de Llagostera és similar. Tot i haver demostrat que era capaç de tot, va sentir pressions perquè abandonés: “Quan vaig deixar de ser una nena em preguntaven si encara tenia pensat seguir pujant. Després, quan em vaig casar, em deien: «¿Ara que estàs casada encara voldràs seguir pujant?» I quan vaig tenir el primer fill m’ho van tornar a repetir”. Ella, però, va continuar. Donava el pit a plaça i s’enfilava. Amb el segon fill no va esperar ni un mes: als quinze dies de parir ja era dalt d’un castell. Un castell que, per cert, va caure, segons recorda encara. 

40 anys d’inclusió

Les colles castelleres existeixen des de fa més 200 anys, però la inclusió de la dona no va començar fins a la segona meitat del segle passat i ho va fer molt tímidament. No es fins als anys 80 i 90, amb la creació de les noves colles, que es comença a avançar amb decisió cap a la normalitat. “Les colles castelleres dels anys 80 neixen al voltant de l’associacionisme juvenil i la seva mentalitat és molt més mixta”, explica Sans. Per a aquestes noves colles incloure la dona “no ha sigut un fet traumàtic” perquè ja van néixer amb aquesta idea. La seva manera de fer, molt més fresca i integradora, ha estat fonamental, perquè ha acabat influint en les colles més tradicionals, on s’han pogut superar costums masclistes molt arrelats. 

Xavier Brotons, periodista casteller i membre dels Bordegassos de Vilanova, destaca que “als anys 90 hi ha una revolució d’entrada de nenes i noies a les colles i això permet fer un salt tècnic important i fer castells més alts”. Les nenes i les noies “pesen menys i, segons diuen la majoria de tècnics, són més madures”. 

La porta d’entrada de les dones a les colles sol ser el pom de dalt (on se situen els dosos, l’aixecador i l’enxaneta) i també les crosses, que són les persones que es posen sota el braç dels que hi ha a baix de tot. Es tracta d’un dels llocs més sacrificats i menys agraïts, però les colles consideren que les dones són més vàlides que els homes per ocupar aquesta posició: “Som més menudes i hi cabem. A més, quan fas de crossa t’adones que gestionem el patiment de manera diferent. Sents com es queixen tots els homes i tu ets allà, patint igual que ells però callada. Crec que el patiment el tenim més interioritzat, no es pot generalitzar, però som més sofertes”, apunta Solé. 

Un protocol entre colles per assolir la igualtat

La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) prepara un pla d’igualtat#i un protocol per a agressions sexistes que puguin servir per a totes les colles. La directora de la CCCC, Cristina Sánchez, explica a l’ARA que el pla es redacta a partir dels resultats de les enquestes que estan fent entre les colles, i la informació que els està#arribant confirma el que temien: “A les juntes hi ha moltes menys dones i les que tenen algun càrrec està relacionat amb la canalla o amb tasques de secretaria”. Segons Sánchez, la diferència entre homes i dones és més gran “a la zona tradicional” dels castells. 

Amb el pas del temps, les dones han anat ocupant les diferents posicions de les torres i fins i tot han fet trontollar algun concepte clàssic, com el de l’home del darrere, que és com s’anomena la persona que amb el pit pressiona l’esquena del casteller que hi ha al pis de baix perquè no reculi. Ja hi ha dones que fan d’home del darrere. Malgrat això, encara queden assignatures pendents. “Cal introduir més dones al nucli dur de la pinya, el folre, les manilles... Crec que ho farien bé”, diu Núria Serra, castellera que vesteix la camisa dels Minyons de Terrassa des del 1982. Aquesta és una de les colles, com la dels Bordegassos de Vilanova, que més han ajudat a normalitzar la presència de la dona. El 21 de novembre del 1980 van deixar tothom bocabadat al fer un 4 de 6 amb només dones a partir del segon pis. El diari La Vanguardia ho explicava l’endemà a la portada amb una gran foto per destacar la fita: “Un fet totalment insòlit, ja que aquest tipus d’exhibicions quedaven reservades al sexe fort”, deia l’històric peu de foto. Durant tres anys van conviure les Minyones i els Minyons de Terrassa, fins que es van acabar fusionant en una sola colla. 

Poques dones als càrrecs directius

Més enllà de les posicions que les dones puguin ocupar a les torres, queda per resoldre la falta de dones a les juntes de les colles i als càrrecs de direcció. Aquest és l’apartat on queda més camp per córrer, segons coincideixen a afirmar les persones entrevistades. Tret d’algunes excepcions, els càrrecs més importants de les colles (el de cap de colla i el de president) sempre han estat en mans d’homes. 

“La presència de les dones a tots els pisos pot tenir un component físic, però la falta de dones als càrrecs directius i com a caps de colla és per un factor clarament cultural i social”, diu Brotons, que, tot i així, assegura que “el grau d’acceptació de la normalitzacio de les dones és molt alt”.

Cronologia
  • 1947 L’any 1947 Aurora Batet es converteix en la primera dona a pujar en un castell. Ho fa a la colla dels Xiquets de l’Eramprunyà (Gavà), la primera fundada fora de la demarcació de Tarragona. Més tard també pujarà amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls.
  • 1979 L’any 1979 Eulàlia Carnicé, dels Bordegassos de Vilanova, fa d’aixecadora en un castell de 8. És el primer cop que una noia puja tan amunt.
  • 1980 L’any 1980 els Minyons de Terrassa fan un 4 de 6 amb només dones a partir del segon pis. Era el naixement de les Minyones de Terrassa, i es considera el moment de la normalització de la dona als castells.
  • 1988 El 1988 la normalització de la dona als castells traspassa una frontera important i arriba a la zona més tradicional. Helena Llagostera, de la Colla Joves Xiquets de Valls, serà la primera dona a pujar en un castell de 9.
  • 2009 L’any 2009 la mateixa Helena Llagostera es converteix en la primera cap de colla de la Colla Joves de Valls. Es tracta d’una fita històrica, ja que és el càrrec més important en una de les grans colles del país.
  • 2016 L’any 2016 Helena Llagostera hi torna i és la primera dona a guanyar el Premi Trajectòria de la 'Revista Castells'.
  • 2021 Després de més de 200 anys d’història, el 2021 la Colla Joves Xiquets de Valls passa a tenir, per primer cop, una dona presidenta: Montse Solé.

Aurora Batet

Les filles de l’Aurora Batet no pugen castells. “La família que jo he format no és castellera”, diu. Però aquesta veïna de Gavà de 85 anys és considerada la mare de totes les castelleres. La devoció dels seus pares i germans pels castells la van portar a convertir-se en la primera dona que s’enfilava en una torre humana. Era l’any 1947 i els diaris que van explicar la gesta destacaven que en aquell castell, “espectacularment, hi havia una nena”. La seva família es va iniciar en el món dels castells a través de la Colla Joves de Valls, però “no es van entendre” i van canviar a la Colla Vella, que van portar al cor fins al darrer dia. Encara avui aquell record segueix latent: “Quan sento les gralles tanco els ulls i m’he d’aturar i m’he d’asseure i escoltar-ho”, diu. “Ja he dit a les meves filles que quan em mori vull gralles, i que m’agradaria que fossin les de la Colla Vella”, explica. 

Per temes laborals, quan ella encara era una nena, la família es va traslladar a Gavà, on el seu pare, Josep Batet, va impulsar una nova colla castellera, la primera fora de la demarcació de Tarragona: els Xiquets de l’Eramprunyà. Un dels sis fills, però, l’Àngel, encara va seguir amb la Colla Vella. “Anava a tots els assajos amb una moto que es va comprar. Hi va anar cada dimarts de la seva vida”, recorda emocionada. 

Aurora Batet

La memòria li falla, però creu recordar que el primer cop que es va enfilar en un castell va ser en un pilar, i va seguir amb el 2 de 6. Al Prat de Llobregat fins i tot va participar en un castell de set pisos. “Era l’única noia, però no m’hi sentia estranya. Tenien un respecte sepulcral per mi. Tenia la sensació que hi podia ser perquè mon pare hi era i hi portava tants fills”, apunta. 

Poc després dues persones de la colla van morir en un accident laboral i el grup es va dissoldre. La família Batet va tornar a la Vella i l’Aurora vinga enfilar-se. Fins que va créixer i va deixar de ser una nena. “Sempre comptaven amb mi, però quan vaig complir els 14 es va acabar. Ara, de gran, penso que em van fer fora... perquè ja era una noia adolescent. Suposo que a mi m’hauria agradat seguir”, diu sense rancúnia. Gràcies al seu atreviment i al de moltes altres dones, la situació ara és una altra: “Ja no hi ha discussió. Les dones als castells hi estan de tu a tu, al mateix nivell que els homes. Les enxanetes pugen tranquil·les, amb un somriure a la cara, i una dona pot ser cap de colla. Podem fer el mateix que un home”. Al llarg d’aquests anys ha rebut diferents reconeixements, sobretot per part de dones, i els recorda tots amb orgull. “Les dones fem més grans els castells”, diu. 

Frisa per seguir des de casa el Concurs de Castells, i especialment el que pugui fer la Colla Vella. “No han fallat mai en aquesta trobada”, diu l’Aurora, esperançada. La seva edat ja no li permet anar-hi físicament, però la seva família hi seguirà representada gràcies a l’Alberto, el germà que encara va a plaça amb la seva dona.

Núria Serra i Carla Forn

La Carla Forn només té 20 anys però ja en fa 15 que puja castells. “En cap moment em van obligar a pujar. Però, esclar, si els pares pugen, és bastant més fàcil”, reflexiona. El món casteller que ha conegut la Carla és diferent del que hi havia quan la seva mare, la Núria Serra, va entrar a la colla castellera dels Minyons de Terrassa, l’any 1982. Aquesta colla va néixer l’any 1979 a partir del Centre Excursionista de Terrassa i la seva manera de fer acabaria transformant el paper de la dona als castells. Quan la Núria hi va entrar sent adolescent ja hi havia dues colles, la dels Minyons –que era mixta– i la de les Minyones –que era només de dones al tronc–. Eren dues colles diferents, tot i que hi havia dones que pujaven als castells de totes dues, com la Núria. Les actuacions de les Minyones van ser tot un fenomen i seran sempre recordats els castells que van aixecar a Valls i a Vilafranca (les zones més tradicionals), davant la incredulitat de bona part del públic i de la resta de colles. “Quan anàvem a la zona tradicional a actuar, a la zona vallenca, els cridava molt l’atenció que les dones pugessin. Per a ells era molt estrany. Es quedaven sorpresos, però no indignats”, explica. Encara recorda com l’històric cap de colla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls Guillem Bartolí li va reconèixer que la primera vegada que les va veure actuar, aixecant una torre de set a Montblanc, es va quedar de pedra: “Em va dir que quan ens va veure va pensar: «Però què fot aquesta gent, estan bojos’». I després va comprovar que ho fèiem bé”. 

Allò va permetre normalitzar la presència de les dones als castells i deixar enrere el component exòtic que havien tingut fins aleshores. Les Minyones van durar tres anys, perquè “allò no podia funcionar”, segons diu la Núria. A les actuacions era complicat que una mateixa colla fes tants castells i al final el grup de dones es va integrar a la colla mixta. A la colla mixta la Núria va conèixer el Pep Forn, que acabaria sent la seva parella. Així, no era gaire difícil que un dels fills que han tingut acabés pujant castells. “Sense obligacions”, diuen totes dues, però la Carla tenia tots els números d’acabar enfilant-se. “Porta la camisa des que tenia una setmana de vida”, explica la Núria. 

Núria Serra i la seva filla Carla, dues generacions castelleres dels Minyons de Terrassa

Les desigualtats de sexe s’han anat reduint entre aquestes dues generacions de castelleres. “Quan jo vaig començar ja hi havia dones a tot arreu”, explica la Carla. Va començar fent d’aixecadora (la persona que hi ha sota l’enxaneta) i després va fer d’enxaneta. A mesura que es feia gran anava baixant pisos. Ja sap el que és enfilar-se de petita dalt d’algú que ara que ha crescut té sobre les seves espatlles. Recorda molt bé quan va arribar a quints i va conèixer la Yessi. “Era una noia que portava tota la vida a la colla i em va donar molta seguretat”. Com la Yessi, hi ha dones que, pel seu pes, poden estar molts anys en una mateixa posició, i això permet a les colles comptar amb persones experimentades dalt de les torres. “Em donava consells que les altres persones no em podien donar”, diu agraïda.

Malgrat que el paper de la dona ha canviat molt durant tot aquest temps, mare i filla coincideixen que encara queda un llarg camí fins a la igualtat. “El que encara no he viscut mai és tenir una dona cap de colla o una dona presidenta. Aquest és el següent pas que cal fer”, reivindica la Carla. 

stats