Il·lustració: DANIDEElena Gadel entrevista Alessio Arena

El teu art el plasmes en les teves novel·les, en les teves obres de teatre i en la teva música. En una cançó, què va primer, la història o la música que la vesteix?

El procés de creació, per a mi, sempre té aquest punt esquizofrènic. Quan tinc una idea no sé mai quina forma tindrà, però la música o qualsevol construcció narrativa solen venir després. El meu únic instrument són les paraules.

En el teu disc Bestiari(o) familiar(e) (2013) fas referència a diferents poetes. ¿Són la teva inspiració?

M’hauria agradat citar en aquest disc tots els poetes i narradors que he estudiat i estimat. Tots ells, com Lorca, Cortázar o Felisberto Hernández, van ser músics, també. Aquest disc me l’imagino com un d’aquells calaixos on es guarden discos i llibres junts.

Parlant amb tu em fa l’efecte que no tens pressa. Has fet mai un pas en fals?

Moltíssims. Però m’he acostumat a esperar les coses que desitjo. Un exemple: m’han calgut vint anys per retrobar-me amb una part important de la meva família.

De la mateixa manera que una novel·la està composta per capítols correlatius, ¿un disc teu, també?

Pot ser que el relat no sigui del tot lineal, però m’agrada molt la idea dels discos conceptuals que es feien als anys 70, que explicaven una història desfeta en diverses cançons.

¿Hi ha res que dalt d’un escenari et serveixi com a crossa emocional?

En aquell moment per a mi tot és imprevisible. No tinc control de la meva veu, ni de la guitarra, ni de peus, mans, cor, llengua o de l’arracada de creu que duc a l’orella dreta. A banda d’això, intento passar-m’ho bé.

Català, castellà, italià i napolità. M’imagino que és impossible triar-ne cap per crear.

Jo també vaig néixer en una ciutat bilingüe. Això et dóna perspectives. Els altres idiomes no els vaig aprendre perquè m’entenguessin. No vull que m’entenguin. Jo no entenc res. Però estimo molt, moltíssim.

Quin ha estat el teu mètode per aconseguir el resultat que ens mostres?

Un mètode de necessitat i anhel. Vaig començar a escriure per necessitat perquè ma mare vivia a Espanya i jo em comunicava amb ella mitjançant cartes infinites. Vaig començar a fer música perquè era el més bonic i lliure que hauria pogut fer.

La dificultat en la composició d’un artista és un plus perquè rebi la teva admiració?

No. De cap manera. També m’agraden l’art popular, la literatura oral i la música d’arrels, construïdes amb senzillesa i claredat.

Alessio Arena entrevista Elena Gadel

Quin seria l’assoliment més gran de la teva carrera?

Cada projecte que he emprès ha estat amb la sensació que era el millor fins a aquell moment. He sentit que en tots aprenia coses que abans no sabia i un agraïment que em convertia en esponja per aprendre de tot el que m’envoltava. Fa tres anys, però, vaig aconseguir una cosa que fins a aquell moment no havia tingut la necessitat de fer: un disc amb cançons i històries pròpies.

Quina va ser la primera cançó que vas cantar per a un públic?

La veritat és que no me’n recordo. Des de ben petita cantava a la coral de l’escola i fèiem un repertori de cançons populars d’artistes del nostre país i referents americans. Sí que recordo el primer concert al JazzSí Club de Barcelona amb el nostre cor gòspel. No hi havia cap mena de pressió. No ens preocupava l’error o cobrir despeses. Era meravellós.

Quan cantes amb més duende et veig més lluminosa que mai. A quin nivell es troba el flamenc en la teva música?

El flamenc m’ha acompanyat tota la meva vida i crec que el respecte profund que li tinc m’ha fet observar-lo des de lluny. Mai em vaig atrevir a tastar-lo ni una miqueta, fins a l’arribada de Tocant fusta (2011), on se senten clarament les meves influències flamenques. Crec que la música que faig respira a Andalusia. A vegades només en el pessic de la veu, però sempre hi és.

Un disc que hagi marcat la teva carrera?

Hi ha un disc que ha marcat la meva existència. Tenia 12 anys i ma mare va arribar de la feina i em va dir: l’Elodia m’ha dit que t’escoltis aquesta cinta. Hi posava Muy frágil, de Mayte Martín. Me la vaig escoltar, sí. Fent els deures, berenant, abans d’anar a dormir, anant a l’escola... A partir d’aquí, sense ser-ne conscient, hi hauria una música que es convertiria en la meva companya de viatge, en el meu camí professional i personal.

Quan et veig dalt dels escenaris em sembles una lady of song d’un altre temps. Però qui diries que és l’Elena Gadel cantant?

Ha, ha, ha...! Quan pujo en un escenari em moro de ganes d’explicar les meves històries i de mostrar com les sento. Com millor ho faig és asseguda i amb els ulls tancats. Quan els tanco m’és impossible amagar-me de mi mateixa i no m’importa en absolut el que passi al meu voltant.

Si no haguessis cantat, en la vida, què estaries fent?

Seria mestra d’educació infantil. La música o els nens, de tota la vida.

La música salvarà el món?

Ja l’està salvant. Tot art ho fa.