Escolto la cançó Spent the day in bed de Morrissey de l’any 2017 i em transporto als mesos abans de divorciar-me quan el meu interior sabia que allò passaria i el meu racional es negava a acceptar-ho. Em sentia bloquejada i aterrida. El salt que havia de fer el veia tan descomunal que se m’encongia l’estómac. I el pitjor de tot era el que em deia. Què t’has pensat? Quines ganes de complicar-te la vida a tu i a tothom que t’envolta. Tira milles i prova (de nou i per enèsima vegada) de prémer el botó de reset d’aquesta relació i deixa’t de fantasiejar amb una vida diferent. Aquestes i altres paraules per l’estil eren les cordes amb les quals em lligava jo mateixa. Sacrifica't. Toca de peus a terra. Accepta que no ets tan estupenda com pretens ser.
I com la carta del tarot que retrata un home penjat de cap per avall lligat de peus i amb les mans a l’esquena, així em vaig mantenir durant un temps. Fins que vaig descobrir que les mans a l’esquena (les meves i les del penjat del tarot) no estaven lligades i que podia alliberar els peus i la meva vida. I el segon abans de saltar al que pensava que era el buit, amb els músculs tensionats i el cor desbocat per una barreja d’adrenalina i terror, vaig sentir la temptació de fer-me enrere. Llavors vaig recordar altres moments semblants.
Com el segon abans de pujar a un cotxe per conduir-lo jo sola. Portava mesos fent teràpia i també classes a una autoescola per agafar confiança. I mentre caminava cap a la plaça del Sol on hi havia el cotxe aparcat que havia llogat per unes hores m’anava dient que no calia. Que me la fotria. Que faria que d’altres se la fotessin. Que, ai, mama, por. Però mentre m’anava dient frases paralitzadores els peus avançaven sols i de sobte estava davant del cotxe. I com que soc com soc, insistent i amb un punt d’orgull, el vaig obrir, vaig arrencar i vaig conduir de Barcelona fins a Sant Quirze del Vallès anar i tornar, amb por però amb seguretat per a mi i per a tothom, i vaig arribar a casa amb l’eufòria de qui ha fet la volta al món.
El mateix sentiment de gola tancada i de dir-me “però qui coi et manava fer el que ara has de fer” també l’he viscut mentre em preparava per anar a la tele per fer una secció en directe, sense teleprompter i havent de memoritzar un guió que jo mateixa m’havia escrit. O a la FNAC, dins d’un carro de súper, asseguda dalt d’un reposapeus, amb la dignitat de la reina d’Anglaterra a un segon d’accedir a la sala d’actes al ritme de la cançó La vida es un Carnaval empesa pel meu amic, escriptor i guionista Martín Piñol i l’escriptora Laia Soler. A la tele la secció va anar de conya. La cama dreta em tremolava, però un cop vaig començar a parlar es va aturar i me’n vaig ensortir sense problemes. I la presentació va ser tan gloriosa i divertida que encara hi ha qui me la recorda (podeu trobar el gran moment a YouTube).
Per això ara sé que sigui el que sigui que hagi de saltar, no podré evitar dir-me segons què ni sentir por o fins i tot terror. El truc està en no escoltar-me i en malgrat tot saltar i arrencar.
