MadridNi el Joan, ni el Miquel, ni la Paula, però tampoc el Josep o la Montserrat. Cap practica el que l'escriptora anglesa Virginia Woolf va batejar com "l'art més humà": escriure cartes a mà i enviar-les. O com a mínim no ho practica de manera habitual. De fet, el Joan, de 23 anys, no ho fa des que anava a l'escola, quan va compartir algunes cartes amb altres alumnes de l'Estat en el marc d'un projecte educatiu. "No recordo el nom del poble, però sé que ens escrivíem i enviàvem cartes amb altres nens a través del correu postal. Després d'allò diria que ja no n'he enviat cap més", explica fent un exercici de memòria. El cert, però, és que fer servir un full, un sobre i un segell, així com les mans, per escriure i enviar unes paraules a algú es pot considerar gairebé una excepcionalitat. A l’Estat, un 80% de la població diu no haver fet ús del servei postal tradicional –enviar una carta o una targeta postal– en cap moment del 2024.

L'ocàs de la carta escrita a mà fa temps que es va accelerar. Cada any la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) publica un informe sobre el servei postal a Espanya que permet conèixer quin és el seu estat de salut. Els últims deus anys, els enviaments postals tradicionals acumulen una caiguda de més d’un 64%, tal com es pot constatar en l'últim informe publicat aquest estiu. La dada engloba tota mena de cartes (ordinàries i certificades), també targetes postals i notificacions administratives.

"Per Déu! Ni ho recordo!", contesta ràpidament la Paula, de 34 anys, quan se li pregunta sobre l'última carta que va escriure a mà. Dos dies després em confirma que va ser el 2023, quan va enviar una postal de Nadal a una amiga austríaca que va conèixer durant l'Erasmus. "Abans d'aquesta carta, potser feia deu anys que no n'enviava cap", admet.

En general, qui recorda quan va escriure i enviar l'última carta o postal és perquè no ha passat gaire temps des que ho va fer. El Miquel, que té 30 anys, per exemple, té gravat a la memòria que l'últim cop que va fer servir el servei postal va ser ara fa sis anys, tot i que no va ser ell qui va escriure la carta: "La vaig enviar des de l'oficina central de correus de Ho Chi Minh, al Vietnam. Havia llegit que allà hi havia els darrers escriptors públics que redactaven cartes per encàrrec i hi vaig anar només arribar al país. En vam trobar un de molt vell, amb ulleres i encorbat en un escriptori de fusta. Li vam demanar una postal, que va escriure i omplir amb l'adreça que vam dictar, i que va arribar puntualment a Barcelona en menys de deu dies", recorda.

Escriure per encàrrec no és una peculiaritat d'aquesta ciutat del Vietnam. A la plaça Santo Domingo de Ciutat de Mèxic encara perduren escrivents que es dediquen al mateix. Entre els motius pels quals algunes persones s'apropen a ells per dictar-los una carta o una postal hi ha el de poder fer arribar allò que és difícil o impossible d'explicar en persona, és a dir, de viva veu: una distància física insalvable que converteix la missiva com l'únic mitjà de comunicació –aquesta va ser la seva gènesi– o no saber escriure. També perquè l'ocasió pot merèixer alguna cosa més que una trucada o un missatge de WhatsApp; per exemple, una felicitació d'aniversari. O, fins i tot, perquè no ens atrevim a explicar alguna cosa en persona, tot i tenir la necessitat de fer-ho, i ja se sap que això s'acaba convertint en un nus a la gola.

Un llegat per conèixer el passat

De fet, aquest "art" d'escriure cartes a mà i que avui pocs practiquen aquí ha estat, i continua sent, per a alguns la porta a desfer la sensació d'un aliment que no s'ha digerit del tot bé. "Sempre m'ha agradat escriure. [...] Em permet treure paraules de dins que no sé treure per la boca. Però també fa por perquè el que queda escrit roman", reflexiona la Moni, de 31 anys. De fet, la història ha pogut entendre el passat, però també el present, gràcies a algunes cartes que, malgrat que no ens estaven destinades, se'ns han donat com un llegat en forma de font documental. Moltes d'aquestes són fruit de grans relacions epistolars que van tenir bona part dels escriptors del segle XIX i XX: Joan Maragall i Víctor Català, o Gabriel Ferrater i Helena Valentí, però també Mercè Rodoreda i Joan Sales o Joan Fuster i Josep Pla ens han deixat grans epistolaris.

La Moni va començar a escriure cartes quan anava a l'escola. "En comptes de les típiques notes, escrivia cartes i, com que no les sabia doblegar de manera enginyosa, les posava dins d'un sobre. Barrejava ximpleries i reflexions més serioses", recorda. A ella no li agraden les postals perquè diu que li falta espai per explicar tot el que vol. "Quan les enviava per correu, a vegades em sortien cares pel pes. M'agradava posar-hi algun detall, una closca de mar o una etiqueta", diu. Avui continua escrivint cartes, sobretot a les amigues, però algunes les entrega a mà ella mateixa.

L'adeu a un ritual

Però en el fet de deixar d'escriure cartes no només hi ha la pèrdua d'un full al qual s'ha delegat la responsabilitat de carregar i transmetre aventures, anècdotes, emocions o confessions. També es perd un ritual perquè enviar una carta és una cerimònia en si mateix. Aturar-se a buscar i triar un full, un sobre i un segell –preguntar-se, fins i tot, on es pot comprar avui un segell–. Pensar si s'hi vol posar un detall, com feia la Moni amb les closques de la platja. Dedicar temps a escriure-la i buscar, després, la bústia on tirar-la i acabar en una oficina de Correus perquè resulta que els cilindres grocs d'acer que durant dècades han format part del paisatge de ciutats i pobles també han desaparegut amb comptagotes.

Per tot plegat hi ha qui avui veu la carta no tant com un mitjà per comunicar-se com com un "detall". "Ja no és un mitjà en el qual penso per comunicar-me amb algú, és més aviat un regal especial. Crec que ni tan sols tinc en compte el contingut, sinó el fet d'enviar la carta com a tal", confessa l'Ane, de 26 anys, que durant les vacances d'aquest estiu ha enviat una carta a la seva àvia.

Altres temps

Amb tot, escriure i enviar cartes vol un temps que avui sembla no existir, o sí, però entra en contradicció amb un segle marcat per la immediatesa. "Tenim tan poc costum d'escriure a mà que ni ens passa pel cap fer-ho per plaer", reflexiona el Miquel. La massificació del correu electrònic i l'arribada d'aplicacions de missatgeria instantània com WhatsApp, Telegram o Signal als telèfons mòbils han obert la porta a comunicar-se a l'instant. Ja no cal esperar hores, dies o fins i tot setmanes que arribi el carter i deixi una resposta a la bústia. "Ara amb el correu o el WhatsApp és una facilitat", contesten algunes persones quan se'ls demana per què ja no escriuen cartes. Per a d'altres, recuperar aquest hàbit d'escriure cartes a mà seria una manera d'apagar una certa ansietat vinculada a aquesta immediatesa. "I el que és pitjor, esperar i necessitar una resposta a l'instant", afegeix el Miquel.

¿Hi haurà un dia en què algú enviarà l'última carta escrita mà? ¿Qui la llegirà? Aleshores, potser les generacions futures tindran a l'abast allò que ens hem enviat de manera digital, que el núvol s'encarrega de guardar, i que es converteix així en la capsa on un guarda les cartes que ha rebut. Tot i que alguns no ho tenen clar: "Penso: «¿I si entra un virus [a l'ordinador] i s'esborra tot com quan ens van treure Tuenti?» Ho vam perdre tot! La nostra adolescència!", reflexiona la Moni.