Cada vegada que ella entra al local segueix el mateix ritual. Seu a la taula del fons, la del costat del mirall, a la cadira de sempre. Abans, però, separa una mica la de davant i la neteja amb un mocador de fil i randes de punta de coixí que guarda curosament a la seva bossa.

Agafa amb parsimònia i tremolosa els tovallons de paper i les culleres de dins del got metàl·lic que hi ha al damunt de la taula i els col·loca sobre el marbre com si es preparés per a una gran escomesa. La carta, ni la mira, tot i que amb l’ungla redreça la punta del plàstic del cartó que s’ha malmès de tant utilitzar-la. Cada vegada la mateixa representació. Sap perfectament el que demanarà i el cambrer que la mira embadalit des de darrere la barra, també. Mai hi ha hagut cap variació en la partitura que es reprodueix una vegada darrere l’altra al mil·límetre d’un metrònom.

Ell no li sabria posar edat. Sempre ha estat maldestre en això de mesurar per anys a algú. La desviació, i l’ofensa consegüent, és gairebé inevitable, i per això prefereix estalviar-s’ho. Al client sempre se l’ha de tenir content. En el cas d’ella, pensa, és probable que tingui més anys dels que aparenta, però va tan arreglada, tan mudada, és tan presumida que fins i tot els anys sentirien vergonya d’errar l’equació. És alta, prima, l’esquena dreta. Combina la fragilitat aparent amb la fortalesa d’uns músculs treballats d’una ballarina. Té els ulls menuts i vius enquadrats per un marc fet de cosmètica cara. Unes pestanyes llarguíssimes com ventalls que s’obren i es tanquen al ritme d’un adagio. Duu els cabells blancs, tallats curts i se’ls col·loca darrere les orelles engalanades per unes perles Majorica. Vesteix bruses amples, descordades fins a l’escot perfectament hidratat. I porta polseres que dringuen en cada un dels seus moviments que són una coreografia assajada.

El cambrer jove és incapaç de treure-li l’ull de sobre a cada visita seva. El té absolutament fascinat. Ja s’ha acostumat fins i tot quan, cada vegada, ella li fa la mateixa petició: "Dos suïssos, llargs de nata i sense sucre, per favor".

Només un dia, el primer, ell li va demanar si volia esperar que arribés la companyia per poder portar-li la comanda ben calenta. Ella se’l va mirar molt seriosa, i un punt ofesa li va dir que ja ho estava d’acompanyada, que podia servir en voler. Que estaven a punt, va afegir.

Ell no la va voler contradir i li va servir els dos suïssos, diligent. Quan el va tenir al davant, ella va anar menjant el seu, a poc a poc, assaborint cada una de les cullerades menudes que es posava a la boca. Al cambrer li va semblar que la dona enraonava fluixet. Movia les mans, reia, aliena al seu voltant. Li va semblar que estava distesa, contenta, tranquil·la. Ho feia de manera discreta i natural. Només ell l’observava. La resta de comensals la ignoraven absolutament com s’ignora la solitud i la vellesa, per moltes perles de Majorica que adornessin les seves orelles menudes. Ella es feia durar tant el suís que l’altre es consumia aigualit. Quan el cambrer recollia les dues tasses, una curosament neta, l’altra una amalgama líquida de marró i blanc, intentava endevinar qui o què s’amagava darrere aquell ritual dolç i còmplice.

Abans de marxar del local ella endreçava les dues cadires, es posava les ulleres de sol i deia: "Gràcies per tot, jove".

A còpia de repetir l’operació gairebé cada setmana, hi va haver un moment que ella va substituir el "jove" per "Tomàs". No se'n diu, el cambrer, així, però ella l’ha batejat amb aquest nom i a ell li sembla bé. "Fins la setmana que ve, senyora Adela", li respon ell, amb alegria. I en les paraules hi ha el desig implícit de tornar-la a veure i repetir la cerimònia, gairebé íntima, un cop més.

Quan avui l’ha vista entrar per la porta, li ha semblat que estava una mica més excitada, encara més contenta del que és habitual. Ha anat directa a la seva taula, que ja l’espera enllustrada per la baieta amb desinfectant que ell ha passat meticulosament una estona abans i l’hi ha reservat malgrat que no pot fer-ho i que el local està força ple. Ella ha preparat la cadira de davant, la seva i n’ha manllevat una de la taula del costat. També hi passa el mocador de puntes. Quan el cambrer s’hi acosta, ella li diu: "Tomàs, que ens faràs companyia, avui?" El plural acceptat tàcitament com a veritat sense esquerdes.

Ell li diu que seurà amb ells una estona i ella assenteix amb el cap amb la satisfacció de qui ha enviat el missatge correcte i que ha estat rebut afirmativament. També li diu que es demani el que vulgui i ell no té cap mena de dubte: "Avui faré un suís, com vosaltres".

"Tomàs, et presento en Tomàs. És el millor cambrer de Barcelona, el qui ens fa aquests suïssos com t’agraden, cada setmana. Em recorda a tu quan eres jove i fort, abans que la vida ens fes una mala passada. No té els teus ulls, però això és com el pessic a la pell que em fa tornar a la realitat".

El cambrer mira el buit de la cadira i diu: "Encantat, Tomàs, ja era hora que la senyora Adela ens presentés com toca. És molt discreta ella. I vostè molt afortunat". Aleshores mira l’Adela i li pica l’ullet.

Ella aplaudeix amb les mans amb satisfacció. Les polseres dringuen amb una alegria que ressonen per tot el local. Per primera vegada, la senyora Adela deixa de ser invisible per a la resta de clients. La felicitat és un lloc al qual tothom aspira i té gust de suís.