Cultura
Diumenge 10/06/2022

Dones darrere els festivals: "El masclisme en el món de la música segueix existint"

Els principals festivals de música i arts escèniques del país tenen al capdavant molt poques dones. Tan poques que es poden comptar amb els dits d'una mà. Parlem amb les que hi són, les pioneres: Judit Llimós, Montse Faura, Anna Giribet, Marion Betriu i Gemma Recoder.

Andreu Gomila
9 min
Judit Llimós, directora del Guitar BCN i 'booker' de The Project

Segons totes les estadístiques, les dones són les que omplen teatres i sales de concerts, les que llegeixen llibres, van al cinema o visiten museus. En alguns camps, com als clubs de lectura de les biblioteques de Barcelona, representen fins al 80% dels inscrits. Però si mirem qui mana, qui és la cara visible de moltes institucions, podem dir que les dones escassegen. I si ens fixem concretament en les grans festivals, la cosa va a pitjor. De fet, havíem plantejat aquest reportatge inicialment per parlar de les dones als festivals de música d'estiu i hem hagut d'ampliar-lo a les arts escèniques i donar-li un abast temporal més gran perquè almenys n'hi hagi cinc. 

Es produeix, a més, la paradoxa que com més gran és el festival, menys possibilitats hi ha de trobar-hi una dona al capdavant. Segons l'informe Algunes dades de gènere i cultura, publicat per l'Institut de Cultura de Barcelona el 2021 i que recull xifres del 2019 i el 2020, el 59% dels festivals barcelonins que registren més de 20.000 assistents estan dirigits majoritàriament o només per homes, el 27% són paritaris i només al 14% hi ha majoria femenina. Com més petit i nou, més fàcil és trobar-hi una directora o directores.

La regla també diu que les dones que encapçalen els festivals de música i arts escèniques del país són les primeres que ocupen el càrrec, cosa que és extensiva a molts equipaments. És el cas de Judit Llimós (Guitar BCN), Montse Faura (Festival de Torroella), Anna Giribet (Fira Tàrrega) i Marion Betriu (TNT). Gemma Recoder és la directora de Canet Rock des del seu renaixement, el 2014. Hi ha molts llocs on mai no hi ha manat cap dona.

Totes tenen 40 anys o més i han hagut de lluitar molt per ocupar el càrrec que ostenten. Han hagut d'enfrontar-se a situacions complicades amb els homes, han hagut de fer evident la seva autoritat, han hagut de demostrar que no són on són només perquè són dones, sinó també perquè són bones. I han provat al món que saben col·laborar més i millor amb l'entorn artístic i que es pot manar d'una altra manera.

1.
Judit Llimós, directora del Guitar BCN i 'booker' de The Project

“Vull dones als cicles on treballo”

Judit Llimós, directora del Guitar BCN i ‘booker’ de The Project

Amb més de vint anys de trajectòria en la indústria musical, Judit Llimós en pot explicar de tots els colors. Va començar a Fila7, va passar a Mas i Mas, va dirigir la secció de músiques modernes de L'Auditori i, des del 2011, treballa a The Project i és la directora del Guitar BCN . Té, diu, “mil anècdotes”, des del cap que la va morrejar amb llengua sense previ avís quan tenia 25 anys a mànagers que volen parlar “amb qui mana” quan li tornen una trucada. “Els cabells blancs fan que et respectin una mica més, però el masclisme en el món de la música ha existit i segueix existint”, assegura.

“Les dones de la meva generació hem normalitzat coses que no són normals”, assumeix Llimós, que veu com les més joves, per sort, pugen d'una altra manera. Té l'esperança que aviat no seran minoria, ja que veu que “cada dia hi ha més dones que volen treballar en el món de la música”, en tots els rols, fins i tot aquells que semblaven només aptes per a homes, com els tècnics.

Judit Llimós, directora del Guitar BCN i 'booker' de The Project

Que ella sigui una dona fa que programi de manera diferent. Per exemple, està preparant un cicle únicament femení de cara a la tardor al Palau Robert. “Hi ha moltes dones i noies amb coses a dir, tot i que estic segura que em criticaran”, assenyala. Encara, tanmateix, no li ha arribat el dia en què quan dissenya un festival hagi de dir-se que necessita homes perquè sigui paritari. “La paritat em surt sola perquè vull dones als cicles on treballo”, assegura.

Llimós està orgullosa d'haver donat embranzida a moltes artistes. Recorda, per exemple, que va programar Rosalía a Luz de Gas el 2017 i que el 2019 ja la va portar al Palau de la Música. També va apostar fort per Rozalén o Russian Red. I, més recentment, explica el cas de Judit Neddermann. L'any passat, amb les limitacions de la pandèmia a l'ordre del dia, va decidir programar-li dues sessions al Barts. Ella no n'estava segura i van acabar omplint-los. “L'any que ve faràs un Palau”, la va avisar. I així va ser: enguany va posar-hi 1.700 persones a través d'una estratègia ideada per un equip totalment femení. “Això no té preu”, exclama.

“El feminisme no pot convertir-se en una imposició, sinó que tots hauríem de ser feministes, hauria de ser una cosa que portéssim tots a dins”, diu Llimós.

2.
Marion Betriu, directora del TNT

“Les dones que surten ara són més lliures i tenen menys por”

Marion Betriu, directora del TNT

Per a Marion Betriu, les dones dirigeixen d'una altra manera. “Les dones de la meva generació estan molt obertes al diàleg i a la col·laboració i donem més importància a l'artista a diferència dels directors de la vella escola que miren més pel mèrit del programador: no és tant tenir una estrena absoluta, sinó treballar per l'artista”, assegura. Després de ser directora del desparegut festival Frinje de Madrid i ocupar la subdirecció dels Teatros del Canal madrilenys, Betriu fa dos anys que va arribar al festival de noves tendències escèniques de Terrassa en substitució de Pep Pla, l'home que la va impulsar i encara ara ha de justificar per què hi és, allà. “Et diuen que no t'han agafat perquè siguis dona, però et fan saber que promouen la paritat i, quan et nomenen, remarquen que ets dona, sense dir que també ets bona, cosa que no ajuda gaire”, explica.

“Tenir credibilitat costa”, assenyala. “Quan ets dona i jove et posen més en dubte, ja que encara hi ha molt paternalisme, i has de tenir molta energia i moltes ganes per tirar endavant”, afegeix. Betriu diu que al TNT això no passa, gràcies al fet que són un equip petit i el contacte és molt fluid i sincer. “Amb els lideratges femenins hi sol haver estructures menys jeràrquiques, menys personalistes, més horitzontals”, indica.

Marion Betriu, directora del TNT

Betriu deixa clar que no fan servir quotes ni miren al detall quantes dones i quants homes passen pel TNT. Quan es tracta de creació escènica contemporània, sap que les noies hi tenen un paper molt destacat. “Ara estan sortint dones que veig més interessants, i que són més lliures, més valentes, que arrisquen més i innoven més, amb llenguatges que són més singulars i genuïns”, explica. Potser perquè tenen menys a perdre? “No ho sé, però sí que surten més lliures i tenen menys por”, destaca.  

Ella és conscient, no obstant, que el cas específic de la cultura, on hi ha poques dones al capdavant dels projectes, no és una rara avis, que el món és així. Diu que ha costat molt que arribin al capdamunt de la piràmide perquè “les dones ocupen llocs secundaris, on sempre hi ha més dones treballant”. A l'Institut de Cultura de Barcelona, per exemple, el 61% dels treballadors són dones.

3.
Gemma Recoder, directora de Canet Rock

“Les dones no són tan conegudes perquè no tenen els espais per arribar-ho a ser”

220531PT CULTURA ARA DIUMENGE Entrevistes directores de festivals d'estiu la Gemma Recoder es la directora del Canet Rock Barcelona DIARI ARA Foto Pere Tordera 31 05 2022

Gemma Recoder es pot penjar la medalla d'haver aconseguit una fita insòlita, ja que va aplegar tots els grans festivals musicals del país, tots dirigits per homes, per fer l'experiment Festival per la Cultura Segura, que va congregar 5.000 persones al Palau Sant Jordi. Intentava provar què passava si, en plena pandèmia, organitzaven un concert de Love of Lesbian amb mesures anticovid. I no és gens fàcil que Sónar, Cruïlla, Vida Festival, Primavera Sound, Canet Rock i la promotora The Project vulguin fer-se una foto junts. Creu que potser va reeixir en l'intent perquè, precisament, és l'única dona al capdavant d'un gran festival de música.

Músic de formació convertida en promotora, ha hagut de batallar tota la vida contra els estereotips de gènere. Quan cantava, havia de suportar que el bateria no acceptés que li digués que havia de canviar el tempo. I a l'últim Canet Rock, quan va arribar l'ambulància perquè una noia s'havia trencat el turmell, va haver de remarcar, a qui buscava “el director” davant dels seus nassos, que la directora era ella. 

A Canet Rock , diu, hi treballen més dones que homes i el públic és femení en un 65%. Tanmateix, ha rebut moltes crítiques perquè la presència d'artistes a l'escenari no és gaire paritària. “Sempre n'intentem posar més, però és difícil trobar-ne per al gran format”, s'excusa. “Les dones no són tan conegudes perquè no tenen els espais per arribar a ser-ho: és un peix que es mossega la cua”, afegeix. 

Gemma Recoder, directora de Canet Rock
Gemma Recoder, directora de Canet Rock

Això no obstant, creu que aviat la balança s'equilibrarà perquè veu com estan naixent moltes bandes femenines de música festiva, l'ADN de Canet Rock. Posa l'exemple de la Balkan Paradise Orchestra, “tot un fenomen”. O de Roba Estesa i Pupil·les. No amaga que li encantaria tenir Rosalía al cartell, però no s'ho pot permetre, diu. I té certa enveja del Cruïlla, on Rigoberta Bandini hi farà l'actuació estel·lar de l'estiu. “Abans, les dones només eren a baix, al públic, i ara no només veuen dones cantant, sinó que n'hi ha en totes les posicions, com la Roser, la baixista dels Catarres”, assenyala.

Recoder també pot vantar-se d'haver convertit Canet Rock en el primer festival que va signar, el juliol del 2019, un protocol d'actuació amb la conselleria d'Interior que compromet tots els treballadors i treballadores del certamen en la prevenció, detecció i actuació contra les violències sexuals. 

4.
Anna Giribet, directora de FiraTàrrega

“Les dones tenen discursos més punkis”

Anna Giribet, directora de Fira Tàrrega.

Hi ha directores que, quan arriben al càrrec, han de capgirar la casa, però n'hi ha, com Anna Giribet, que ho tenen tot de cara, gràcies al fet que el seu predecessor, Jordi Duran, “tenia molta sensibilitat” respecte a la paritat. Va ser ell qui en va fer la seva mà dreta durant els vuit anys que va dirigir Fira Tàrrega , quan ella era economista de formació i tenia una vida còmoda a l'Agència de Residus de Catalunya. Però havia practicat el teatre amateur d'adolescent i el cuquet la burxava tant que estava estudiant un postgrau en gestió cultural. Sent de la comarca, tot apuntava que havia d'acabar al festival d'arts de carrer més important de l'Estat.

Val a dir que a Catalunya el teatre de carrer, històricament, ha estat molt masculí. La Fura dels Baus, pioners, era i és una companyia totalment masculina, per exemple. Però en els últims anys el panorama ha canviat i ells, diu, tenen la paritat “a l'ADN”. El seu primer Fira Tàrrega com a directora, el 2019, va inaugurar-lo amb Ada Vilaró, “un referent”. I cita la companyia Kamchàtka i Eléctrico 28 com a molt femenines. Sap, però, que han perdut el “gran format” encara que el petit format hagi estat sempre seu.

Anna Giribet, directora de Fira Tàrrega.

Giribet, remarca, no té cap afany de deixar petjada, una cosa ben masculina, però sí que li agradaria que hi hagués més obres pensades per al carrer, un terreny, per cert, que és “més agressiu per a les dones, més violent”. Això es deixa veure en moltes de les creacions de les artistes que van a Tàrrega, que “tenen discursos més punkis que els dels homes”.

A ella li preocupa que el feminisme es converteixi en un nínxol de mercat, ben encaixat dins el neoliberalisme. “El patriarcat és una construcció històrica que ha estat instaurada des de fa molt de temps”, apunta, i a la seva generació li pertoca començar a enderrocar murs. Parla de “la sorotitat” que diferencia les gestions femenines de les masculines, on l'important és la suma, la col·laboració. “Però no podem convertir els pans en peixos”, afirma, volent dir que no podran canviar-ho tot de cop.

5.
Montse Faura, directora del Festival de Torroella

“Conciliar la vida personal i la familiar és molt difícil”

Montse Faura  directora del Festival de Torroella

Si hi ha un món industrial i artístic on trobar una dona és tan rar com localitzar una palmera a Sibèria és el de la clàssica. Les grans institucions barcelonines (Liceu, L'Auditori i el Palau de la Música) estan liderades per homes. Els grans compositors i directors són homes. Encara avui. Per això la cadira de Montse Faura com directora del Festival de Torroella és excepcional. Fa una dècada que hi és i la seva presència no és gens anecdòtica, sobretot per a un certamen que enguany arriba a la 42a edició.

Faura deixa clar que cada any de festival són com dos de vida i, per tant, “quan ets al capdavant d'un esdeveniment d'aquesta mida, conciliar la vida personal i la familiar és molt difícil”. Parla de “renúncies personals molt grans”, especialment quan surts de casa al matí i no tornes fins passada la mitjanit. Diu que aquest no és un tema que surti gaire, però que s'ha de tenir molt en compte quan ens referim a qüestions de paritat en la gestió de la cultura.

Montse Faura, directora del Festival de Torroella.

La seva generació, apunta, és la que ha impulsat el canvi. A ella no li agrada esmentar quotes ni quantificar el nombre d'homes i dones que passen per Torroella, però sí que diu que el 85% del personal del festival són dones i que tots els càrrecs de responsabilitat, llevat d'un, estan ocupats per dones. Cita la compositora barcelonina Raquel García-Tomás i la directora provençal Amandine Beyer com dues dones a qui ha impulsat tant com ha pogut, així com la primera violí Alba Roca. Faura va ser de les primeres dones que tocaven el trombó. “En els últims 30 anys han canviat molt les coses: s'està produint una petita revolució”, assegura.

Però la clàssica catalana peca, sovint, de conservadora i, assegura, és molt difícil sortir dels Mozart i Beethoven. Des de Torroella ha pogut arriscar, ja que la base del festival són els 500 socis de les Joventuts Musicals de la localitat empordanesa. “Són 500 persones que venen a ulls clucs i que creuen en el criteri del festival”, apunta Faura. “Sempre fem apostes amb artistes que després s'han consagrat”, afegeix. I s'han atrevit amb els nous formats, com podrem veure, per exemple, aquest any amb Extinción, peça creada per la companyia teatral Agrupación Señor Serrano a partir de Missa de batalla / Missa pro defunctis de Joan Cererols.

stats