El senyor Borrell, ministre d’Exteriors, està posseït per l’autosatisfacció de practicar un humor narcisista que, més que orientar els grans temes, els dinamita i els anul·la. El que podria ser interessant per conversar i discutir acaba banalitzat per la seva disposició a la boutade, sempre acompanyada -som en el món de la imatge- d’una ganyota cínica de superioritat o, si escau, d’una descomunal enrabiada gestual: no li podem negar la capacitat a dir l’última paraula, cop de puny a la taula inclòs.

Arran de la carta del president de Mèxic, Pérez Obrador, dirigida al rei d’Espanya per demanar-li que es disculpi pels “abusos” comesos durant “la conquesta d’Amèrica”, Borrell va ironitzar responent que la història és la història i que “Espanya, òbviament, no presentarà aquestes disculpes”, de la mateixa manera que ell no demanava a França que es disculpés pel que van fer els soldats de Napoleó durant la invasió d’Espanya, i els francesos no demanen als italians que es disculpin per la conquesta de les Gàl·lies de Juli Cèsar.

La brometa, esclar, va mobilitzar la crème de la intel·lectualitat espanyola, tan poc sensible als problemes contemporanis però sempre disposada a parar la mà quan es tracta de fer proclames que ajudin a escapolir-se dels problemes de fons, ignorant-los.

Perquè, de fet, el que ens interpel·la de la Conquesta -al marge de les intencions del senyor López Obrador, que desconec- no és, estrictament, la història passada, sinó la continuació, avui, d’aquella mateixa història.

Una història de violència i dominació que un ministre d’Exteriors d’un país europeu coneix perfectament, i sap que no només segueix viva -amb un racisme insuportable, creixent, a tot Amèrica i a Europa- sinó que torna a ser una gran amenaça per a la supervivència dels pobles indígenes, així com per a la salut de la terra, especialment a l’Amazònia.

Aquest present té nom d’empreses -algunes espanyoles-, té nom de paradisos fiscals que deslocalitzen els beneficis de les multinacionals fora dels països on saquegen les riqueses naturals, i té, també, nom de tractats comercials, com ara l’acord de lliure comerç entre la UE i Mercosur, que permet a la UE, per exemple, alimentar la ramaderia pròpia amb la soja que es cultiva a gran escala al continent americà.

Com em va dir durant una visita al Paraguai el savi mallorquí Bartomeu Melià, jesuïta, especialista en el món guaraní i les llengües indígenes, “el genocidi que va començar el 1537 ha continuat durant els darrers 400 anys i continua ara amb l’expulsió dels indígenes i dels camperols de les seves terres”.

L’elecció de Bolsonaro com a president del Brasil està accelerant aquesta destrucció que els mateixos indígenes anomenen ecogenocidi. En un manifest fet públic aquesta setmana sota el títol Amb Bolsonaro vivim el principi d’una apocalipsi, dirigents de diferents pobles indígenes, incloent-hi els líders de l’Amazònia, denuncien que empitjora la desforestació dels boscos, l’ocupació de terres, l’agroindústria, les explotacions mineres i petrolíferes, i que la selva amazònica està amenaçada per noves ferides amb la construcció de carreteres i rutes ferroviàries planificades sense respectar els fills de la Mare Terra.

Els signants del manifest, nascuts com a organització durant la cimera del clima de les Nacions Unides del 2015 -COP21- denuncien així mateix la falta de compromís dels estats amb els acords internacionals sobre el canvi climàtic, reclamen una visió de la natura entesa no com una propietat sinó com un subjecte de dret i garantia de vida, i proposen una declaració universal dels drets de la Mare Terra.

Una història del futur, doncs, que ens interpel·la sobre el present fet de passat: parlem-ne.