Després de més de trenta anys dedicat a la gastronomia, Jordi Castan encara mira al futur amb ganes. “Casa Amàlia és un projecte de vida, és on aplico la recopilació de les meves experiències des que vaig començar a la gastronomia”. Ni més ni menys. Obrir-lo, no ha sigut fàcil. Fa poc més d’un any, les imatges de restaurants abaixant les persianes feien preveure un futur negre per a molts xefs i propietaris. El Jordi i el seu soci, el Sergi Suanyes, tenien la intenció d’inaugurar tot just una setmana abans de la pandèmia, el 3 de març del 2020. El més lògic era enfonsar-se i tirar la tovallola, però la resiliència dels dos propietaris va ser clau per superar les dificultats del confinament. Una resiliència que en aquest local ve de lluny.

És la de l’Amàlia, que va obrir el restaurant ara fa cinquanta anys. Una dona revolucionària, separada i empresària. Una rara avis de l’època, molt arrelada al barri. Per això el Jordi i el Sergi tenen molt present el petit comerç de l’Eixample en el nou Casa Amàlia. Molts dels productes són del Mercat de la Concepció i de les botigues del barri de tota la vida.

De fet, quan mires la carta, de seguida pots identificar a quina parada o botiga s’han comprat els productes. Per exemple, l’especialitat de la casa, els Popeye: bunyols d’espinacs de Can Fisas amb mel, comprats a la parada 162 del Mercat de la Concepció. “Agraden molt als comensals. Els fem com si fossin de bacallà però el substituïm per licor d’espinacs. La mel la posem a l’arrebossat”. També són molt populars les múrgoles amb foie a la brasa, puré d’api i ou a baixa temperatura, un plat extraordinari! La cecinade wagyu està curada vint-i-quatre mesos tal com manen els cànons de la cuina de León.

Crida l’atenció l’apartat d’arrossos de la carta de Casa Amàlia. Acostumats a haver-ne de demanar sempre mínim per a dues persones, aquí els tens de forma individual, cosa estranya als restaurants. “Ens costa el mateix fer el sofregit per a un, per a dos o per a vuit”, ens explica l’Antonio, el cap de cuina. Nosaltres ens decidim per l’anomenat catavents, una paella marinera amb gamba vermella i cigales escamarlans. Evidentment, no cal dir que el marisc també és comprat a les parades al del mercat.

I abans de les postres, mengem l’excel·lent ploma ibèrica de gla amb denominació d’origen a la del Valle de los Pedroches (Còrdova) a la brasa amb puré de carbassa i ametlles de la Terra Alta. Tot regat amb un vi negre, l’Alta Volada, amb DO Montsant, produït exclusivament per al Casa Amàlia. Rematem el dinar amb la torradeta de Santa Teresa, un brioix amb llet i xocolata blanca i gelat de cardamom; i l’Amàlia cheesecake, un particular pastís de formatge amb vainilla de madagascar, núvol de nabius i cruixent de gerds.

Acabats de dinar, passem a la terrassa, un petit oasi situat davant del restaurant. Allà, amb el gintònic a la taula, el Jordi destaca la tenacitat de l’equip i deixa anar una frase magistral: “Nosaltres som fills de la pandèmia”. Perquè gràcies al caràcter positiu, barrejat amb optimisme i seguretat, a ells les restriccions els hi han anat bé. “N’hem sabut treure profit. Vam aprofitar aquell temps que vam estar tancats per assajar plats que ara ens surten a la perfecció”.

I parlant de fills, si una cosa té clara el Jordi Castan és que aquest és el seu últim projecte professional, l’últim fill “gastronòmic”. Ara toca veure’l créixer.