La fotografia no és un art, només un llenguatge, com ho són l’escriptura, la pintura o l’escultura. Tenir un bolígraf, un pinzell o una escarpa no et converteix en artista. I una càmera, tampoc. Té, per exemple, una funció legal per identificar-nos al passaport, o fins i tot una de document per demostrar que hem fet el cim de l’Everest.

Podem fer molts quilometres i hores de camí per anar un dia i una hora determinada a un lloc concret on creiem que podrem capturar una imatge que ens hem imaginat, només per la satisfacció del resultat estètic que n’obtindrem, o per poder dir “Jo la tinc amb una llum millor”, o podem plantar-nos davant d’un paisatge meravellós i fer-nos un autoretrat que mostri al món que també hi hem estat.

També hi ha una fotografia més espontània, més senzilla, sense premeditació, la que fas un dia anant a qualsevol lloc o tornant de qualsevol altre. Quan la mires passat el temps només t’ajuda a retornar al lloc i al moment de prémer el disparador i et fa recordar on anaves o d’on tornaves. A vegades també és art.