La Caixa ha absorbit un total de 77 entitats al llarg de la seva historia, iniciada el 1904. El president de la primera entitat financera espanyola, Isidre Fainé, ha repetit aquesta dada algunes vegades en els últims mesos, donant a entendre que La Caixa té la mà trencada a créixer a cop de fusions. Només des del 2008 ha engolit el negoci de banca privada de Morgan Stanley, Caixa Girona, Bankpime, Banca Cívica (formada per quatre caixes) i Banc de València. Aquestes integracions han suposat un salt dels recursos de clients, dels 237.799 milions d’euros del 2009 als 305.585 milions del primer semestre del 2013, just quan va tancar la digestió de Banc de València. En el mateix període els treballadors van passar de 27.505 a 33.417 i la xarxa d’oficines va fer un increment de les 5.326 a les 6.132 a tot l’Estat.

A més, l’entitat s’acaba de transformar en fundació bancària, una de les conseqüències de la reestructuració bancària espanyola, que ha comportat l’extermini del segment de caixes d’estalvi, empès per Brussel·les. Un dels efectes col·laterals ha sigut, precisament aquesta setmana, el relleu del conseller delegat, Joan Maria Nin, substituït per Gonzalo Gortázar, que es converteix en el nou home fort de Fainé. Aquest canvi és important, especialment si es té en compte que l’adjudicació de CatalunyaCaixa encara balla. Barclays també vol desfer-se de la seva activitat minorista a Espanya.

Però deixant de banda la sortida a borsa de Criteria el 2007 i la posterior conversió en CaixaBank del 2011, i salvant també les distàncies i tenint en compte la proporcionalitat que demana un salt de 24 anys, la fusió de La Caixa de Pensions amb Caixa de Barcelona consumada el 1990 continua sent l’operació d’integració de més importància de l’època en un sector que a Catalunya tenia 11 caixes. De fet, va ser l’únic intent reeixit d’augmentar la dimensió fins a la ferotge reestructuració patida a partir del 2008, amb la caiguda als inferns de Lehman Brothers. El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) va encetar després la sacsejada final que ha conduït a la desaparició del sector.

Si ens remuntem a aquell 1990, i segons la memòria anual de La Caixa d’aquell any, els recursos de clients arribaven als 23,7 milions d’euros, una xifra infinitament més petita que l’actual, però que va representar un canvi de ritme considerable sobre els 15,1 milions del 1988, dos anys abans de la fusió de l’entitat amb la caixa que presidia Josep-Joan Pintó. Els canvis de magnitud pel que fa a treballadors i oficines encara van ser més grans. La plantilla va passar dels 6.412 empleats als 11.035, i les dues entitats aconseguien sumar 2.296 oficines.

L’angúnia del Banc d'Espanya

Més enllà d’aquest seguit de dades, el que dóna una idea real de la importància que va agafar l’operació de fusió liderada per Juan Antonio Samaranch i Josep Vilarasau és la quota de mercat del 66,7% que la caixa fusionada va aconseguir a Catalunya en recursos de clients, del 20,7% sobre el segment de caixes espanyoles i del 8,9% respecte al total del sistema de bancs i caixes. Són uns percentatges que a hores d’ara no sorprenen, acostumats en els últims anys a quotes molt superiors al 20% sobre el mercat financer espanyol, però sí que indiquen el camí que va traçar llavors la fusió de les dues primeres caixes catalanes, la primera i la tercera a escala estatal.

L’advocat i historiador Francesc Cabana explica el context financer dels anys 80, en què existia una gran polarització, i estableix les diferències entre bancs i caixes sobretot pel que fa a la gestió. “A la meva època bancària jo havia arribat a fer una enquesta de la qual es podia concloure que una família que tenia una botiga de vetes-i-fils, per exemple, feia servir el banc per descomptar lletres i la caixa de torn per domiciliar els rebuts del gas, l’aigua i la resta de serveis més personals. Hi havia una gran segregació d’activitats. Tot això va canviar del tot anys més tard”.

“A Espanya coexistien 120 bancs durant la dècada dels 70 i dels 80 -diu Cabana-. Al Banc d’Espanya li feia molta angúnia no tenir prou inspectors per controlar tantes entitats financeres. Aquesta va ser una de les raons per les quals l’organisme regulador va voler fer un nou mapa bancari, amb menys entitats”. Francesc Cabana va patir en primera persona aquesta consigna dels governadors José Ramón Álvarez Rendueles i del seu successor, a partir del 1984, Mariano Rubio, perquè va haver de gestionar la crisi de Banca Catalana del 1982. Els rumors i la intervenció pública d’aquesta entitat, que va acabar en mans del Banc de Biscaia (posteriorment integrat al BBVA) dos anys més tard, va provocar la fugida dels estalvis. “En el moment que van sorgir les notícies falses sobre problemes a l’entitat hi va haver retirades de diners de fins a 6 milions d’euros (1.000 milions de pessetes) cada dia. Un banc no té el 20% dels dipòsits líquids a caixa. Potser es poden assumir sortides d’un 5%. Aquesta situació no s’ha donat en cap cas en les reestructuracions de bancs i caixes posteriors”, recorda Cabana. “En la mateixa època -remarca l’exdirectiu de Banca Catalana- el president del Banco de Santander, Emilio Botín-Sanz de Sautuola, el pare de l’actual màxim responsable de l’entitat, havia iniciat una agressiva expansió a l’Amèrica Llatina. El 1983 alguns països sud-americans van suspendre pagaments, cosa que va suposar un greu problema per al Santander, perquè els números vermells de les filials americanes eren equivalents als fons propis de la societat matriu. Però en aquest cas no va passar res de res”.

La revenja bancària

La fusió de La Caixa amb Caixa de Barcelona també formava part de les intencions de consolidar el sector financer que tenia el Banc d’Espanya. “De fet, Caixa de Barcelona va rebre una inspecció seriosa de les autoritats. Caixa Catalunya es va oferir a fusionar-se amb l’entitat, però al final va ser La Caixa la que es va endur el premi i es va convertir en una entitat de primera categoria”, explica Cabana.

Amb tot plegat, els bancs van veure com les caixes començaven a menjar-los el terreny comercial a principis dels anys 90. La Caixa fusionada va emprendre un agressiu pla de creixement fora de Catalunya, un camí que van seguir la resta de caixes catalanes, mentre les d’altres comunitats autònomes entraven al Principat. Però aquest increment de la competència per als bancs no va ser res comparat amb l’inici d’un altre procés: els canvis legals que van permetre que les caixes poguessin comprar bancs i no al revés. D’aquesta manera, i només per posar un exemple, La Caixa es va quedar el Banc d’Europa, propietat de Carles Ferrer Salat, cosí de Josep Vilarasau Salat.