C’è ancora domani (Siempre nos quedará mañana), l’èxit cinematogràfic d’Itàlia que ha superat el fenomen Barbie en aquell país, és una pel·lícula preciosa i delicada tot i la brutalitat de la seva història. El triomf a la taquilla està justificat. Ha enviat un missatge feminista no des d’una perspectiva massiva i industrial, sinó amb la voluntat de connectar amb una mirada autòctona en què molts italians poden reconèixer els seus avantpassats. I, com sol passar, el que és local esdevé universal. La pel·lícula és una finestra amb vistes a les vides de milers de dones. C’è ancora domani és també un retrat del passat del país del qual encara queden les seqüeles. En el primer instant de pel·lícula, després d’un “Bon dia, Ivano”, et planten, com una sotragada, el tema principal: la violència masclista. La història se situa a la Roma de postguerra, durant la primavera. La Delia malda per tirar endavant la família mentre viu esporuguida per la ira del seu marit i el seu sogre. Ella assumeix les vexacions amb resignació i atribueix la conducta del seu home al trauma d’haver patit dues guerres. Paola Cortellesi, la directora, coguionista i protagonista de la pel·lícula, ha fet una reinterpretació del cinema neorealista italià per recuperar l’esperit de l’època mostrant les històries quotidianes que representen la societat del moment. És en blanc i negre, cosa que subratlla encara més la importància dels sentiments dels personatges. C’è ancora domani recupera les discussions de veïnes, les mestresses de casa estenent llençols al terrat, els nervis a la cuina i les compres al mercat. Cançons de Lucio Dalla o música de hip-hop electrònic travessen aquesta actualització del gènere, amb l’empremta de la commedia all’italiana, amb instants d’humor inesperats, a vegades una mica absurds, que ajuden a pair un relat dolorós. N’hi diuen comèdia dramàtica a la cartellera, però més aviat és un drama amb apunts de comèdia. Tot plegat connecta amb la cultura narrativa del país i la manera com Itàlia s’ha autoexplicat la seva pròpia història a través del cinema. La part coreogràfica potser grinyola una mica, intentant fer més lleugera les escenes més tràgiques de la violència.

C’è ancora domani, però, no és només una pel·lícula que denuncia la violència masclista. Ens parla de la dignitat de les dones, especialment d’una generació que va haver de servir-se de l’enginy i de la resiliència per suportar el masclisme. La pel·lícula juga amb nosaltres com a espectadors, amb la manera com hem après a assimilar les històries universals. S’aprofita de les nostres intuïcions per sorprendre’ns.

En cap cas és una pel·lícula d’heroïcitats, una història de superació èpica. Tampoc és una feel good movie, perquè et deixa un regust agredolç, tot i el bri d’esperança. C’è ancora domani ens parla, inesperadament, d’un fenomen tan subtil com determinant: el clic. Aquell instant íntim en què et cau la bena dels ulls i que fa que, a partir d’aleshores, ja no puguis veure el món de la mateixa manera que abans.